Marta Magrinyà: 'És bo deixar-se dur i experimentar, quan escrius'

L'escriptora reusenca Marta Magrinyà té la seva nova proposta literària, 'On ets, Anastàsia?' (Capital Books, 2017) a punt sota el braç. La novel·la ja és des de fa uns dies a la venda, i aquesta tarda (des de les 7) la presentarà a la llibreria Galatea. Després del gran èxit del seu anterior treball, 'La força del vent' (Cossetània, 2017), Magrinyà torna amb una història d'amor acompanyada d'un misteri que ens durà a la Rússia d'ara fa un segle. "És un país fascinant del qual en sabem molt poc, i em va semblar encertat enllaçar la trama amb els dos personatges principals", fa constar en una entrevista amb Reusdigital.cat.

Ha abandonat Reus, aquest cop.

És cert, la història no té lloc a la nostra ciutat però el personatge masculí principal, el Marc, és reusenc, i molts dels seus records i de la seva manera de ser estan lligats a Reus. He escrit algunes novel·les ambientades a la ciutat, sí, però d'altres no, d'altres han tingut lloc en indrets inexistents i màgics. 

Però alguns dels elements marca de la casa hi segueixen sent. L'amor, posem per cas.

És la clau. Sí que a 'On ets, Anastàsia' hi ha un misteri que la protagonista es troba de sobte a les mans i que vol resoldre, però el que la mou en el fons és l'home que acaba de conèixer i per qui se sent immediatament atreta. 

Un home que té alguns dels trets característics dels personatges masculines d'altres de les seves novel·les. Hi ha un 'home Magrinyà', per entendre'ns?

És possible (riu). Suposo que tot plegat és perquè un autor acaba repetint fórmules un cop i un altre. Els escriptors sempre fan el mateix llibre, és impossible escapar d'una mateixa. És precisament per això que sempre recomano no llegir-se dos llibres seguits del mateix autor, perquè llavors és més fàcil trobar-hi similtuds i fins i tot els trucs. El millor potser és llegir-ne un parell o tres d'altres autors, pel mig, i tornar-hi. 

La 'dona Magrinyà', si m'ho permet, també té un tret distintiu. És patidora de mena. 

Sí (riu), això és cosa meva, sens dubte, perquè jo també pateixo per tot. Que consti, però, que són patidores però dones molt valentes i lluitadores. 

A 'La força del vent', les emocions estaven més aviat contingudes...

Sí, tot tenia aquell aire britànic, fruit d'un context i d'una època molt concrets. Però a 'On ets, Anastàsia', he anat una mica més lluny. 

Hi ha desig i sexe. Creu que això pot sorprendre els lectors?

Els que només hagin llegit les novel·les reusenques sí que se sorprerdran. Haig de dir, però, que no és el primer cop que hi ha sexe als meus llibres. A 'Terra d'instints' (Barcanova, 2007) , la segona novel·la que vaig publicar hi havia una violació. Si sóc sincera suposo que en altres llibres que he escrit no n'hi ha hagut perquè sé que se'ls llegiran gent del meu entorn i no estan acostumats a això. 

Té en compte qui l'envolta, per tant, quan escriu?

Sí. Les meves germanes em fan la crítica. Elles es llegeixen el que faig abans que es publiqui, perquè sé que em diran la veritat. A mi, en canvi, em costa molt dir les coses dolentes, i per això mateix quan algú em fa llegir el que ha escrit realment em posa en un compromís (riu). 

Ha sentit pressió abans de donar el següent pas després d'un llibre d'èxit com 'La força del vent'?

En certa manera i a petita escala, sí. No volia repetir-me i fer una altra novel·la que tingués lloc a la ciutat, amb els mateixos elements, els mateixos indrets i el mateix context. Per això ara he fet una història centrada en un parell de desconeguts que coincideixen per atzar i que a poc a poc se senten més atrets l'un per l'altre.

Tot just en unes hores. Tot passa de pressa, a 'On ets, Anastàsia?'

Era la intenció. Tinc tendència a fer els capítols curts perquè crec que així és més àgil per als lectors, però també perquè ho és per a mi quan escric. Quan vaig començar a escriure feia novel·les llarguíssimes, i em vaig adonar que potser era millor fer-les més curtes precisament per facilitar les coses als lectors. Ara, suposo que per una qüestió de pràctica, les històries les tanco sempre amb la mateixa quantitat de pàgines.

El final és força rodó, de fet. Planifica tots els detalls?

No sempre. De fet, m'agrada anar canviant les coses. En aquest cas, l'esquelet ha estat el disseny dels dos personatges principals, el Marc i la Nina, i la resta ha anat sortint després, de vegades unit per atzar. Un altre detall és que el llibre no començava pas com comença ara, això va venir després. El procés d'escriptura ha de ser així, crec. Pots tenir preparades algunes coses, però és bo deixar-se dur i experimentar mentre escrius. 

Es documenta, per als llibres? A 'La força del vent' hi fa un retrat del Reus dels anys 50, i a l'última novel·la ens condueix a la Rússia de l'últim tsar. 

En el cas de les novel·les reusenques, no. Els meus pares són la meva millor font. Els pregunto què feien, on anaven i què vestien, i això transmet una gran veracitat a les meves històries. Els pares i els records que tinc dels avis són essencials, en aquest sentit, perquè aporten la quotidianitat necessària. En el cas de 'On ets, Anastàsia', l'objectiu no ha estat pas el de fer una lliçó d'història. Simplement es tracta d'un país que conec i que és fascinant, que quan visites sembla que ni sigui Europa ni Àsia, sinó un món propi que se'ns presenta ple de secrets. És per això que em va semblar encertat enllaçar la trama amb els dos personatges principals.

Ha fet el salt a Cossetània, amb el seu últim llibre?

No, i ara (riu). De fet, va ser des de Cossetània que em van adreçar a Capital Books perquè em van dir que els havia agradat el que havien llegit de la meva feina i de seguida van donar suport a 'On ets, Anastàsia?' perquè s'ajusta al tipus de novel·les que volen publicar. 

Ja en té un de nou a punt?

Uns quants, però per ara no em plantejo cap altra cosa. De fet, m'hagués agradat poder invertir més temps en la presentació d'aquesta última novel·la, però per motius laborals se'm presenten unes setmanes molt atapeïdes. En tot cas, em ve de gust presentar-la aquesta tarda a Reus. L'activitat política és molt intensa, i crec que tots necessitem una mica de desconnexió per llegir i anar al teatre, que ens fa falta distreure'ns.