Ben trobats en aquestes hores on la fosca es barreja amb la llum i forma un estat transitori que confon els sentits i desfà les ànimes. Benvinguts de nou al nostre hotel. Avui parlarem de l’habitació número 4, una habitació que impacta només d’entrar-hi, un fet que, més enllà d’aquesta sensació inicial, demana una explicació detallada, una petita o gran introducció que ens permeti situar-la amb detall en el temps i en l’espai. Aquesta és, doncs, l’habitació número 4. Entreu sense por, està pensada per acollir les ànimes sensibles.
Per parlar de l’habitació número 4 cal saltar a través dels calendaris, capbussar-nos en un passat no especialment llunyà però si força diferent i començar a parlar per força d’un temps on algunes coses no obeïen els mateixos paràmetres que guien les nostres quotidianitats. Ara, acostumats com estem a veure desfilar en tot moment el món pel palmell de la mà a través d’un telèfon mòbil d’última generació, potser pot semblar mentida que no fa pas massa, els aparells de televisió tinguessin un horari fix de tancament, es poguessin veure només en un trist i paradoxalment modern blanc i negre i que fins i tot la vida real que hi bullia al voltant pogués acabar molt sovint sent una paorosa i tèrbola escala de grisos.
Doncs en un vespre sense nom d’aquesta època concreta, per sorpresa i sense avisar, va aparèixer per la recepció un home amb el cap blanc, totalment blanc. I no era precisament un home d’edat avançada, no us penseu, era un jove inquiet i una mica inquietant amb una gran melena quasi lleonina. En un primer moment em vaig pensar que no fos el popular goril·la blanc Floquet de Neu que s’havia decidit a visitar Reus. Però no, era blanc però no era un mico. De fet, semblava una mena d’aparició sobtada. Ens va estranyar força, però fidels a les normes de discreció de l’hotel, ningú no va dir res de res. Malgrat aquell entorn de grisor general, ens agradava pensar que representàvem una mena d’oasis de modernitat que ningú no sabia definir amb concreció i que, per damunt de qualsevol altre paràmetre, ens podíem considerar un establiment obert i internacional, i, és clar, als establiments oberts i internacionals la gent no es sorprenia de l’aparició sobtada d’un jove amb una nívia melena de lleó alfa.
Quan el vam tenir còmodament instal·lat a l’habitació número 4 vam córrer tots cap el llibre de registre. Ens calia veure amb quin nom s’havia inscrit el nou hoste. A la casella corresponent hi deia Andrew Warhola. Quin nom més estrany, vam pensar. Venia de Nova York, però el pitjor del cas és que a ningú no ens sonava de res. Desmentint la nostra primera impressió, no era cap dels personatges habituals que apareixen per televisió. No ballava al ballet zoom de Valerio Lazarov, no sortia ni a El Fugitivo ni a El Santo, tampoc no no era un dels genets de Bonanza, no s’havia quedat tancat a la cabina amb el Lopez Vazquez i ni tan sols sortia dibuixat als cromos de la xocolata. Allò volia dir que, tot i l’aparença un punt excèntrica que mostrava no era gens famós. Que hi farem. Les aparences enganyen i no sempre es poden tenir hostes populars per molt cosmopolita que vulgui ser l’establiment on treballes.
Durant la primera nit, el nostre hoste misteriós i anònim va dormir com un nadó. No va ser fins la tarda del segon dia que es van començar a alterar els costums i la normalitat elegant de l’hotel. Va arribar un grup de gent molt, molt estranya. Eren cinc persones i a mi, personalment, em van cridar especialment l’atenció dos nois prims, vestits de negre, amb ulleres fosques i cara de menjar més aviat poc. I, no us enganyaré, també una noia altiva rossa i distant. Es van presentar dient que eren amics de l’Andy. Andy, qui era l’Andy? ens vam preguntar tots. L’Andy el nostre últim client? L’Andy era l’ocupant de l’habitació número 4?
I tot i que el director no era gaire amic de deixar que les habitacions es convertissin en vagons de metro atapeïts de gent amb ganes de gresca, ens va demanar que, d’entrada no diguéssim res, suposo que per allò del cosmopolitisme i l’aire mundà i obert de l’establiment.
Al cap de pocs minuts vam començar a sentir rialles. I crits. I rialles una mica més fortes. I crits més aguts. I més riallades. I més crits. Semblava que s’ho passaven bé i que no tenien cap ganes d’aturar-se. Nosaltres, mentrestant, patíem. Patíem de manera directament proporcional a l’escalada de rialles i crits, patíem per si algun dels hostes de l’hotel es sentia agredit en el lliure exercici del seu descans i decidia baixar a rondinar, a protestar pel soroll i a escridassar-nos per no tenir un establiment seriós i en condicions òptimes de silenci.
Davant la nostra perplexitat, riallades i crits seguien augmentant en intensitat i freqüència. De cop i volta, cap a mitjanit, la cosa va empitjorar de manera brusca i exponencial i es van començar a sentir guitarres i una bateria. En un primer rampell vam estar a punt d’entrar a l’habitació per demanar-los-hi que no fessin més soroll, però sense la veu experimentada del director per aconsellar-nos, ho vam acabar desestimant ja que no ens va semblar digne d’ un establiment obert, cosmopolita i internacional. Tots sabíem que més enllà de la cita “Reus, París i Londres” que presidia el vestíbul de l’hotel, la devoció que el director sentia per la ciutat dels gratacels era proverbial i saber que havíem importunat un hoste de Nova York segur que no li faria cap gràcia i per això vam romandre quiets, en tensió però sense fer res de res.
Aquell concert sorollós i estrany es va allargar fins que quasi es va fer de dia. Vam tenir un allau de queixes. Queixes dels hostes, queixes dels veïns, queixes fins i tot del personal del torn de matí que al·legaven no poder dormir i que ens responsabilitzaven del fet més que probable que el seu rendiment matinat baixés en picat a causa de la manca de son. Per acabar-ho d’adobar, tots els gats del barri van començar a miolar formant un cor descompassat i agut. Uns miolaven per solidaritat, els altres per afany de protestar i alguns miolaven de por davant d’aquell escàndol monumental. I per si els nostres problemes no fossin prou nombrosos, també es va presentar la policia.
I tots, tots menys els gats, és clar, ens deien que un establiment obert, cosmopolita i internacional com el nostre no podia permetre aquell escàndol sense precedents a les tantes de la matinada sense actuar-hi en contra. Nosaltres, en absència del director, vam intentar trampejar el problema de la millor manera possible, conscients que un establiment obert, cosmopolita i internacional com el nostre no podia molestar un hoste americà a aquelles hores de la matinada.
Tal i com havien començat també es van aturar. De cop i sense cap avís previ ja no els vam tornar a sentir més en tot el dia. Tampoc no els vam veure sortir de l’habitació. Allò volia dir que podríem tenir nous problemes. Un registre oficial d Informació i Turisme, sis o set persones fent nit en una habitació i un expedient més gros que el campanar de Sant Pere.
I mentre tots suposàvem que ells dormien com angelets, a nosaltres, que també havíem passat la nit del lloro, ens tocava treballar i no vam poder ni fer una trista i fugaç becaineta a peu dret en un racó. Però la son es va convertir en un record. Els hostes es van despertar i la tranquil·litat es va fer fonedissa a l’instant.
Ens vam passar el dia portant menjar i beure, tota mena de menjar i tota mena de beure, a l’habitació, però tot i els nostres esforços per poder esbrinar alguna cosa, no ens van deixar arribar més enllà del vestíbul. Fins i tot els hi vam portar una capsa d’ampolles de Plim. Fantasía de frutas però ni així. A la cambrera li va tocar fer les explicacions a peu dret des del passadís i tampoc no la van deixar entrar. Començàvem a tenir la mosca al nas. I per arrodonir-ho, aquella nit hi van tornar. La música que feien, si d’allò se n’hi podia dir música, era força estrident. De fet no s’assemblava gens ni mica als boleros suaus de Machín o als mambos moguts de Perez Prado.
Aquella nit, el policia del torn nocturn, tot i ser bon amic del director i d’haver-lo convidat prèviament a tres copes més aviat generoses de conyac Imperator de les destil·leries Musté Gili, ens va denunciar per escàndol públic sense admetre cap raó exculpatòria. Els veïns van ocupar el balcons i els hostes de l’hotel van sortir en pijama al vestíbul i van començar a cridar com bojos, arremolinats davant del taulell de recepció demanant silenci.
A mi, tot i la situació critica que vivíem, reconec que em va fer molta gràcia que la gent demanes silenci cridant com energúmens i sense avenir-se a raons, però tot i així, crec que en aquella situació tensa i inesperada, vaig estar a l’alçada d’un establiment obert i internacional com el nostre. I el més curiós, tot i els crits i l’enrenou, els ocupants de l’habitació número 4 se sentien més fort que ningú i la seva música regnava per damunt de tots els crits.
Vam viure una situació tensa, amb el director que no gosava fer fora algú que venia de la capital de món. Pensava, i segurament no sense raó, que expulsar un ciutadà de Nova York d’un establiment que lluitava per aconseguir la consideració d’obert i cosmopolita no seria precisament la millor carta de presentació. I, per contra, la resta d’hostes, que no venien de Nova York però que tenien el mateix dret que l’inquilí de la 4 al descans obert i cosmopolita, treien foc pels queixals i no paraven de demanar el llibre de reclamacions.
Per fi, quan van pagar i van marxar, al cap de tres dies, primer vam respirar alleugerits i a fons i després vam entrar tots com un cicló a l’habitació. Hi havia deixalles per tot arreu i a la paret frontal, la que hi ha la capçalera del llit hi havia pintats tres murals de colors vius: una gran llauna de sopa de la marca Campbell’s, la cara d’una senyora rossa i molt guapa que al director, que era un home de món, li sonava haver vist en alguna pel·lícula i el cap del cavall del general Prim. Vam tenir la temptació de tornar a pintar les parets amb l’estucat venecià original, però no ho vam fer. De totes maneres encara ens pica la curiositat per saber qui va pintar aquelles coses tan estranyes. A la signatura hi deia Andy Warhol.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics