-
Rolling Stones
Wikicommons
Com cada cap de setmana, a Reusdigital.cat volem compartir amb vosaltres una mica de cultura amb l'esperança de poder contribuir al vostre temps d'oci i lleure. En aquesta ocasió, les nostres propostes i recomanacions són musicals i audiovisuals. Esperem que us complaguin.
Publicat ara fa mig segle, Exile on Main St. és una de les inqüestionables obres mestres dels Rolling Stones. Per concebre i fer realitat el disc, la banda es va tancar al soterrani d'una mansió al sud de França i d'allà en va sorgir una barreja joiosa de rock, blues, soul, country i gòspel. Àlbum majúscul i immens, tot i les tensions internes i l'addicció de Keith Richards a l'heroïna, conté 18 cançons d'entre les quals se'n poden destacar, posem per cas, Happy, Tumbling Dice, Sweet Virginia, o Rocks Off.
Resten per a la història les no poques anècdotes sorgides de l'enregistrament del disc, des del mal ambient al soterrani (raó per la qual s'assenyala que Mick Jagger escampava la boira sempre que podia) fins a les enveges entre uns i altres un cop el disc va començar a ser aplaudit pel públic i per la crítica. La gira de presentació de l'àlbum, per cert, va ser seguida per un cronista de nom Truman Capote.
D'un context delicat, d'un ambient enrarit i d'un espai sense llum, fred i humit, doncs, en va sorgir un dels millors discos de la història del rock, una mena de Bíblia a la qual val la pena tornar quan es perd la fe.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=D2JL3yg1Zkk[/youtube]
Un viatge, un motiu, cinc dones i cinc reptes. Aquest és el punt de partida d'una de les darreres estrenes de Netflix España, la minisèrie "Las de la última fila", de Daniel Sánchez Arévalo. Sis capítols segueixen el viatge que fan cinc amigues abans que una d'elles, no se sap qui, comenci el primer cicle de quimioteràpia.
Les protagonistes són cinc amigues d'uns trenta anys que es coneixen des de l'escola, quan van coincidir per ordre de llista i les van asseure juntes a l'última fila. Cinc dones que es coneixen des de fa temps i que tenen vides molt diferents: algunes són mares, d'altres estan solteres, algunes tenen pares a càrrec, etc. Quan comencen el viatge tenen dues condicions: no parlar del càncer i complir el repte que cadascuna d'elles ha escrit. A través de cada repte, d'una manera o altra, les cinc superen algunes de les pors o barreres que, sense adonar-se'n, les limiten.
La sèrie és plena de moments emotius, però també festius, d'humor, de sinceritat, de sororitat i d'amor propi. Hi ha moments molt reveladors sobre com són les vides de cada personatge i si realment prenen les decisions que volen prendre o si s'hi veuen arrossegades. Les cinc actrius principals hi deixen la seva petjada, amb Itsaso Arana, Mónica Miranda, María Rodríguez Soto, Mariona Terés i Godeliv Van den Brandt, a més de la participació de Javier Rey i els "cameos" de Macarena Garcia, Carmen Machi i Rigoberta Bandini.
Personalment, crec que "Las de la última fila" encerta a l'hora de reivindicar l'amor entre amigues, de plasmar un feminisme subtil i de representar cinc dones dins d'un ventall de vides i personalitats molt diferents. Una recomanació fresca, emotiva i curta, amb només sis capítols de 45 minuts, que és un homenatge a l'amistat. Espero que la gaudiu!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=IJ7fPZJnfQc&ab[/youtube]
Aquest cap de setmana la recomanació és gairebé una novetat, perquè es va publicar el maig d'enguany. Faig cas, així, als qui em demanen que també inclogui en aquest espai produccions musicals més recents. Compleixo, doncs, amb els desitjos d’alguns lectors, a veure si els satisfaig.
Ens traslladem a Montreal per escoltar l'obra del cantautor canadenc Konner Whitney, a qui també es coneix pel nom de Whitney K. Se'ns presenta amb un folk poètic, de cant parlat, i uns bonics arranjaments que, fàcilment, ens recorden artistes com ara Lou Reed, John Cale o The Velvet Underground. És una semblança, però, que no resta cap mèrit a Whitney K, un autor allunyat de la dimensió de Reed i Cale però que atresora un gran talent compositiu i molta imaginació quan construeix les seves històries i els seus personatges.
La relació de Whitney K amb Lou Reed queda palesa, a més, en la portada del seu últim disc, un EP anomenat Hard to Be a God (2022), que us convido a escoltar. A la portada, l'artista Caro Deschênes hi dibuixa un gos enutjat saltant sobre els cossos morts de Bob Dylan, Kris Kristofferson i Lou Reed, tres artistes per qui el canadenc manifesta devoció. I no ho fa només a través de les cinc cançons d'aquest disc, sinó també en altres de recollides en treballs discogràfics anteriors, com Goodnight (2016) i Two Years (2021).
A Hard to Be a God, Whitney K torna a estar acompanyat pels seus amics músics Joshua Boguski i Avalon Tassonyi. Hi trobem cançons com While Digging Through The Snow, una balada amb la veu country de Whitney K, que transmet força dosis de melangia; Two Strangers, un dels exemples que us deia de la seva devoció per Lou Reed i The Velvet Underground, o la que tanca el disc, Song for a Friend, una cançó sobre la pèrdua d'un amic amb un final instrumental contundent.
Deixeu al marge les comparacions i gaudiu de Hard to Be a God, de Whitney K.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=95FbaNv7srQ[/youtube]
Marc Busquets recomana el disc "'Exile on Main St.", dels Rolling
Publicat ara fa mig segle, Exile on Main St. és una de les inqüestionables obres mestres dels Rolling Stones. Per concebre i fer realitat el disc, la banda es va tancar al soterrani d'una mansió al sud de França i d'allà en va sorgir una barreja joiosa de rock, blues, soul, country i gòspel. Àlbum majúscul i immens, tot i les tensions internes i l'addicció de Keith Richards a l'heroïna, conté 18 cançons d'entre les quals se'n poden destacar, posem per cas, Happy, Tumbling Dice, Sweet Virginia, o Rocks Off.
Resten per a la història les no poques anècdotes sorgides de l'enregistrament del disc, des del mal ambient al soterrani (raó per la qual s'assenyala que Mick Jagger escampava la boira sempre que podia) fins a les enveges entre uns i altres un cop el disc va començar a ser aplaudit pel públic i per la crítica. La gira de presentació de l'àlbum, per cert, va ser seguida per un cronista de nom Truman Capote.
D'un context delicat, d'un ambient enrarit i d'un espai sense llum, fred i humit, doncs, en va sorgir un dels millors discos de la història del rock, una mena de Bíblia a la qual val la pena tornar quan es perd la fe.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=D2JL3yg1Zkk[/youtube]
Estel Romeu recomana "Las de la última fila"
Un viatge, un motiu, cinc dones i cinc reptes. Aquest és el punt de partida d'una de les darreres estrenes de Netflix España, la minisèrie "Las de la última fila", de Daniel Sánchez Arévalo. Sis capítols segueixen el viatge que fan cinc amigues abans que una d'elles, no se sap qui, comenci el primer cicle de quimioteràpia.
Les protagonistes són cinc amigues d'uns trenta anys que es coneixen des de l'escola, quan van coincidir per ordre de llista i les van asseure juntes a l'última fila. Cinc dones que es coneixen des de fa temps i que tenen vides molt diferents: algunes són mares, d'altres estan solteres, algunes tenen pares a càrrec, etc. Quan comencen el viatge tenen dues condicions: no parlar del càncer i complir el repte que cadascuna d'elles ha escrit. A través de cada repte, d'una manera o altra, les cinc superen algunes de les pors o barreres que, sense adonar-se'n, les limiten.
La sèrie és plena de moments emotius, però també festius, d'humor, de sinceritat, de sororitat i d'amor propi. Hi ha moments molt reveladors sobre com són les vides de cada personatge i si realment prenen les decisions que volen prendre o si s'hi veuen arrossegades. Les cinc actrius principals hi deixen la seva petjada, amb Itsaso Arana, Mónica Miranda, María Rodríguez Soto, Mariona Terés i Godeliv Van den Brandt, a més de la participació de Javier Rey i els "cameos" de Macarena Garcia, Carmen Machi i Rigoberta Bandini.
Personalment, crec que "Las de la última fila" encerta a l'hora de reivindicar l'amor entre amigues, de plasmar un feminisme subtil i de representar cinc dones dins d'un ventall de vides i personalitats molt diferents. Una recomanació fresca, emotiva i curta, amb només sis capítols de 45 minuts, que és un homenatge a l'amistat. Espero que la gaudiu!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=IJ7fPZJnfQc&ab[/youtube]
Marià Arbonès us proposa d’escoltar el disc “Hard to Be a God”, de Whitney K
Aquest cap de setmana la recomanació és gairebé una novetat, perquè es va publicar el maig d'enguany. Faig cas, així, als qui em demanen que també inclogui en aquest espai produccions musicals més recents. Compleixo, doncs, amb els desitjos d’alguns lectors, a veure si els satisfaig.
Ens traslladem a Montreal per escoltar l'obra del cantautor canadenc Konner Whitney, a qui també es coneix pel nom de Whitney K. Se'ns presenta amb un folk poètic, de cant parlat, i uns bonics arranjaments que, fàcilment, ens recorden artistes com ara Lou Reed, John Cale o The Velvet Underground. És una semblança, però, que no resta cap mèrit a Whitney K, un autor allunyat de la dimensió de Reed i Cale però que atresora un gran talent compositiu i molta imaginació quan construeix les seves històries i els seus personatges.
La relació de Whitney K amb Lou Reed queda palesa, a més, en la portada del seu últim disc, un EP anomenat Hard to Be a God (2022), que us convido a escoltar. A la portada, l'artista Caro Deschênes hi dibuixa un gos enutjat saltant sobre els cossos morts de Bob Dylan, Kris Kristofferson i Lou Reed, tres artistes per qui el canadenc manifesta devoció. I no ho fa només a través de les cinc cançons d'aquest disc, sinó també en altres de recollides en treballs discogràfics anteriors, com Goodnight (2016) i Two Years (2021).
A Hard to Be a God, Whitney K torna a estar acompanyat pels seus amics músics Joshua Boguski i Avalon Tassonyi. Hi trobem cançons com While Digging Through The Snow, una balada amb la veu country de Whitney K, que transmet força dosis de melangia; Two Strangers, un dels exemples que us deia de la seva devoció per Lou Reed i The Velvet Underground, o la que tanca el disc, Song for a Friend, una cançó sobre la pèrdua d'un amic amb un final instrumental contundent.
Deixeu al marge les comparacions i gaudiu de Hard to Be a God, de Whitney K.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=95FbaNv7srQ[/youtube]
Etiquetes:
