Dimarts, 19 de Març de 2024

La doble inestabilitat de Miquel Escudero

A propòsit d’una poesia titulada 'Si inestable és el clima, inestable és l’ànim'

28 de Novembre de 2020, per Antoni Nomen
  • Elsa Ellisson i Miquel Escudero, amb la filla comuna, nascuda el 1975

    J. de la Rúbia

A la Grècia clàssica, la poesia lírica es considerava una manera d’imitació de la natura en què l’autor parla en primera persona sotmetent el llenguatge a formes d’harmonia i de ritme. La lingüística moderna ha assenyalat que la funció poètica del llenguatge rau a comunicar un missatge capaç d’associar diferents termes utilitzant un codi de signes que anomenem imatges o metàfores.

Quan, en llegir algun vers o alguna altra mena de poema, pensem què és la poesia tenim al cap aquesta mena d’idees, sense que, naturalment, calgui que les verbalitzem explícitament. Però ara sí que voldria fer-ho, a propòsit d’una poesia que Miquel Escudero va escriure el 1974 i que va titular 'Si inestable és el clima, inestable és l’ànim'. El que, en resum, avança el títol és la consideració del penúltim dels 89 versos de la poesia, on simplement conclou que, igual com en certs moments el temps meteorològic és inestable, en el moment en què ens situen els 87 versos precedents també és inestable l’ànim del poeta pel que fa a entendre la seva estimada. Ara, no vol que interpretem malament la confidència que ens fa. El darrer vers emfasitza que hi pot haver turbulències “però l'amor... constant!”, i deixa el lector amb la sospita que l’exclamació només sigui una excusa diplomàtica per no fer trontollar el constructe anomenat amor.

Miquel Escudero, nat a Reus el desembre de 1945, fa exactament 75 anys, va ser un poeta abrandat i contradictori. Morí també a Reus el febrer de 1978, de manera que se li pot aplicar aquell vers premonitori de Foix: “i caure als trenta-tres, com Alexandre”.

Massa protegit pels seus pares ran d’una poliomielitis que va patir a la primera adolescència, durant la resta de la seva vida va arrossegar un estat emocional inestable que el feia passar de l’eufòria desfermada a la depressió patològica. De temperament romàntic, el seu ideari es complaïa a abraçar extrems antagònics i a buscar síntesis extravagants entre l’exaltació anarquista i la devoció religiosa. Era un amant de la natura i de l’excursionisme i els seus paisatges ciutadans sempre s’acosten al món rural preindustrial. En el moment de més originalitat, del 1967 al 1975, els seus versos van assajar una dicció barroca i tumultuosa que s’aproximava a la confessió emotiva i als versicles d’estètica pop i prosa retallada. Buscava l’expressió altisonant forçant les paraules i atapeint les poesies de cites i adjectius.

La millor obra seva és el recull de 12 poemes titulat 'Fulls del romanç d’Elsa Ellisson'. Els 'fulls' són llargues composicions on descriu les circumstàncies de la coneixença i la relació posterior amb la protagonista, Elsa Barbro Ellisson, anomenada familiarment 'Bab', fins al naixement de la filla comuna el 1975. La va conèixer en unes circumstàncies d’allò més especials a la ciutat belga de Lovaina, l’abril de 1968, al moment de l’emblemàtic maig que va marcar la seva generació. De manera semblant a com va fer el poeta surrealista francès Louis Aragon amb la seva companya Elsa Triolet, Escudero va fer d’Elsa Ellisson la particular musa homònima.

El 'full' onzè, reproduït al final, aborda el tema dels incidents sorgits a la convivència entre la 'Bab' i ell, i situa l’escenari en una excursió a peu per la muntanya. “Era Pasqua Florida” i havien acabat l’excursió abans d’hora per l’amenaça d’un xàfec primaveral. En la poesia, ja han tornat: “Érem a casa./ Havíem davallat de l’aspra, de la broixa Siurana”, de la cinglera damunt la qual hi ha el poblet, que Escudero evoca esmentant un vers del sonet clàssic de Carner que comença: “Allà dalt ets Siurana, aspra i ardida”. Camí de retorn a Reus, travessen el mas dels Frares i, al terme de Vilaplana, agafen el camí dels Garrigots. Baixen trescant com “dues daines” i petonejant-se.

 

“Allà dalt ets Siurana, aspra i ardida” (turismesiurana.org)

Ebris pel vi de Vilalba, canten durant el trajecte i una cançó de Mirèio, el poema romàntic de Mistral, transporta Escudero a la Provença, la “pàtria” també de Santa Sara la Negra, patrona dels gitanos. La intenció de Mistral que la descripció del paisatge esdevingui una metonímia del país es traspassa als versos d’Escudero. Mireia, l’heroïna del poema de Mistral, mor d’amor, acollida miraculosament per les santes Maries de la Mar, que donen nom a l’església i a la vila marinera homònimes. Les santes Maries eren tradicionalment tres santes, les tres de nom Maria i parentes de Jesús, que es veneren conjuntament amb santa Sara.

L’esment de la “verge negra” no és casual, el seu pare era d’ascendència gitana, era família dels Barraca de Móra d’Ebre. Ara, possiblement Escudero confongui Les Saintes-Maries-de-la-Mer, a la Camarga, amb la localitat d’Oloron-Sainte-Marie, al Bearn, i hagi creat el topònim fictici d’Oloron-sur-Mer, que no he pogut localitzar.

La imatge de santa Sara venerada a Saintes-Maries-de-la-Mer (Foto: A. Nomen). 

Però a la tarda la 'Bab' i ell ja són a casa: “Tu i jo. Tu i jo sols.” Ell llegeix un llibre pornogràfic, “una micoia ludíbric”. Ludibri, diu el diccionari, vol dir mofa, però em sembla que Escudero més aviat pretén dir que anava una mica calent, i podria ser que hagués engendrat un acrònim a partir dels adjectius lúdic i lúbric. Bé, engrescat, li proposa copular (la “beneïda còpula carnal” d’'Ibis', una novel·la eròtica i misògina que el colombià Vargas Vila publicà a Roma el 1900, esmentada per Escudero en d’altres textos) i la dona declina l’oferiment amb un esguard on ell endevina “la sinistra fosforescència d'un foc de Sant Elm”. Tan bon punt s’adona que era perquè té “el cicle de les dones”, li sap greu haver-la “fet sofrir sense voler”. L’expressió simple i directa aconsegueix una franquesa ratllant el desvergonyiment, delicada de concretar sense caure a la impudícia grollera. Té un toc de Catul o de Ferrater, potser no en el pla moral d’ells sinó en un nivell físic, encara més primari.

Una edició espanyola d’'Ibis', de 1935, poc després de morir l’autor a Barcelona. 

Ella li sargeix un jersei i prepara el berenar. Mentrestant, descarrega l’aiguat que s’acostava. La precipitació, contrastant els registres meteorològics existents, permet datar exactament l’anècdota descrita el 15 d’abril de 1974, dilluns de Pasqua. Bab li explica haver pressentit l’oratge i que el ruixat li ha entenebrit el cor perquè l’espanta “la llòbrega torbonada” al bosc. Quan ell li retreu que ara ja no són al bosc, ella li confessa que havia oblidat els anoracs a casa i que al capdavall han fet sort evitant quedar rabejats a la muntanya. La poesia, concordant amb l’atmosfera, deriva a l’epifonema relatiu a “l’emocionant inestabilitat”: el poeta no acaba d’entendre la dona i li resulta més fàcil estimar- la que no pas conèixer-la, atès que “inestable és el clima, inestable és l’ànim”.

'Full' onzè

SI INESTABLE ÉS EL CLIMA, INESTABLE ÉS L’ÀNIM

Cercar un llunari amorós d’abans del segle XVIII

 

Érem a casa.

Havíem davallat de l'aspra, de la broixa Siurana

—«or i foscam tornada en sa vellura»—

—oh llegenda, llegenda,

tu ets el forment llustrós i inesgotable on hom enforna la història!—.

Baixant, calcigàvem, feliços, lleugers com dos daines, mascle i femella,

salvatges, salvatges, sempre enamorats, sempre,

els pedregosos senderons enribetats de gespa tova i de flors, de flors

vermelles.

Oh tremoladisses flors, oh flors!

Era Pasqua Florida. Déu ens ha ressuscitat, amor, Elsa Ellisson!

Ens estrenyíem les mans —ennoblides ara per les dues tumbagues de noces—

i, cada cop que el camí giravoltejava, ens paràvem;

ens aturàvem per besar-nos sorollosament les dues galtes enceses,

enrojolades, malgrat la crema Nivea, pel sol i pel foranell.

Des del mas dels Frares, vora l'esfondradissa Mussara,

el llogarret sinistre i maleficiat pel déu que regna a la Serra

(oh Serra, Serra de Prades. Potser l'esperit d'un Entença!),

ja anàvem mig ebris i del tot al·lucinats pel vi fermentat a Vilalba.

I, així, ens posàrem a coblejar, sense aturar-nos fins a la plana,

de bell antuvi, la sorneguera Chevaliers de la Table Ronde

i, després, baixant per l'enllotassat camí dels Garrigots aforestats,

l'enamoradissa, la dolça, l'harmònica O Magali

en la llengua asserenada de la Provença, la pàtria santa de Mistral, de Santa

Sara la Gitana i de les Tres Maries.

Oh verge negra d'Oloron-sur-Mer, esotèrica patrona dels captaires rodamons:

«O Magali, ma tant aimado,

mete la tèsto au fenestroun!

Escouto un pau aquesto aubado

de tambourin e de vióuloun»

Ara, amb el fatic apaivagat amb unes copes de rom cubà on the roks,

ja érem a casa. Tu i jo.

Tu i jo sols.

La nit s'endevinava en el murmuri de la gent que eixia del cinema,

però era encara ple de jorn.

La tarda, aquella tarda torrencial de cantilenes i de ginesteres esplendoroses,

aquella tarda feliç en què els àtoms eren d'or,

com per un procés inesperat de goètica alquímia fetillera,

s'anava entristint,

s'anava transmutant en un gris capvespre conventual i aburgesat

a les caríssimes copes de cristall de Venècia

que guarnien la vitrina el moble de laca del menjador.

Cobejosa d'estimar massa, esguardaves de reüll

mentre jo llegia —una micoia ludíbric—, bevent un cafè fresc i fumant un Celta

curt, 'L'art d'aimer en Orient', Georges Anquetil éditeur, Paris 1924,

en rara edició de bibliòfil.

En el teu esguard, amor meva,

vaig rarament endevinar quelcom com ara la sinistra

fosforescència d'un foc de Sant Elm.

Vaig pensar: Ah, té el cicle de les dones,

però, jo, despòticament llegint el llibre pornogràfic,

parlant-te de les trenta-i-tantes positures amoroses,

—o beneïda còpula carnal, beneïda siguis per sempre! —

et vaig fer sofrir sense voler

i et delies i et desesperançaves, oh fembra, oh fembra meva.

Oh perdona’m, enamorada companya, esposa, o Elsa 'Bab' Ellisson.

Érem sols a casa. A casa nostra.

Tu, resignada, em sargies el jersei morat esgarrinxat per les argelagues

grogues i punxenques.

De sobte, enllà del tebi recer —oh recer nostre, cau d'amor, d'amor (!)

i d'esperances...

—, de l'apartament tot encatifat amb moqueta color llimona,

un devessall esplèndid, harmoniós i fresc

—com un musicat natural— d'aquesta pluja decorativa de les primaveres

novelles,

voluptuosa a l'abril, a l'inconstant però bellíssim abril,

espetegava pel quitrà del carrer.

I, a casa nostra, esgarrifava lluent els vidres enterbolits.

M'amanires, amb llet, un plat de maduixots dels d'abans de Sant Joan:

una mica verds, una mica agres.

Però amanits amb la teva tendresa, tenien el gust de la més dolça fruita.

La prohibida? Tu m'ets la fruita, la fruita regalada del més bell amor

que jo m'he anat conreant, acuradament, al benigne terrer d'Eros, el déu cec.

I és la més sucosa que jo he tastat jamai!

—Ara digue'm, amor, per què em miraves així?

—No era res, Mike: he pressentit l'oratge...

i, per un ínfim moment,

se m'ha entenebrit el cor com aquesta nuvolada que ara ens envolta.

Blanca com una assutzena, em rodejares el coll i em besares la boca.

—Em desplau la fosca, la llòbrega torbonada, sobretot, al bosc.

—Però si no hi som, al bosc.

—Mira, Mike, ens hem salvat d'una i bona! M'havia deixat els anoracs a l'armari

i ens hauríem rabejat com peixos.

* * *

Des d'aquella abrilenca Pasqua Florida,

tan canviant de clima,

sé que per a estimar una dona em sobren dos minuts;

però per a conèixer-la em manquen dos-cents anys.

Amb tot, no sabria pas viure, ni dos segons,

sense l'emocionant inestabilitat —sol i pluja al mateix temps—

de la meva benamada esposa Elsa Ellisson.

Inestable és el clima, inestable és l'ànim,

però l'amor... constant!

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Joan (cosi d'en Miquel)  29 de Novembre de 2020

Moltes gracies.

Benvolgut Antoni Nomen, grata sorpresa la d’avui al mirar el reusdigital.cat, amb trobo amb l’article que escrius al meu cosí Miquel Escudero (E.P.R.), la mare d’en Miquel i la meva mare eren cosines de 3er. o 4ar. grau, jo a la Pepita sempre des de que tinc us de raó li vaig dir tieta i al pare d’en Miquel tiet i al Miquel per mi sempre va esser el meu cosí, ens freqüentàvem molt ell va néixer 4 anys abans que jo, les nostres ideologies eren molt diferents, però les deixaven ben aparcades i sempre érem el cosins, recordaré mentre estigui en aquesta mon que el mes i any que el va decidir deixar-nos jo amb casava. Amb la meva tieta cada vegada que anaven a fer-los una visita sempre es parlava d’ell, per sort tinc els llibres que es van editar, si ara els seus pares poguessin veure que avui en ple any 2020 encara es parla del seu estimat fill, estarien joiosos i contents i de ben segur que la tieta amb diria, Joan ja et pots preparar un escrit donant-los les gracies amb nom nostre, desgraciadament ells ja no es troben entre nosaltres, però jo com a nebot i cosí vull Antoni donar-te les gracies per aquest record tan bonic i aquestes paraules que de ben segur et brollen del cor.