Pensar-nos a totes

En qui pensem quan pensem en 'la dona'?
I, més important encara, de qui ens oblidem?

Pageses que no s'hi consideren, nouvingudes que construeixen, incapacitades ben capaces, seguidores de la tradició i preses doblement castigades.

Aquest article va de totes elles, dones que massa sovint han estat oblidades. Situades a la perifèria del relat feminista oficial; ja és hora de pensar-les. Perquè el feminisme va de denunciar les opressions que patim, sí, però també de ser capaces de detectar els privilegis propis davant d'altres dones.

I fer del mot 'dona' un plural tan ampli que ens permeti pensar-nos a totes.

Dalt del tractor

"El món rural és un reflex de la societat", assenyala l'Ester, pagesa de Vilallonga, ja que "estem influenciades pels mateixos valors". Ella ha heretat l'explotació agrícola familiar i ara s'encarrega de la producció d'avellanes i arbequines, juntament amb la seva germana. Lamenta que al Camp de Tarragona "hi ha molta dona que no es considera pagesa però que realment ho és". Això es deu a què tradicionalment eren els homes qui passaven la jornada laboral al tros i elles ajudaven fent altres tasques, potser considerades (socialment i per elles mateixes) "poc pageses". Però "no és pas així", reivindica l'Ester, ja que "contribuïen a l'empresa i, per tant, eren part de l'engranatge".

Tot i que els rols de gènere segueixen molt presents en la divisió de la feina, poc a poc "està començant a canviar". El que passa, també, és que "hi ha dones que han agafat el tractor des de sempre, però se n'amaguen", indica l'Ester i exclama: "Hem de ser prou valentes per deixar-nos veure allà dalt". Precisament per visibilitzar-se en totes les esferes del treball al camp, va sorgir l'associació de Dones al Món Rural, així com també per acompanyar-se i donar-se suport entre elles.

L'Ester se sent orgullosa de les noies feministes d'avui en dia: "Tenen força", expressa. Ella se suma a la vaga per aconseguir que les seves dues filles (i totes les generacions futures) no hagin de viure situacions que ha patit ella; per exemple, perdre la feina per quedar-se embarassada. Per altra banda, recorda que quan va passar a encarregar-se del negoci familiar, anava a comprar amb el seu pare i els venedors sempre el miraven a ell: "Havia de repetir constantment que era jo la que feia la compra i, per tant, la que prendria la decisió". I lamenta: "Al final t'acostumes, però et sents invisible totalment".

Ella està afiliada a Unió de Pagesos i explica que, sovint, des del sindicat es queixen de no tenir més dones i que els agradaria ser un sector "més feminitzat". Llavors l'Ester els pregunta: "On està la teva dona mentre tu ets aquí a la reunió?". I raona: "Si voleu que hi hagi més dones, alguns homes hauran de fer un pas enrere". "I clar, això costa", conclou.

Transcendir occident

La Irina comenta que es va iniciar en el feminisme de jove, per poder arribar a entendre el que li havia passat durant l'adolescència al seu país natal, Mèxic. Hi va trobar "respostes" que la van ajudar a "transcendir l'estat de víctima" sempre associat a la dona en aquests casos. El seu pare, "molt allunyat del prototip del mascle mexicà", però sobretot, la figura de la seva mare, li van inculcar el que ella defineix com una mena de "protofeminisme", molt abans de qualsevol lectura.

La Tsunami es va criar en un matriarcat, assenyala, i la seva mare va ser una dirigent del govern cubà. Recorda que quan va arribar a Catalunya va patir racisme, "però no pel color, sinó per la cultura i l'idioma". És psicòloga i ara treballa amb infants que han patit abusos.

Les dues coincideixen en la visió que es té, generalment, de les persones migrants: "Ens veuen només com a demandants d'ajudes", lamenten, "però no és així, també estem construint aquesta societat", reivindiquen. La Irina destaca que moltes de les dones migrants venen de "cultures colonitzades", un passat que "marca la manera de veure'ns a nosaltres mateixes", constata. Ella és historiadora i es dedica als estudis decolonials, que evidencien la construcció d'occident "a partir de la usurpació dels coneixements d'altres cultures".

Assenyala que el món occidental té "la ciència, la objectivitat, el raonament" però posa sobre la taula que també hi ha "altres formes de conèixer i entendre la vida". I això mateix passa amb el feminisme. "No hi ha un sol camí", expressa la Irina: "El feminisme m'ha resultat alliberador, però a partir d'un cert punt he necessitat més, transcendir". Està d'acord amb el que diuen algunes autores racialitzades, que "no volen convertir-se en altres versions de la dona blanca" i, per tant, cal usar mètodes d'alliberament propis.

En aquesta línia, la Tsunami veu el feminisme com "el camí general" a seguir i, a partir d'aquí, cadascú emprèn alguna de les ramificacions segons el seu context vital. Opina que a les vagues "es toquen els extrems" i considera que això "és dolent en tots els nivells". La Irina hi suma la necessitat de crear espais que permetin compaginar la vida personal i la reivindicació als carrers: "Altres anys quan jo no tenia una feina remunerada (perquè sí que treballava), em preguntava, amb qui faig vaga?". A més, afegeix: "Si les professores dels meus fills feien vaga, els havia de cuidar jo".

L'etiqueta de la malaltia

"Com que nosaltres tenim el paper de cuidar, a les dones amb problemes de salut mental no ens cuida ningú", denuncia l'Ester. La Lurdes hi suma que els centres especialitzats "estan més enfocats a les necessitats de l'home". Però, possiblement, el major problema que pateix aquest col·lectiu, que alhora és el punt de partida de molts altres problemes, és la pèrdua de la credibilitat. Les dues remarquen que no estan "incapacitades 365 dies l'any" i que la malaltia només és una petita part del que elles són.

A més a més, recorden el que diuen els experts: 1 de cada 4 persones experimentarà algun problema de salut mental al llarg de la seva vida. "Per tant, és una qüestió que ens afecta a totes i a tots" i sobre la qual, encara ara, hi ha una "gran desinformació". L'Ester i la Lurdes són activistes, integrants de l'associació La Muralla i treballen per donar a conèixer la situació de les dones amb una malaltia mental.

"Quan vulgui ser mare, hauré de presentar una autorització del meu psiquiatre donant-me permís", es queixa l'Ester i exclama: "Això és una clara vulneració dels meus drets reproductius". Per altra banda, les xifres indiquen que un 40% de dones amb problemes de salut mental han patit violència sexual, sobretot en la infància, en institucions o en l'àmbit més proper. Tanmateix, en la gran majoria dels casos, "o ningú ens creu, o nosaltres mateixes ens culpem del que ha passat", lamenta la Lurdes.

"L'activisme m'ha servit per ajudar-me a mi mateixa", recorda la Lurdes, perquè "cada vegada que oferim el nostre testimoni estem ajudant algú". Una ajuda que, admet, hagués canviat moltes coses si ella mateixa l'hagués rebuda abans. L'Ester hi suma el fet que "es dona massa pes a la medicació", quan la importància recau més en "treure el que tens dins i entendre't a tu mateixa".

La força de la tradició

La Lurdes està "molt orgullosa" de ser gitana. No creu que es vulnerin els seus drets, tot i que admet que tenen unes lleis "que hem d'obeir si volem seguir sent del clan", assenyala. Detecta que el poble gitano "s'ha inserit més en la societat", però que "les costums essencials" hi segueixen sent. Es considera "una dona com qualsevol altra" i opina: "Nosaltres mateixes ens hem de construir el nostre futur".

En canvi, la Mar creu que les dones gitanes s'haurien de "reivindicar més sovint", ja que viuen en "una societat patriarcal molt masclista", tot i que ara "per sort, s'està deixant de marginar tant a la dona". Entén que la seva cultura "ha patit molt" i "ha hagut de lluitar per mantenir-se viva". Prefereix no donar la seva opinió sobre la prova del mocador, però sí que ressalta la importància que "totes aquelles que ho vulguin fer no estiguin condicionades ni obligades" i que "se les respecti perquè és la seva decisió". Admet que mai ha pogut fer vaga pel 8 de març, però explica una tradició familiar: "Ma mare, ma germana i jo ens regalem flors de color lila per recordar-nos que les dones som fortes, boniques i lliures com les flors".

Doble càstig

La Mònica ha estat sis anys a la presó per vendre pastilles per poder-se pagar l'heroïna que consumia. Assegura que per a una dona la condemna és doble perquè "d'una banda es castiga el delicte i de l'altra, el fet de trencar amb el rol culturalment assignat", denuncia.

Detalla que a tot l'estat hi ha quatre o cinc presons per a dones, cosa que en molts casos significa que han de complir condemnes lluny de la seva família. Tanmateix, la majoria les compleixen en mòduls específics, totes juntes, sense tenir en compte edats o circumstàncies. Fet que, segons ella, evidencia que "la presó va ser creada per homes per a tancar-hi altres homes".

Remarca la "falta d'espais específics i les dificultats per sortir" i explica que les activitats estan "clarament orientades a encabir la dona en el seu rol", amb ofertes en sectors com la geriatria, l'estètica, la costura o la perruqueria. "Hem de pensar la presó com una microsocietat on les discriminacions que habitualment pateixen les dones es veuen magnificades", expressa. A més a més, afirma que existeix un "sentiment de culpa generalitzat" entre les dones preses, "d'haver fallat al seu entorn". "La institució també s'encarrega de fer-te sentir petita, fins que t'aixafa", conclou.

Un cop en llibertat, "l'estigma és molt més punyent que en el cas dels homes", indica, i "és la major limitació a què t'enfrontes". "Recordo que ho passava malament al metro perquè em sentia com si portés escrita al front la meva història, o que tenia la necessitat de justificar-me a la feina cada vegada que desapareixien unes claus". Tornar a començar la vida fora vol dir "fer-te forta i anar aconseguint poc a poc tot el que havies perdut: la confiança de la família, la tutela de les filles, un lloc de feina i un espai on viure".

Gràcies a totes per la confiança i el testimoni, Esther Gomis, Irina Ravelo, Tsunami García, Mar Carmona, Lurdes Díaz, Ester Escoda, Lurdes Lourenço i Mònica de Cassandra.