Movent-nos sempre per les hores de més difícil encaix, de lluminositat complexa i canviant, l’objectiu que ara tenim és, ja ho sabeu, convidar-vos a passejar per les nostres habitacions, cambres especials, úniques i singulars, que amaguen secrets i històries igual d’especials, d’úniques i d’insòlites, que acaben sempre transcendint més enllà de les quatre parets físiques que les delimiten. Entrem junts a l’habitació número 9.
La crònica concreta de l’habitació número 9 va començar un matí d’agost, un d’aquells matins d’agost que s’havien guanyat a pols el dret a pertànyer a la consideració periodística i social d’estiu dur i inclement. El termòmetre, tot i l’hora que marcava el rellotge, dos quarts de 10 del matí, una hora prou matinera com per no representar un perill extrem de lipotímies, s’enfilava perillosament mercuri amunt, portant l’auguri segur d’un oceà de suor rajant cos avall, d’una calorada sense precedents ni pal·liatius que s’acostava, inclement i feixuga.
Quan la xafogor regnant pressuposava una jornada apegalosa i pesant, va entrar una parella i es va dirigir directament al taulell de recepció. Era un duet que trencava motlles, que s’escapava de la tipologia general de les parelles que formaven la base de la clientela habitual de l’hotel. Ell parlava anglès, era alt, molt més alt que ella, portava un barret d’ala ampla i lluïa barba i uns cabells llargs, massa llarg si ens atenem a les normes d’urbanitat que regien a casa nostra en aquella època. Llargs, pentinats amb la ratlla al mig i que li queien a banda i banda de la cara construint un marc que oscil·lava a cada moviment que feia. Ella tenia les faccions orientals, el cabell molt negre i, contra el tòpic dolç i afable que acompanyava les dones de l’Orient llunyà, una cara que semblava una barreja curiosa de languidesa i mal humor. També parlava anglès però ho feia amb una veu lleugerament nasal. I encara que pugui semblar una obvietat evident, haig de dir que tots dos eren estrangers.
Ja sé que un senyor que parla anglès i que té cara d’anglès i una senyora amb el rostre oriental que també parla anglès tenien molts números de no ser autòctons, de ser i de venir de més enllà de les nostres fronteres, de no conèixer la toponímia precisa del Tomb de Ravals, de no ser socis de ple dret del Centre de Lectura i que això, tractant-se d’un establiment obert i cosmopolita com el nostre, no hauria de sorprendre ningú, però també voldria destacar que no tot és sempre obvi, i menys en un temps on aquest país nostre era una mostra habitual i general de grisor i d’ostracisme, tret de comptades excepcions. I potser per aquesta raó, d’entrada ens va fer força gràcia que una parella d’estrangers una mica atípics es volgués registrar a l’hotel. Fins i tot el director, mogut per l’esperit comercial i pensant en el boca-orella publicitari i en una més que probable projecció internacional del negoci si s’aconseguia donar transcendència a aquell fet singular, va sortir del seu despatx i es va acostar a saludar-los personalment. Ells, contràriament al que era habitual, no van fer paper de res, no es van mostrar ni simpàtics ni especialment afalagats, com si passessin de tot, com si no donessin importància al fet de rebre la salutació personal d’un director d’hotel cosa que sigui dita de pas, a casa nostra no era una pràctica gens corrent. Personalment, reconec que a mi m’hauria agradat molt que a l’hora de registrar-me en un hotel em vingués a saludar el director de l’establiment en persona. El món és ple de desagraïts, recordo que vaig pensar.
Al cap de dos dies de la seva arribada a l’hotel i, la veritat sigui dita, de deixar-se veure ben poc pels llocs comuns, van fer cridar el director i van estar una hora llarga parlant amb ell. Allò sí que era ben insòlit. Ningú, ni els més veterans de la plantilla, no recordaven que hagués passat mai alguna cosa semblant. Enlloc d’anar a veure’l al seu despatx el que van fer va ser fer-lo anar a la seva habitació. I el millor del cas és que ell va accedir sense protestar i mira que tenia ben assimilat el seu paper de cap, de màxima autoritat de l’hotel i li encantava utilitzar aquell protocol de parlar amb la secretària, de demanar hora i de consultar l’agenda que reflectia minut a minut tota la seva activitat diària. Tots ens vam fer la mateixa pregunta sense resposta. Qui eren aquells hostes que havien aconseguit doblegar l’inexpugnable mur burocràtic del nostre director?
L’endemà de la trobada, l’habitació número 9 es va convertir en un neguit de gent entrant i sortint. Semblava un d’aquells formiguers habitats per una munió de formigues petites i inquietes. Estic segur que ni a la Tronada del dia de Sant Pere hi havia tanta gent movent-se amunt i avall. No donàvem l’abast a veure entrar i sortir personal. Paletes, manobres, guixaires, pintors, modistes, sastres, decoradors, arquitectes, aparelladors, fotògrafs...
Es van passar tres dies sense parar ni un moment, víctimes d’un frenesí insòlit i una mica desmesurat fins que van aconseguir el seu objectiu, convertir la cambra en un univers pur i immaculat. Tot era blanc. Les parets blanques, les cortines blanques, les mantes blanques, els elements de decoració blancs, els mobles blancs.
Tot era absolutament blanc.
Tot immaculadament blanc.
La curiositat ens va portar a entrar-hi per torns, disposats a comprovar de primera mà el resultat de tantes obres, de tanta activitat que, sense cap avís previ, havia trasbalsat la pau tradicional de l’hotel. Traspassar el llindar de la porta i quedar-me bocabadat va ser una única cosa. Sí, tot era blanc, d’una blancor pura i captivadora. Vaig pensar que el cel podia ser alguna cosa semblant a aquell espectacle que s’obria davant els meus ulls.
Tot blanc, absolutament blanc, feridorament blanc.
Fascinat per aquella blancor fins i tot li vaig proposar al director que podríem posar un plat de menjablanc de Reus damunt les tauletes de nit. Em va mirar com si s’enfrontés al boig més boig del Pere Mata i va girar cua sense respondre’m.
Els treballadors entràvem per torns i en sortíem atabalats, desconcertats, fascinats. Deixant de banda l’espectacle pur que se’ns oferia, els més crítics no vam poder evitar pensar que situació com aquella no s’havia viscut mai en tota la història de l’establiment. Com podia ser que es canvies només una habitació? Havíem viscut una remodelació total i tres de parcials, però mai, tret d’accidents puntuals, s’havia abordat la remodelació total d’una única habitació.
I en quin cap cabia que es convertís en una cova íntegrament blanca que no tenia res a veure amb la resta de l’hotel?. No negaré que era bonica, que tot s’havia fet amb un gust exquisit i que tota ella traspuava elegància i bon gust, però semblava més un quiròfan que l’habitació d’un hotel seriós i respectable. Tothom podia escollir com volia l’habitació? Ens passaríem la vida treballant entre obres perpètues? Allò era un precedent que ens podia portar de cap al desastre? Com podia ser que el director hagués donat el seu consentiment a tanta barbaritat? Apareixien uns estrangers i pel sol fet de ser-ho ja ho podien capgirar tot sense criteri ni topalls ni mesura?
Al cap d’unes hores, quan es va assecar la pintura i es va anar esvaint aquell perfum penetrant i podies resistir tanta blancor sense marejar-te, els hostes van tornar a l’habitació. I a veure si algú és capaç d’endevinar com anaven vestits?
Doncs sí, heu encertat.
Tots dos de blanc. De cap a peus. Tots blancs. Excepte els cabells castanys d’ell i els negres atzabeja d’ella, la resta era tot blanc. Sabates incloses. Semblava com si anessin a rebre la primera comunió. Ja ho deia en Franco, estan bojos aquests estrangers. O potser era l’Obèlix qui ho deia. No ho sé, Bé, és igual, tampoc no ens perdrem ara en cites històriques sense més importància. La realitat era molt més contundent: dos turistes estrangers vestits de blanc i vivint en una habitació que s’havien fet transformar en un santuari blanc. Potser eren esquimals amb influències, qui sap.
Tot just van estar instal·lats de nou, vam començar a sentir els acords d’una guitarra i dues veus que cantaven a cor. Al cap de pocs minuts el vestíbul de l’hotel es va anar omplint de gent. El director no parava d’encaixar mans, de de saludar, de donar ordres i de repartir somriures. Periodistes, fotògrafs, càmeres de televisió, emissores de ràdio, micròfons, flaixos s’anaven acumulant i alterant el ritme normal de la rutina de servei. Miressis on miressis hi havia molts periodistes, molts fotògrafs i moltes càmeres de televisió. Els meus companys i jo no sabíem què estava passant i ens miràvem intentant dissimular el nostre desconcert.
Fen un esforç i gràcies uns quants i discrets però efectius cops de colze, em vaig poder esmunyir entre tota la gent i entrar a l’habitació. Els vaig veure agafats de la mà i tots dos a dins el llit però...vestits.
No s’havien posat ni un pijama. Vestits a dins el llit. Si ho hagués vist la meva mare hauria dit que eren uns porcs i uns mal educats.
Vestits de blanc, abraçats, envoltats de flors i amb la guitarra acústica Gibson J-160 i un magnetòfon damunt del cobrellit. Reconec que la imatge tenia el seu encant, la seva estètica i, fins i tot, la seva bellesa, però no entenia res de res. Els periodistes preguntaven, els fotògrafs enfocaven els objectius i disparaven les seves càmeres i els operadors de televisió no es perdien ni un detall. Què passava? Qui eren aquells dos turistes?
Vaig sortir de l’habitació i entre la fressa i la remor de les converses del personal, em van arribar les notes d’una cançó, tot i que la distància, l’entonació i el meu anglès rudimentari no em permetia entendre-la gaire bé: integreixon, mediteixon, yuneitet naixons congratuleixons
Olbi ar seing gig pis a cheins.
I anava repetint:
Olbi ar seing gig pis a cheins. Olbi ar seing gig pis a cheins.
Olbi ar seing gig pis a cheins. Olbi ar seing gig pis a cheins.
Olbi ar seing gig pis a cheins. Olbi ar seing gig pis a cheins.
Haig de confessar que era bonica, molt bonica i encomanadissa. De fet uns senyors pelats al zero i amb unes túniques de color safrà que hi havia a l’habitació van sortir ballant pel passadís tot seguint el ritme de la cançó i més d’un, jo inclòs, vam sentir la temptació d’apuntar-nos a la corrua. Ara, molts anys després, cada vegada que l’escolto a la ràdio, i haig de dir que la programen força, penso en aquell noi alt i amb barba i amb aquella senyora de faccions orientals que encara no he aconseguit saber mai com es deien i que van marxar tal i com havien vingut, deixant l’habitació número 9 convertida en un santuari blanc.
