'L'oblit històric que ha patit Fortuny és perquè se'l va encasellar en la pintura 'de gènere''

El passat 21 de novembre es va complir el 146è aniversari del pintor reusenc Marià Fortuny. Músic, investigador i realitzador, el madrileny Emiliano Cano Díaz ha enllestit i presentat un documental sobre la defunció de l'artista. Hi aborda, a través de cartes i escrits, l'últim estiu a Nàpols (on va experimentar a la recerca de noves fórmules expressives) i el llegat d'una figura d'èxit en el seu moment i que, segons el cineasta, ha patit cert "oblit històric" en haver estat encasellat en la denominada 'pintura de gènere'. En una entrevista a Reusdigital.cat, apunta que espera poder estrenar 'Fortuny. La muerte del pintor' a la nostra ciutat. 

Sembla haver volgut fer un retrat íntim del pintor reusenc.

D'una banda vaig voler que fos ell mateix el que s'expressés i mostrés seu caràcter, i per això van apareixent fragments de les cartes que enviava als seus amics a la primera part de la pel·lícula. Però això deixa alguns buits que cal interpretar, i aquí sí que hi ha necessàriament una visió personal, tot i que he procurat deixar també espais per tal que l'espectador pugui formar-se la seva pròpia opinió. No plantejo una visió tancada del personatge.

El relat comença per l'estada a Nàpols i per la mort del pintor.

Encara que Fortuny ja coneixia la zona, el seu últim estiueig va ser a Nàpols, que va ser per una part la seva última època de felicitat, com diu a les cartes, i per una altra un moment molt important de llibertat creativa, on assajar noves fórmules per a la seva pintura. Em va semblar un moment clau, que servia molt bé de punt de partida per al documental.

Quin procés ha seguit en la documentació i construcció del film?

Ha estat un procés molt llarg, perquè també em dedico a la investigació acadèmica, de manera que la documentació ha anat molt més enllà del que hagués estat necessari només per al documental. L'any 2018 vaig publicar un article a 'Cartas Hispánicas' de la Fundación Lázaro Galdiano que tractava ja el tema. Aquell estiu vaig fer també el rodatge a Roma i Portici al costat de l'actriu Amanda Recacha, i els dos següents estius, quan he tingut més temps (sobretot enguany, pels mesos de confinament), els vaig dedicar a el procés de muntatge, i finalment a l'enregistrament de la banda sonora i la música original, composta per Rodrigo Guerrero.

És prou coneguda, la trajectòria de Fortuny?

Afortunadament se'l considera cada vegada més, perquè s'han fet esforços en grans museus com el MNAC o el Prado per reivindicar la seva pintura. A Catalunya i a Reus és més conegut, és clar, però ara l'important seria que tornés a tenir una consideració internacional, com la va tenir en vida, quan va arribar a ser el pintor més valorat pels col·leccionistes i pels seus col·legues pintors. L'oblit històric que ha patit jo l'atribueixo (i altres també) al fet que va ser encasellat en la pintura 'de gènere', que s'ha tingut durant molt de temps com una cosa antiga, en aquest afany que té la història per encabir-ho tot allà on creu que toca.

La dona de Fortuny, Cecilia de Madrazo, va tenir pressa per vendre les seves obres, un cop mort.

Crida molt l'atenció, això. Cecilia es va queda vídua amb 28 anys, amb dos nens petits, un bon nombre d'obres del seu marit (encara que moltes sense acabar) i la seva col·lecció d'antiguitats. Vendre tot aquest patrimoni li assegurava una independència econòmica, i va voler fer-ho el més ràpid possible perquè no baixessin els preus. Potser es va precipitar, sí, ja que no es van assolir les xifres que ella esperava, i també es va frustrar per desgràcia la idea de Fortuny de mantenir la seva col·lecció unida en un museu.

I ell, era més hàbil a l'hora de fer-se un lloc al mercat?

Durant molts anys, a Reus, Barcelona, ​​i també com a pensionat a Roma, va viure amb força estretor malgrat el seu talent. El 1866 va tenir la sort que Goupil, el marxant parisenc més important de l'època, s'interessés per la seva obra i decidís promocionar-la per col·locar-lo al mercat com el pintor més valuós i més car del moment.

I doncs?

Sens dubte va ser una operació molt sorprenent i arriscada, però que va funcionar. Això li va proporcionar molts guanys i una posició molt confortable, tot i que el pintor no estava còmode del tot i quan va morir havia decidit començar a vendre pel seu compte, al marge de Goupil.

Al documental se centra també en els Madrazo. És curiosa l'aparició d'Isabel, la germana de Cecilia. 

L'epistolari de la família demostra que va ser una germana molt estimada, que va ajudar Cecilia en diferents moments, i molt unida també al seu pare, Federico de Madrazo. Tot això canvia a partir de 1877, quan Isabel viu a París amb la seva germana i comença a tenir una vida bohèmia i a voler ser artista, a tenir un perfil propi, per entendre'ns. Els esdeveniments se succeeixen i el 1881 és ingressada pel seu pare en un manicomi a Madrid.

El relat que s'ha fet córrer és el de la follia.

Sempre s'ha cregut que era la boja de la família, sense més. Però al documental hi aportem moltes novetats per posar en dubte aquesta versió.

Està satisfet amb l'acollida que està rebent el documental?

Està sent molt bona, cosa que alegra molt tot el equip, que és molt petit, gairebé familiar.

Vindrà a Reus a estrenar-lo?

Fer una estrena presencial a Reus seria fantàstic, no em puc imaginar un lloc millor per fer-la. Espero que es pugui fer molt aviat, i d'acord amb totes les mesures sanitàries necessàries.

Vegeu el tràiler de 'La muerte de Fortuny': 

Teaser – Fortuny. La muerte del pintor from mots on Vimeo.