-
Masdéu ha publicat ‘La Flor del Panical. Whisky’ns 25 anys’
Víctor Rubio
Joan Masdéu (Reus, 1974), acaba de publicar el treball ‘La Flor del Panical. Whisky’ns 25 anys’ (Satélite K), on revisa, per primera vegada, les cançons més significatives del grup. Masdéu presenta les cançons amb un format més nu i nous arranjaments, que aporten una nova sonoritat i profunditat als temes. Acompanyat del músic i guitarrista Oest de Franc, tornen a enregistrar aquesta tria de cançons sota la producció artística de Santos & Fluren. Aquest nou projecte anirà acompanyat d’una gira de concerts a Catalunya.
El disc s’enregistra en directe als estudis Blind Records de Barcelona els dies 6, 7 i 10 de juny de 2019 i inclou les col·laboracions especials de Roger Mas (a ‘On’), Gerard Quintana (a ‘Puc ser jo’), The New Raemon (a ‘Silenci’) i Beth Rodergas (a ‘Trens d’alta velocitat’), que posen les seves veus en algunes de les cançons. El Mercat de Música Viva de Vic 2019 ha estat l’escenari de la primera presentació en directe del nou disc i de la nova gira.
Com és l’experiència d’interpretar cançons dels Whiskyn’s, uns anys després?
L’experiència ha estat bona perquè ens ha permès tornar a jugar amb unes cançons que feia deu anys que estaven en un calaix sense cap intenció prèvia de sortir. Hi han confluït una sèrie de factors: no només el 25è aniversari del primer disc, que això ha sigut el motiu final, sinó que això sorgeix d’una manera una mica més natural, en el sentit que amb l’Oest de Franc (el guitarrista que m’acompanya) fem un espectacle adaptat a la conjuntura actual. Això té a veure amb la simplificació que has de fer dels discos que elabores i produeixes en tot un grup. Després, en moltes ocasions, has de tenir una segona opció pels directes, és a dir, un format reduït que et demanen per poder tocar durant tot l’any. I llavors em trobava que les cançons que fèiem amb els meus discos moltes vegades no es podien reproduir, ja que estaven concebudes o gravades per a un format més gran, i em quedava una mica l’espina de no poder-les portar a formats més petits. Per tant també tenim aquest format, i a més funciona, i que és l’òptim per segons quins cicles de concerts acústics. I també el volia experimentar amb un disc. I de cop i volta, arriben els 25 anys del primer disc de Whyskin’s: doncs aquesta ha estat la manera de fer-ho, de reconciliar-me amb les cançons i amb aquell moment, i de demostrar que aquestes cançons segueixen vives, perquè les tornes a gravar. I les cançons han fet una mica de vehicle del ‘jo’ d’abans i el ‘jo’ d’ara.
Hi ha en aquest treball una mica d’homenatge a una etapa anterior de la teva vida?
Potser implícitament si. Això m’ha obligat a remenar l’arxiu, a recuperar material, i a revisar cançons. I d’alguna manera et submergeixes de nou a deu i quinze anys enrere. I suposo que és llei de vida: quan tanques un projecte com el que va ser Whyskin’s fuges d’allò, no renegant-ne, però forma part d’un procés que ha de ser així. En canvi ara, en tornar a agafar-ho de nou, tornar a reviure tot allò, no només en les cançons sinó a tornar a remenar l’arxiu, fas “les paus” amb tot allò i implícitament fas un reconeixement, més que un homenatge.
És un projecte que tenies al cap fa temps?
No. Fa cosa d’un any, potser. Quan sorgeix la idea de capturar amb un disc aquesta manera de fer aquests acústics, aquestes cançons nues que obligadament has de resumir d’alguna manera... i al mateix temps et ve al cap que fa 25 anys del primer disc de Whyskin’s... i aleshores es fa una associació d’idees i dius: “Per què no juguem amb aquestes cançons?”. I em va venir com a anell al dit per dir: “Aquell exercici que vull fer, ara és un bon moment per fer- lo”. Tot ha anat confluint.
Com ha anat la tria de les cançons? Representen una etapa concreta de Whyskin’s? Són per a tu les millors?
Una barreja de tot plegat. Ha estat difícil fer una tria perquè hi havia diversos factors. Algunes no hi podien faltar, com les cançons ‘Reus’, ‘On’, ‘Balla’ o ‘Puc ser jo’. D’altres són cançons que en aquest format que els hi anàvem a donar s’hi avenien més, i són cançons que potser no van ser tan rellevants com a ‘single’, però que m’agraden. Això em feia sentir més còmode. De tota manera, de la tria se’n van quedar moltes fora, i també cançons més antigues. El que fem com a valor afegit és incloure quatre cançons més a l’espectacle.
Centrem-nos en com ha anat l’elaboració de les cançons i en com has les has reconduït cap a un nou registre.
Tornar-les a posar a comptador zero. És a dir, fer-les amb una veu i una guitarra i a partir d’aquí començar-te-les a imaginar amb poca cosa més. La premissa clara i concreta era que el disc havia de captar el que tocàvem l’Oest i jo en directe, i ja està. I per no caure en el parany que hem caigut en altres produccions, volíem poques coses, i no enamorar-nos de qualsevol arranjament. Per tant, per no caure en això, vam decidir que quan jo ja havia tornat al punt zero (guitarra i veu), calia afegir-hi la guitarra de l’Oest. Fèiem dues o tres preses de cada cançó i escollíem la més correcta. Si que és cert que a les cançons vam contemplar posar-hi un element més. És a dir, perquè el disc no fos monòton i donar més recorregut, hi ha el Gerard Marsal amb una flauta travessera i a una altra cançó hi ha el Santos amb una percussió, el Floren al piano o l’Oest amb el baix, però res més que aquestes quatre pinzellades en cada cançó.
Explica’ns d’on ve el nom de ‘La flor del panical’.
La flor del panical transmet un missatge de renaixement. La flor del panical és una planta de propietats curatives, i a més és una rondalla que ens explicava a mi i al meu germà la meva padrina, quan érem molt petits, com moltes altres, i que procedeixen moltes elles del món rural d’on ella venia i que a mi m’agrada fer aquest tipus d’aforismes que em traslladen a la meva infantesa, al meu terra. El disc ‘Dissabte’ s’obre amb la cançó ‘El bon retorn’, i Bonretorn és el poblat on va néixer la meva padrina, per allà l’Albiol i la Selva del Camp. Sempre faig cap aquest tipus d’imatges. I ‘La flor del Panical’ és una rondalla que parla d’un rei que té un mal incurable i precisa d’aquesta planta per curar- se i envia als seus fills per trobar-la. Qui la trobi heretarà el regne. l El fill petit la troba, el gran se n’assabenta, per enveja el mata i l’enterra, i li porta la flor al rei. Allà on l’enterra hi creixen unes canyes. I un dia, un pastor d’una canya d’aquelles se’n fa una flauta i, quan la toca, en surt una veu que explica que l’han matat... Això arriba a les orelles del rei, que va al lloc, desenterra el cos i aleshores el fill petit miraculosament reneix i hereta el regne i el fill gran és castigat. És una al·legoria del que seria el renaixement, i en aquest cas em venia molt bé posar un títol literari que fa referència el renaixement d’aquestes cançons que han estat desades en un calaix durant molt de temps i que ara tornen a renéixer amb una altra forma.
En els teus directes cantes cançons dels Whyskin’s?
Sempre n’he anat recuperant alguna de manera intermitent. De fet, el que sí he fet en aquests deu anys han sigut els plantejaments d’aquests nous arranjaments d’aquest disc sense saber-ho. I d’algunes, de tres o quatre cançons, per exemple la cançó ‘On’, en què col·labora el Roger Mas, l’arranjament d’aquesta cançó és la que vaig fer fa quatre o cinc anys perquè en algun concert acústic la gent em demana ‘On’, i jo espontàniament l’anava revisant, però no sabia que estava treballant amb un arranjament que faria al cap de vuit o deu anys. O la cançó ‘Balla’ també, o ‘Trens d’alta velocitat’.
Parla’ns de les col·laboracions que reps, de Beth, Gerard Quintana, Roger Mas i The New Reamon.
Crec que ha estat una tria molt xula. Tot el que ha passat en aquest disc ha vingut de forma espontània i natural, incloses aquestes col·laboracions. Quan fa uns anys vam gravar la cançó ‘Trens d’alta velocitat’ de Whyskin's, ja m’imaginava la veu de la Beth en aquesta cançó. Amb la Beth hem anat fent coses, ens coneixem fa anys i hem anat col·laborant en algunes coses, i jo no em pensava que tornaria a gravar de nou aquesta cançó. Iara ha arribat el moment i ha sigut fantàstic. En el cas del Gerard, ha estat similar. El 1996, quan nosaltres fèiem el ‘Toc al dos’ li vam proposar que vingués a col·laborar, va dir que sí i, finalment, per qüestions d’agenda d’ell va ser impossible. Anys després, vam compartir escenari amb Sopa de Cobra en moltes ocasions, i ara he recuperat la seva col·laboració. I amb Roger Mas també vaig tenir claríssim que havia de convidar-lo. He construït aquesta relació no com a convidats, sinó per la naturalesa de les cançons. I a la cançó ‘On’ havia de venir Roger Mas i a ‘Silenci’ The New Raemon.
I tot això, calia traslladar-ho a l’escenari.
És molt maco. Aquesta vegada perquè, a diferència d’unes altres, aquest disc ja està gravat en condicions de directe. A l’escenari, tot aquest treball el portem amb Berenguer Aina, el bateria que m’acompanya en el grup, qui a més en els concerts està a les percussions i els teclats. Hem aconseguit portar a l’escenari el mateix que hi ha en el disc. Tot plegat, és un treball molt agradable de fer.
