-
Marilyn Monroe
Bona matinada. Segur que ja sabeu que aquesta és l’hora que ens serveix per espiar, per obrir les portes de les habitacions i deixar-hi relliscar la mirada. Sense mala intenció, és clar, però ja se sap que quan es mira sense permís, no se sap mai que és allò que es veurà. Us convido a entrar en l’habitació número 5, una cambra que us impregnarà amb el seu perfum sensual i magnètic.
Qui estigui acostumat a una vida relaxada, a saber que la foscor s’ha fet, bé per dormir o bé per viure la vida amb avarícia, una certa impunitat i un punt de transgressió, sense por de la llum diàfana i delatora, no tindrà mai la consciència exacta de l’avorriment que representen les hores nocturnes passades al darrere d’un taulell, esperant, més aviat desitjant sentir algun soroll que anunciï activitat, qualsevol classe d’activitat, desitjant sentir el dringar de la campaneta com a sinònim d’una acció que t’arrenqui la mandra i la monotonia de les hores lànguides, que t’ajudi a pensar que el teu temps serveix per a alguna cosa de profit i que l’existència no és només matar o com a mínim ferir les hores amb mil excuses sense final.
A fora bufava un mestral d’aquells profundament emprenyadors, constant, rítmic, gelat, inhòspit, dels que quan s’aturen deixen anar un riu de pluja sense contemplacions. A l’interior de l’hotel, al recer de l’estufa de butà, hi regnava un ambient d’escalfor puntual i també d’una certa somnolència, provocada al cinquanta per cent per la dificultat indestructible de les hores per anar passant i per les emanacions invisibles del gas cremat. I enmig d’aquella densitat apegalosa m’hi trobava jo, mirant de fer rendibles les hores gràcies a un vell còmic amb les aventures del mag Mandrake, un personatge creat per Lee Falk i Phil Davis que em fascinava, que em regalava hores de plaer i em transportava cap a mons desconeguts i fabulosos.
La campaneta de la porta va sonar quan menys ho necessitava i em va fer arrencar els ulls del paper i aixecar la mirada.
No m’ho podia creure!
Déu! No podia ser! Una rossa espectacular em somreia des de l’altre costat del taulell, tot fent moure una piga fosca que tenia al començament de la galta, a la vora esquerra de la boca, una boca vermella i flairant com una maduixa madura i calenta con l’ànima mateixa de l’infern.
L’aventura de Mandrake es va fondre com un bolado, es va dissoldre pel meu cervell com les bombolles d’una gasosa de cal Gili, em va relliscar de les mans i va anar a parar a terra. Em vaig aixecar com si m’hagués impulsat una molla gegant, però abans de mirar-la als ulls no vaig poder evitar l’impuls irresistible de gronxar-me lleument al taulell i mirar cap a terra. La volia veure sencera.
Déu, Déu, Déu i deu vegades Déu!
Portava un vestit blanc, subtil i vaporós i s’enfilava damunt uns tacons d’autèntic vertigen. Bé de fet només s’enfilava sobre un dels dos talons, ja que tenia la cama esquerra una mica aixecada, en una postura d’aquelles tan sensuals que es prodigaven sovint en les il·lustracions de les revistes masculines americanes que alguns clients es deixaven abandonades de tant en tant. La vaig mirar, ara sí, als ulls i vaig caure, em vaig perdre en un abisme absolut i sense fons. Era ella! Segur que era ella! Seguríssim que era ella!
Vaig recordar allò de les gotes de perfum Chanel i no m’ho vaig pensar dues vegades i li vaig donar l’habitació número 5 sense ni tan sols demanar-li la documentació.
Era ella. Ho sabia. No en tenia cap dubte.
I ningú no ens havia avisat de la seva arribada.
Vaig mirar d’aparentar que no passava res, com si allò fos la cosa més normal del món, com si rebre una famosa estrella internacional, coneguda arreu del món, fos la normalitat més absoluta i quotidiana a casa nostra.
Per un moment vaig notar una punxada entre el cor i la boca de l’estómac. Va ser instantània i violenta. Era la temptació, el rum-rum del pecat, de la transgressió d’alterar les normes de la feina en benefici propi, encara que només fos una regla minúscula i un guany més aviat esquifit. Vaig estar a punt de fer-la passar davant meu per poder veure-la millor, per afavorir la contemplació absoluta del seu cos perfecte, aquell que les males llengües identificaven amb tres xifres magnètiques, 90-60-90, per poder fer el camí de la recepció a l’habitació observant el moviment rítmic, sensual i oscil·lant dels seus malucs...
Però no. Un bon grum no es pot deixar portar per aquesta mena d’impulsos primaris i gens professionals. Del tot a contracor vaig optar per no fer-ho i per tal d’evitar una nova ventada de temptació, d’una revolada vaig agafar la clau de casella corresponent, la bossa de viatge, de marca coneguda i força cara que descansava a terra, al costat de les seves sabates de taló i la vaig carretejar demanant-li per favor que em seguís. Vaig obrir la porta, vaig deixar la bossa damunt d’un banc d’equipatges i em vaig retirar amb una petita reverència. Em va mirar de dalt a baix, em va donar un bitllet com a propina i, sense que m’ho esperés en absolut, em va fer un petó a la galta tot regalant-me un somriure meravellós.
No podia ser. Era feliç!
De fet, era tan feliç que vaig oblidar completament les aventures del mag Mandrake i tot i l’hora avançada i poc prudent que marcava el rellotge, mentre em bevia un Plim, Fantasia de fruites, em vaig dedicar a telefonar de manera més aviat compulsiva a tots els meus amics per anar escampant la bona nova a tort i a dret. A l’hotel al meu hotel s’hi hostatjava ella. A l’habitació número 5. Era allí i la tenia a l’abast dels dits.
L’estrella del cinema més coneguda i sensual de tots els temps era a l’hotel. La tenia allí, separats només per una porta. De fet, arribant un punt més enllà, es podia dir que, tècnicament, jo estava al seu servei mentre fos a l’hotel, la qual cosa volia dir que, amb tota seguretat la tornaria a veure ben aviat.
Esperonats per la meva trucada a primera hora del matí, quan amb prou feines havia despuntat el sol, al cap de molt poc temps tenia tots els meus amics desfilant per la recepció de l’hotel, amb el desig pintat als ulls i l’esperança gens secreta de veure-la sortir, de respirar l’aire que fes moure tot passant, de sentir de molt a la vora el seu alè. I els més espavilats fins i tot van aventurar la possibilitat de dissenyar cuita-corrents una sortida d’aire encastada a terra per tal de fer-li voleiar les faldilles quan s’aturés just al damunt, però per desgràcia de tothom, ho van desestimar per no veure-ho tècnicament possible.
Quan per fi va sortir de l’habitació hi havia unes 30 persones al vestíbul de l’hotel, trenta persones, tot homes i, és clar, les seves corresponents babes. Tots atents però mirant en va de dissimular el seu neguit creixent. Qui sap, potser a Amèrica passava sovint, però per aquest Baix Camp nostre potser amb molta sort es podia aspirar a trobar-te amb Concha Velasco, la Rafaela Aparicio, la Margarida Xirgu o la Núria Espert, però segur que no es tenia en absolut la oportunitat de veure com la més rutilant de les estrelles del firmament cinematogràfic universal et passa pel costat, et despentina amb la seva indiferència controlada i et desfà la sang amb una rialla calenta i humida.
I de cop i volta, enmig d’aquell enrenou, vaig recordar que, amb l’atabalament propi de l’arribada, havia descuidat una de les meves obligacions inexcusables, no li havia fet signar el llibre de registre, així que la vaig cridar i fent brandar la ploma per damunt del meu cap, vaig exclamar: “ please miss, please miss...”. I anava a afegir un Monroe, però no vaig gosar a fer-ho, tot i que estava convençut que no m’equivocava i que una dona com ella no podia anar pel món d’incògnit encara que volgués.
Es va acostar, em va somriure, va remenar la bossa i em va donar el passaport mentre signava a la casella corresponent que jo li senyalava amb l’índex tremolós.
Mary Ann Weston hi deia al passaport.
Mary Ann Weston va escriure al llibre de registre.
Em va fer un altre petó, va deixar lliscar un altre bitllet, va pujar al taxi amb un sensual moviment de cames i va desaparèixer al moment de l’abast de les nostres mirades un punt lascives.
Mary Ann Weston!
No era la Marilyn Monroe. Com em podia haver equivocat d’aquella manera. Serà que totes les dones rosses i maques s’assemblen?
Fos com fos, després de veure-la marxar remenant els malucs de costat a costat, vaig entrar a l’habitació número 5 seguit dels meus 30 amics, tan o més decebuts que jo, intentant trobar alguna explicació a l’error. Encara hi quedava un rastre dens i apegalós de perfum car. Algú va dir que potser era Chanel número 5, però ningú no va gosar a afirmar-ho o a negar-ho amb prou vehemència, ja que cap dels 31 havia ensumat mai el Chanel número 5.
De totes maneres, avui, molts anys després, l’habitació número 5 encara guarda el rastre càlid que va deixar el perfum de la senyoreta Mary Ann Weston.
