Hilarios, la discoteca que agradava a qui no els agradaven les discoteques

Als que la van conèixer no farà falta que els expliqui per què les seves sessions de rock i copes van quedar per al record i als que no... serà impossible que els ho pugui explicar. Hilarios va ser obra de dos 'pamplonicas amics' de la infància, Imanol Miqueleiz i Lorenzo Figueroa, propietaris del 'Abuelo', i el seu cuiner, el val·lisoletà Nicolás Fernández-Soria, al qual havien conegut en l'Escola Superior d'Hostaleria i Turisme de Madrid, acabant per contractar les seves habilitats gastronòmiques per tal de servir els millors plats combinats de la Costa Daurada.

'Boom' turístic en els últims temps del franquisme

Salou estava vivint un 'boom' turístic i era el centre de reunió dels joves a causa de la gran concentració de pubs i discoteques. El bon ambient assolit en el tracte personal els va decidir a canviar els plats de cuina pels de l'equip de música, quan els discos eren de vinil en aquella època encara franquista. Es van associar tots tres per a comprar un pub a l'avinguda d'Andorra amb una elegant imatge en blanc i negre, disseny del fotògraf Josep Borrell, que va retratar la seva dona amb una margarida a l'orella xiuxiuejant el nom del Pub Hilario's; i els bons resultats els van animar a fundar la discoteca del mateix nom al carrer de Montblanc.

Llavors ja hi eren, les 'boites' més famoses de l’època: Saint Germain, la Cage de Medrano, Flash Back, El Caballo Blanco, Georgia i Happy Day. Mentre era novetat, va gaudir d'una plàcida existència proporcionant penombra a les parelles que festejaven, sense que això sigui obstacle per distingir-se de la resta en la qualitat de la selecció musical, motiu més que suficient perquè fos l'única discoteca digna d'aquest nom. Si les biblioteques contenen llibres de valor i les pinacoteques, quadres de qualitat, per què coi les discoteques només tenien 'supersingles' fàcils de ballar però difícils d'escoltar amb avorrides tandes d''italo-dance' i 'funky groovy', que ve a ser la música per als que no els agrada la música?

La millor música

El bon criteri de Nico va donar a Hilarios la fama de posar la millor música. Hi sonava Janis Joplin, Eric Clapton, J. J. Cale, Bob Marley, Stevie Wonder, Lou Reed, Bowie, Prince, Georges Benson, Jackson Browne, Rod Stewart, Bob Seger, Peter Frampton, Fleetwood Mac, Eagles, Supertramp... La selecció era tan irresistible que es va anar decantant una clientela melòmana, com és el cas de José Luís Galiano, que estudiava Belles Arts a Barcelona però que el cap de setmana no es perdia una sessió, tot enlluernant amb el seu atractiu a les jovenetes. Era tan bon reclam que es va encarregar de la publicitat del local, amb molta vista , erquè més endavant Galiano va adquirir renom com a dibuixant d''El Víbora'. El cas és que llavors es va encarregar que Hilarios tingués un 'branding' modern i imaginatiu, que va elevar l'estètica a un altre nivell.

Com que jo era el seu amic inseparable, no els va quedar altre remei que contractar-me també per servir les taules, repartint les consumicions en safata. Era un bon costum que aviat va deixar de sovintejar per raons etíliques. Jo acostumava a treballar minvat en les meves facultats i en aquelles condicions el menys recomanable és fer equilibris amb la cristalleria; el servei va deixar de ser tan acurat, encara que no deixa de ser un luxe tenir dos llicenciats en Belles Arts pintant aiguades amb el pal de fregar.

Ànsia de llibertat

Les ànsies de llibertat de les generacions anteriors havien estat xocant contra un mur d'intolerància que va generar escàndols molt sonats. En la nostra, les revistes anaven plenes d'erotisme i el 'destape' omplia les pantalles, fins al punt que... Com us ho diria? Es va desbordar un tsunami lúbric que arrasà els bons costums inundant les relacions de parella; no cal dir que ser cambrer del local de moda no era la millor forma d'aixoplugar-se. La virginitat, en comptes de tenir-se per virtut, va passar a considerar-se el tel que precintava un corrent de feminisme, més vital que no pas ideològic, entossudit a normalitzar l'amor lliure.

Mai no els ho podré agrair prou. Durant els anys de la Transició, es va anar introduint de mica en mica el gust pel transformisme, i quan tancaven els locals d'ambient gai compareixien a l'Hilarios per escurar la nit, deixant-hi anar les primeres plomes de la democràcia. Podria dir-se que els moviments que van canviar el món en la dècada dels 70 els vam viure reconcentrats en uns anys de sexe, drogues i 'rocanrol' fins que va sorgir el 'punk', anunciant canvis en la indústria del disc, d'ençà que les bandes de metall tipus Deep Purple, Led Zeppelin i Kinks anaven perdent pistonada per a donar pas a noves figures de garatge com Sex Pistols, Ramones, Herman Brood, Ian Dury, Elvis Costello, Stray Cats, Dire Straits i Patti Smith, representants d'un esperit del 78 alternatiu.

La reforma a principis dels 80

Aleshores ja s'havien posat les piles discoteques com Pachá-Salou, New Liberty, Level 0 i Bebop, fent més competitiva l'oferta lúdica de la Costa Daurada. Entre això, i que llavors es fumava a dins dels locals, va arribar el dia que aquell gran Hilarios va començar a cobrar un valor sentimental cada dia més gran per a una clientela cada cop més minsa. La majoria dels que recorden Hilarios el van conèixer després de la reforma que vam fer a principis dels 80.

Galiano, plenament conscient de les seves possibilitats en el camp del disseny, es va fer petar la noia de la margarida (potser l'única que li quedava per fer-ho) i li va donar un caire absolutament avantguardista, convertint la barra en un teclat de piano, dibuixant en les parets i apostant per una cartelleria que combinava l'estètica de 'comix' amb el 'lettering' més innovador. Anàvem a totes, ens vestia Phillipe (DEP), un modista francès amic de la casa; i ens pentinava Jordi Maylinch, l'estilista que va importar els primers tints de colors que es van veure en molts quilòmetres a la rodona.

El germà del Nico va dissenyar el so, Luís Fernández Soria va venir a Reus per a gravar el concert de Pegasus amb un estudi mòbil, dada suficient per evidenciar que era dels millors tècnics de so del país; va instal·lar un 'crossover' que dirigia el senyal cap a tres amplificadors independents, i és per això Hilarios tenia un so que realçava les mitges freqüències, sense tant de bombo i plateret, com la majoria de discoteques.

Les mogudes internacionals

Pel que fa als discos, Nisi i Jill ens tenien al corrent de les mogudes internacionals; anglesa i australiana, respectivament. Les dones de Lorenzo i Imanol tornaven de l'estranger amb enregistraments innovadors de Devo, Blondie, B'52, Katherina & the Waves, Cindy Lauper i Level 42, que estrenàvem puntualment. Tret d'un dia en què es va trencar un potet de 'popper' al lavabo i van preferir passar-se la tarda xerrant, el lloc més ambientat acostumava a ser la pista de ball. Nico dominava un ampli repertori que abastava des del pop elegant tipus ABC, Japan, Ultravox i Cars, tot passant per grans bandes com ara els Stones, U2, Police, Nirvana i The Clash, fins a les descàrregues més 'heavies' d'AC/DC o Motörhead. Era considerat el millor discjòquei de Salou, i amb diferència, mentre que el seu germà Ignacio espremia les noves tendències, des de l''ska' dels Specials i Selecters als 'New Romantics' tipus Simple Minds, Spandau Ballet o Duran Duran.

José Luís era eclèctic, donava veu a Talking Heads, Magazine, Pretenders, Psychedelics Furs o Joy Division, mentre que jo procurava que no hi faltés el més inusual, com per exemple Pere Ubu, King Crimson, Nina Hagen, Frank Zappa i Miles Davis. La cabina era un lloc molt sol·licitat perquè els que punxàvem sentíem passió per la música i així és com ens vam convertir en 'la discoteca que agrada als que no els agraden les discoteques'.

El concurs de discjòqueis

Hi ha una dada objectiva que indica fins a quin punt Hilarios va recuperar el prestigi dels seus millors dies: el Concurs internacional de discjòqueis que va celebrar el Pub Zeppelin de Salou, el 1982, dotat d'un premi prou sucós per convocar els millors professionals. La primera edició va ser la més disputada, perquè va enfrontar els titulars. Tots van triar la música que millor funcionava en els seus respectius locals, però la sessió de Nico no va deixar espai a dubtes: Hilarios era l'amfitrió perfecte per submergir-se en la música dels 80, tant ballable com qualsevol, però millor que cap altre en un pub on s'anava a escoltar música perquè sonava canyera, imaginativa, fresca i molt avantguardista.

'Punks', 'mods', 'heavies'...

El segon any es va imposar Jordi Romero, del bar Dadà i, el tercer, va tornar a guanyar-lo Hilarios, aquesta vegada per obra i art de qui subscriu, inventant de passada el gènere musical del 'mashup', ja que tots dos plats van estar sonant simultàniament durant gran part del temps. Avui els 'mashups' es fan amb editors d'àudio digitals però, treballant en vinil, la barreja només sortia bé una vegada de cada 10. Vaig concursar molt tranquil, sabent que ho havia intentat nou vegades i que totes havien sortit malament.

La plantilla de l'Hilarios es va ampliar amb dues preciositats més, l'Anna Feliu i un germà de José Luís, que era teclista de bandes barcelonines com Ultratruita i El Hombre de Pekín, l'inoblidable 'Charlie' Galiano. D'inesborrable record és també César Galiano (DEP) dibuixant de còmics, guionista i escriptor, el benjamí d'aquella excel·lent nissaga que va donar al món tres artistes. No treballava a Hilarios, però va escriure una novel·la que descriu l'ambient nocturn de Salou del franquisme. Basada en personatges reals va posar el focus en la part més fosca d'aquesta història, els escorcolls que sofria el local (rebatejat en el llibre com 'La Pista') les batudes a la recerca de droga i les pressions que van aconseguir que el precintessin definitivament.

La seva estètica 'punk' va fer de César la icona més representativa de la nostra clientela, que aplegava frec a frec 'rockers' d'Hospitalet, 'newavers' de Reus, 'rockabillies' de Cambrils, 'nous romàntics' de Tarragona, 'mods' de Lleida, 'freakies' de Barcelona, i 'drags' de Salou, tots abanderant una naixent representació LGTBI, i 'heavies' de procedències dispars, pintors, poetes, modistes, gent amb inquietuds que vestien d'acord amb els seus gustos musicals, sense descartar la sorpresa de rebre la visita d'artistes de gira que ens feien dubtar si veritablement havia vingut Tino Casal, Tequila, la Orquesta Mondragón, Blondie, o B'52, o bé eren gent que es vestia per l'estil.

'El triangle blau'

Entre aquelles parets, Andreu Buenafuente hi va trobar l'humor, i Jordi Cervera la inspiració per a la seva novel·la 'El triangle blau' (Cossetània Edicions, 2006): "... el meu maldecap en aquell moment només era escurar les copes que em passava el Tomàs, el cambrer més al·lucinant i ultramodern de l'univers. Era un descobriment, una veritable revelació, un paradigma de les avantguardes lúdiques i estètiques i un bon amic que comprenia la nostra malmirrosa situació econòmica i que de tant en tant ens subvencionava els vicis alcohòlics amb un somriure de complicitat als llavis. Aquell dia anava vestit amb una casaca d'hússar, amb mitges, porta mitges i una borla vermella que li anava i li venia quan s'anava movent per darrere de la barra al ritme de la música. Servia copes sense parar i ballava com un possés, sacsejant tot el cos amb una cadència sincopada difícil d'igualar, sovint imitada però sempre inimitable...", va escriure 

Cervera és avui un escriptor reconegut de venerable barba blanca i mesurada ponderació, però llavors anava de Humphrey, feia cap a Hilarios per a l'esbarjo del cos sense mortificar l'esperit, i s’entregava al 'dancing fool' fins al punt que arribava a la barra deshidratat i calia posar-li mam per raons humanitàries, com un Sant Bernat acut a socórrer als que s'han perdut en la neu. Qui els ha vist i qui els veu! Avui Quique Malo és concertista de guitarra clàssica i professor del Conservatori de Vila-seca, però llavors formava part del trio 'afterpunk' Pastel, garatge total, així com la banda més íntimament relacionada amb la discoteca, la TooMuch Band, de la qual en van gaudir Els Pets, quan només eren gasos, encara sense esclatar.

L'ateneu d'una generació

A Hilarios era possible veure Frederic Porta de cos sencer, i al també periodista Robert Amill (DEP) tot amarant-se de les avantguardes que l’inspiraren els seus fanzins, perquè Hilarios era l’ateneu d’aquella generació que començava a gaudir de llibertat i això que només ens cuidàvem del vessant lúdic, perquè la política no ens deia res. Imanol, Lorenzo i Nico proporcionaven un lloc de treball tan ambrosíac que no ens venia present cap reivindicació laboral, tenint al costat al més al·lucinant dels cambrers d’Hilarios, 'Mari' Jáuregui (DEP). La seva ideologia l’haurien d’estudiar a les facultats de Ciències Polítiques, junt amb Marx, perquè era la culminació de la justícia social.

Era el cambrer millor pagat del país, no pas pel sou sinó perquè tenia barra lliure. Tot i així només podia treballar si agafava el puntet, barrejant les substàncies que fossin necessàries i, quan per fi assolia el nirvana, llavors resultava que servir copes no era la il·lusió de la seva vida i es dedicava a passar-s’ho bé. Ho feia amb tanta gràcia que ningú no diria que tenia barra, sinó que feia una tasca sense la qual res tenia sentit. 'Mari' va esdevenir l’ànima de la festa, rere la barra jugava un paper més esperitós que la mateixa beguda.

I efectivament, les festes d’Hilarios van esdevenir un ingredient imprescindible. En el llibre 'Xecs! Els dadàs de Reus' (Pragma Edicions, 2010), Albert i Jordi Romero recullen algunes anècdotes d’aquelles 'performances': "No eren simples disfresses, actuàvem com una companyia de teatre posats completament en el nostre paper". Una nit que repartia invitacions disfressat de Superman, entrava a les terrasses com si acabés d'aterrar, portant un pijama blau amb els calçotets per fora, repartia les targetes i marxava agafant embranzida per enlairar-me. Estava fent el carallot quan es va creuar un nen darrere d'una pilota. Un cotxe que venia cremat l’hagués atropellat si no fos perquè jo anava embalat i em va donar temps d’agafar-lo per la samarreta. Quan el vaig tornar a la seva mare amb prou feines podia parlar, només el nen mirant-me bocabadat va dir 'Gràcies, Superman', moment que vaig aprofitar per saludar-lo amb un somriure i sortir volant. Salvar-lo és el més important que vaig fer en tots aquells anys, perquè passar del sublim al ridícul és a l'abast de tothom, però passar del ridícul al sublim és una satisfacció excepcional.

'Tenir 20 anys era delicte'

La Guàrdia Civil escorcollava Hilarios sovint, a la recerca de drogues. No ens ho preníem massa seriosament, al contrari, després de cada batuda anàvem a fer la neteja amb renovada il·lusió perquè escombrant trobàvem paperines pels racons. Però va arribar el dia que la van tancar definitivament, algú va estacionar el cotxe tapant la sortida d'emergència i aquella mateixa nit vam rebre una inspecció:

"¡Se acordarán ustedes de mi! Y tú ten cuidado, capullo, que me he quedado con tu cara", va continuar cridant fins que es va perdre carrer avall amb la seva parella. Ja havia tingut alguna topada amb fantasmes que deien coses semblants però aquell paio tenia una mirada que... no ho sé, d'alguna manera em va fer saber que no parlava per parlar. (...) Quan teníem 20 anys estava prohibit ser jove, te'n recordes? Tenir 20 anys era un delicte. Avui els joves tenen uns altres problemes, això segur, però no paguen tribut per la seva joventut com vam fer nosaltres". 'La generació inexistent', de César Galiano Royo (Editorial El Grito, 2008)