'Hi ha racisme mediàtic vers el continent africà: els mitjans construeixen una narrativa que està desenfocada'

Amb l’alegria del primer dia d’estrena, ens trobem en un local ben a prop del Cinema Maldà amb un dels programadors del Festival internacional de cinemes africans de Barcelona (FICAB). És un sevillà sense accent, o amb accent català, bromeja quan comencem a xerrar. Es tracta de Sebastián Ruiz-Cabrera, un jove llicenciat en periodisme amb un ampli recorregut; molts estudis i molta experiència. Va viure a Kènia i després no ha parat de moure’s per tot el continent africà. És analista polític i professor universitari, així com també programador de diversos certàmens i cofundador de 'Wiriko', una revista d’arts i cultures africanes. Ha treballat per diversos mitjans, com 'El País' o 'Público'. També és l’inventor de la 'puça mental', una metàfora que fa referència a tot allò que hem après i que podem desaprendre, però amb dolor.

 

 

Va néixer per una necessitat que detectàvem. Som un col·lectiu que treballem en temes africans des de diferents àmbits: l’acadèmic, el periodístic, l’associatiu... La idea bàsica era intentar trencar prejudicis i estereotips de l’imaginari popular sobre el continent africà. Els mitjans de comunicació, normalment posen el focus en les notícies negatives, i aquestes són una part, sí, però entenem que des de l’art podem mostrar un ventall molt més ampli. És cert que ja hi havia algunes mostres puntuals de cinema africà a la ciutat, però amb el FICAB hem constituït un festival amb un jurat que atorgarà un premi a la millor producció.

 

 

No és immediat. El poder de la imatge és molt gran i les que normalment ens arriben són unes determinades, unidireccionals i que cavalquen sobre la foscor. La gent que ve al festival surt amb una idea, potser reforçada o potser canviada, que contribuirà a que ho expliqui a altres persones. Potser aquestes no vindran al FICAB, però el nostre objectiu és que se’n parli i es reflexioni. És una feina de formiga, ho sabem. Perquè el poder d’altres narratives, com Hollywood, és molt potent. Quan Hollywood fa una pel·lícula sobre Àfrica, es pot carregar 40 FICABs.

 

 

Surt molt contenta, amb molta llum. També esperançada, i sorpresa, perquè les produccions africanes no es coneixen gaire. Està sent una experiència molt positiva.  

 

 

Hi ha hagut un temps en què no hi havia res i mira, la vida et posa companys i companyes al costat que tenen una sensibilitat semblant a la teva i tots caminen en la mateixa direcció, pensant que es pot aconseguir una transformació a través del cinema. Això per una banda, i, per l’altra, moltes hores de dedicació i de buscar suport, sinergies... Però ara és el moment. En l’àmbit europeu han sortit molts discursos xenòfobs, d’extrema dreta, que criminalitzen la migració. És necessari combatre això, i fer-ho des de l’'artivisme': fent servir l’art com una manera de reivindicar, que la política també es fa a través d’una pel·lícula de cine. Convidem Donald Trump i Salvini a que s’asseguin a les nostres butaques!

 

 

Som dos programadors, la Marta Lima i jo mateix. Per la nostra feina, estem molt en contacte amb els cinemes africans, amb directors i directores africanes. El criteri no és ni més ni menys que siguin bones pel·lícules. En aquesta edició el lema és 'bora kabisa' que vol dir 'el millor del millor' en swahili. És una selecció de pel·lícules africanes que durant aquest any han estat premiades o han estat circulant pels principals festivals mundials. Pel·lícules africanes que entenem que són bones i que poden tenir un impacte en la població. És bon cinema, l’etiqueta que ve a continuació és africà, sí, però és bon cinema.

 

 

No n’hi ha gaires. De fet, no hi ha diferències. Només el context, el decorat sí que és diferent. Però quan parlem de bon cinema ens referim a pel·lícules amb un guió que parla de qüestions transcendentals per a tothom. Tracten del dolor quan hi ha un conflicte, de les noves tecnologies, de l’amor, de l’aïllament... Al final, el que importa és que parlen de coses que ens afecten a tots.

 

Existeixen diversos motius. La influència -encara- de les grans metròpolis com Anglaterra, França o Bèlgica, les multinacionals, unes elits africanes que treballen en connivència amb actors occidentals... i un interès general en què no se sàpiga que passen coses positives al continent africà. I n’és ple! Hi ha passarel·les de moda, festivals de fotografia i de cinema, literatura, Premis Nobel... Hi ha molts prejudicis, crec que per aquesta part històrica, també hi ha un racisme mediàtic, per mi és evident. Els mitjans construïm una narrativa i el problema és que està desenfocada i clar, costa enfocar-la. Jo treballo amb un concepte que és la 'puça mental': si et pica molesta, però també pateixes si te la treus. T’has de desfer d’anys de Hollywood, de notícies, de fotografies... Pots alliberar-te’n, però amb dolor. És una metàfora molt filosòfica. La nostra contranarrativa amb el cinema és colpejar també amb una imatge. No estem parlant d’imatges positives, només d’imatges enfocades. Que no ens arribi una África en positiu, però sí una África més plural.

 

 

Sí, exacte. Àfrica són 55 països. Hi ha un altre punt que s’ha aguditzat moltíssim amb la crisis i és el paper de les ONG. Lamentablement, moltes han hagut de tornar a buscar calers al carrer, perquè l’Estat ha tallat l’aixeta. Aquesta fórmula efectista és el nen amb la mosca o imatges que ja pensàvem superades. Si l’única imatge que la gent veu de l’Àfrica és aquesta, doncs la puça allà estarà, tota la vida. I continuarem pensant que l’Àfrica és un camp de refugiats, que és una i que tothom parla 'africano'.

 

 

El feedback és molt bo, hi ha una gran població de la diàspora africana i afrodescendents que viuen aquí, a Barcelona. Nosaltres arribem amb el FICAB però ja portàvem anys preparant-lo, seguint la nostra filosofia de treballar de manera horitzontal, fent xarxa amb diferents col·lectius, com els manters o els afrodescendents de Barcelona ('Black Barcelona'). Anem de la mà, no podria ser d’altra forma.

 

 

Un dels grans desafiaments del cinema que es fa al continent és el finançament, de fet, com aquí. Segons el país hi ha més o menys recursos i, quan es donen, normalment és a homes perquè la societat és molt masclista, i, en general, es considera que la dona no pot treballar de directora. La nostra convidada és una de les pioneres de Burkina Faso. Ella ha fet documentals i ficció. Poc a poc, les dones s’obren camí i, per exemple, el Marroc o Tuníssia són països punters en la visibilització de la dona. Per part nostra, també hem programat tenint en compte això, ja que creiem que hem de reivindicar-ho per acabar naturalitzant-ho.

 

 

Som conscients que juguem amb desavantatge. Primer, perquè la ciutat de Barcelona està petada de festivals, del que vulguis. L’altra, és que parlem d’Àfrica, cosa que ja tira enrere a molta gent. Doncs bé, està clar que ens agraden els reptes [riu].