Per què els Reis d'Orient ens porten carbó?

El dia de Reis és, per a molta de la nostra canalla, la jornada més especial de l'any. Tot i la pandèmia, de ben segur que molts es llevaran enduts per la il·lusió, a l'espera de rebre els regals que han demanat per carta. No obstant això, altres rebran carbó, se suposa que perquè han estat una mica dolents. Però d'on ve, el costum de lliurar-lo als més petits? 

Actualment, el carbó de Reis és una llaminadura de sucre però antigament era real. Es tractava, de fet, d'un regal molt valuós entre la població més humil, ja que s'usava per produir llum i, en conseqüència, escalfor. En especial a l'interior del país, s'assenyala que ses Majestats s'abasteixen a la colònia de Sant Corneli, a Cercs (Berguedà), ara un espai museístic. Allà, el cap de de setmana abans de Nadal, hi recullen la seva comanda anual de carbó i és habitual que les famílies els donin la benvinguda. 

Si ara és dolç, segons sembla, és perquè els Reis són juganers, i tot i que el carbó simbolitzi un cert càstig, el fet que sigui de sucre o xocolata alegra tothom. Al nord de Catalunya, al seu torn, se subratlla que l'origen de la tradició que ses Majestats duguin carbó per als trapelles és el personatge d'en Fumera, un patge que va per les cases (tot entrant per la xemeneia) dies abans del 6 de gener per esbrinar si els nens que hi viuen fan bondat i no. 

Si anem més enrere i ens centrem en la lectura cristiana de la tradició, se sol explicar que el carbó és el resultat de les cendres de l'encens i la mirra que els Reis van regalar al nen Jesús. Si el costum evoluciona i s'adapta als temps actuals, el lògic és que els pastissers mirin d'innovar igualment en la presentació del dolç. És per això que no us hauria de sorprendre trobar-vos, als aparadors, carbó de colors ben llampants i de tota mena de formes i mides. 

Com a curiositat final, i en relació al tortell de Reis, Joan Amades va escriure que antigament hi havia el costum que n'havia tret de la fava, quan bevia a taula, feia que tothom hagués de cridar 'el rei beu, el rei beu'. També tenia la potestat per escollir una reina entre les noies que formaven part de l’àpat. Si quan el rei o la reina bevien hi havia algú que es descuidava d’aclamar-los, havia de ser castigat. Una de les penes, pel que es veu, era que se li podia embrutar el rostre amb carbó de la llar de foc o de l’estufa.