Fogueres de Sant Joan, flames que encara cremen

Foguera al barri Gaudí de l'any 2015
Salvador Palomar
Foguera al barri Gaudí de l'any 1990
Salvador Palomar
Foguera al barri Gaudí de l'any 1991
Salvador Palomar

Nit màgica per excel·lència gràcies a la seva vinculació al solstici d'estiu, als sortilegis, a les bruixes, al cava i a la coca, Sant Joan és una de les dates festives més populars del nostre calendari on la presència del foc purificador és un dels elements ineludibles. Un costum, el de plantar i cremar una foguera, que complia una funció purificadora amb l'objectiu de deslliurar-se de males influències. Arreu del país, les fogueres s'encenien a les places, a les sortides de la vila o a les cruïlles dels carrers principals. Fins i tot, en moltes poblacions s'encenia una foguera davant de cada casa on vivia un Joan.

Quina és la tradició vinculada al foc de Sant Joan a la ciutat de Reus? A diferència del que era habitual fa escasses dècades, l'establiment de fogueres de Sant Joan als barris reusencs ha anat reduint-se amb el pas del temps i, actualment, únicament es manté al barri Gaudí i, de manera una mica més "institucionalitzada" a la plaça de la Llibertat on arriba la Flama del Canigó.

Precisament, fa uns dies el barri Gaudí va ser l'indret on Ferran Sugranyes i Salvador Palomar, membres de Carrutxa, van realitzar una xerrada per explicar-ne l'evolució d'aquest costum en clau reusenca. Un treball que l'any passat va formar part del I Simposi Internacional de Focs de la Mediterrània celebrat a Vic, una trobada acadèmica que enguany té lloc a Reus i que abordarà el context festiu dels focs al llarg dels dotze mesos de l'any. Amb la conferència inaugural de l'antropòloga Josefina Roma, el Simposi s'iniciarà aquesta tarda a la Sala Santa Llúcia de Reus.

El repàs sobre les fogueres de Sant Joan a Reus de Carrutxa, evidentment, no té en compte les enceses per particulars, una tradició encara viva a causa del gran nombre de reusencs que continua celebrant aquesta festa a masos privats, apunta Palomar. "Existents des de temps immemorials", comenta l'etnòleg, "les fogueres de Sant Joan van tenir una gran vitalitat a la ciutat durant el segle XX" i fins a la dècada dels anys 90 van ser múltiples els espais perifèrics on "principalment la canalla realitzava la preparació de la foguera" perquè en si mateix "ja formava part de la mateixa festa".

Sant Josep Obrer, barri Sol i Vista, el mateix barri Gaudí, ... eren, segons Palomar, algunes de les zones en què fins a principis de l'actual segle es muntaven aquestes fogueres i on el paper de la canalla era molt important. "Els més joves passaven a recollir trastos vells o trossos de fusta i els anaven acumulant i la preparació de la foguera ja era la festa", explica Palomar, que precisa que, fins i tot, "dintre del joc festiu entrava que una colla robés la fusta d'un altre o si la plantaven massa aviat els hi cremés".

Fogueres que desapareixen

En un context en què la informalitat desapareix, la ciutat creix ocupant bona part dels espais fins aleshores buits i s'articula una normativa de seguretat, Palomar afirma que aquestes dinàmiques van reculant excepte en zones en què "el procés s'articula en el camp associatiu". Un clar exemple d'aquesta situació és la foguera del barri Gaudí que organitza des de fa anys l'associació de veïns i que es vincula, a més, amb l'organització d'un sopar popular al carrer. "Al barri Gaudí jo n'havia vist tres o quatre i ara es munta només una", assegura l'etnòleg, al qual li consta que és possible que durant aquest Sant Joan el nombre de fogueres organitzades des del món associatiu es pugui veure lleugerament incrementat.

"A Barcelona va passar exactament el mateix i pràcticament en un moment determinat van baixar a zero i després es va produir una acció institucional de potenciar-les", en referència a les fogueres de tarannà associatiu. Com a factor positiu també apunta el fet que malgrat ser escassos els exemples de particulars deslligats d'una entitat que demanen els permisos per cremar-ne una a la ciutat, l'any passat hi va haver un cas a la Boca de la Mina.

La Flama del Canigó

"Com a molts pobles, la foguera que ha aguantat més ha sigut la de la Flama del Canigó" perquè "s'ha institucionalitzat" en el sentit que "la ciutat és el centre de distribució" d'aquest element en un sentit comarcal. "L'acte d'anar a recollir la Flama en si ja és una festa", valora Palomar, qui assenyala dinàmiques molt interessants "de transgressió festiva" per part de certs col·lectius de joves que en altres situacions serien titllats "d'incívics".

A aquests aspectes, el membre de Carrutxa hi afegeix la "connotació de reivindicació de país" que ha quedat vinculada a aquesta trobada de caràcter comarcal. "És una festa a potenciar perquè és molt descentralitzada" i, des del seu punt de vista de cara al futur, "estaria molt bé que es facilités mitjançant una normativa adequada" el manteniment de la tradició de fer fogueres a la ciutat, conclou Palomar.