Dimarts, 02 de Març de 2021

Rocío Márquez i Canito ens van donar un recital de flamenc al Fortuny

Van variar el repertori per a retre homenatge al poeta reusenc Gras i Elíes

29 de Desembre de 2020, per Tomás Sáinz Rofes
  • Actuació de Rocío Márquez i Canito

    Julia Jiménez

  • Julia Jiménez

  • Julia Jiménez

  • Julia Jiménez

  • Julia Jiménez

L'actuació de Rocío Márquez i Canito al Teatre Fortuny va ser tot un recital de com combinar cants amb cançons. Aquest territori fronterer en què el flamenc sona creatiu sense deixar de ser pur, modern sense deixar de ser ranci i universal sense perdre le arrels és per a ells un espai en el qual es desemboliquen folgadament.

Va començar el concert amb què acostuma a ser el final, la festa per buleries, ajuntant els llegats de Vallejo i la Niña de los Peines que és una obertura immillorable tenint en compte que Fernando el de Triana va deixar escrita la fórmula de l'èxit en el seu vademècum ‘Arte y Artistas Flamencos’ (1935) “Sabeu perquè la Niña de los Peines i Manuel Vallejo són els que millor canten? Doncs perquè són els que millor fan el compàs, requisit indispensable per a cantar bé” no hi ha dubte que és un inici intel·ligent per a deixar fora de joc al purista puntimirat que es queda sense arguments per a expressar els seus mantres habituals, no per res Vallejo va ser la segona Clau d'Or del cant i Pastora Pavón és Patrimoni Immaterial d'Andalusia. Independentment que estiguem d'acord amb l'apreciació d'en Fernando el de Triana (que serà que no, perquè ni era de Triana ni ells eren els que millor cantaven en 1935 quan el cant de referència era la Taranta que no en té de són, sinó que és de compàs lliure) l'elecció  d'aquest cuplet apel·la a uns precedents que demostren com les vaques sagrades podien permetre's la llicència de manllevar a Carlos Gardel un tango argentí d'autors coneguts, acompanyar-lo per buleries i convertir-ho en flamenc. Extret del seu disc conjunt 'Visto en el Jueves' va ser una bona bestreta del que vindria en el decurs de la sessió.

Aviat van començar les sorpreses, al segon tema es van sortir del programa per a retornar al públic de Reus ‘La milonga de Juan Simón’ que, per estrany que sembli, és l'aportació al flamenc d'un poeta d'aquí, Gras i Elies. Després d'aquestes dues interpretacions en fred, Rocío va tenir una relliscada molt curiosa que no va tenir manies a confessar. Canito li va introduir el tema 'Una vida de imagen' que és una lletra seva sobre la melodia de Serrana però en lloc de cantar la seva composició, va cantar la lletra original 'La nieve en su cara', que probablement ha escoltat en la versió d'Estrellita Castro, amb la qual cosa el procés d'anar introduint gradualment aportacions personals no va avançar, portàvem ja tres temes tal com són i quedaven encara uns quants més, els dos del repertori del Cabrero, el tango argentí 'El último organito' i la ranxera per buleries 'Luz de luna', quedava l'himne a Andalusia de Fosforito i Paco Cepero, la cobla 'Me embrujaste', la cançó 'Se nos rompió el amor',les nadales, els fandangos i les seguidilles gitanes amb dos cossos atribuïts al Viejo de la Isla i el monumental canvi de Manuel Molina. Mentre cantava la Serrana el dubte era si continuaria la fórmula del seu primer disc, rematant per Jabegote o per la Taranta abandolada que hi ha en el darrer. Va ser aquesta segona opció, insistint a prendre com a referent l'inqüestionable Vallejo. El talent de Rocío és tant excel·lent que no utilitza al guanyador de la Copa Pavón com a fita culminant sinó com a preparació per a interpretar al veritable ídol d'aquella dècada considerada com la Segona Època Daurada del Cant flamenc, és a dir, al Niño de Marchena. El va retre homenatge amb una de les barreges més reeixides del disc 'Visto en el Jueves', la d'interpretar el ‘Romance a Córdoba’, deixant descansar els versos vilatans del pastor poeta, Julián Sánchez, per a encastar en el seu lloc dos acerats poemes d'Antonio Orihuela, poeta de la consciència. Ni Rocío ni jo amaguem la nostra predilecció per aquest cantaor, mestre de mestres, al que li té un àlbum sencer dedicat: 'El Niño, andando los campos marcheneros' que és el que fa al llarg del concert a poc que et descuides.

És molt possible que l'espectador profà l'hagi percebut com un recital tot ell d'un mateix estil quan en realitat era un “patchwork” de dues escoles flamenques irreconciliables, l'ortodoxa i l'operística. I és que Rocío i Canito fan les dues coses alhora, són autèntics restauradors perquè li donen al repertori un tractament que llima les asprors. Restaurar no és poca cosa, no n'hi ha prou amb pintar la façana per a donar-li un aspecte com a nou. El que anomenem flamenc és un palau andalusi amb elements de les tres cultures responsables de la creació de la música melòdica. Probablement els seus melismes sonen més semblants al vell Zajal d'Ibn Baya i Abenguzmán que a la gemegaire ortodòxia contemporània. A Còrdova va néixer la música entesa com un Art i no com a part d'una determinada litúrgia per obra i gràcia de Ziryab que aglutinà en les seves ‘Nubas’ les característiques de la tradició indopersa, gregoriana i berber. El flamenc és un palau que planta els fonaments en la Jarxa cristiana i la Moaxaja musulmana, té les columnes de la troba galant i el mester de joglaria, el virtuosisme dels antics tocadors de llaüt i de viola, sàviament aglutinats pel tractadista de Monistrol de Montserrat Joan Carles Amat (1572-1642) qui combinà les cinc cordes del llaüt amb els trasts de la viola en la creació de la guitarra espanyola, quan calia utilitzar aquest gentilici per a distingir-la d'altres guitarres de diferent cordatura. El palau flamenc té finestrals d'ogiva i arcs d'atrevits equilibris que conjuguen el preciosisme cortesà dels Àustries amb les festes en els fandangos ultramarins d'un Nou Món mestís, rítmic i ballable. Té la majestuositat de les cúpules barroques dels primers teatres senyorials i els modestos teatrets populars on es va crear la “tonadilla” de gènere andalús que va universalitzar la nostra Sarsuela fins a tutejar-se amb l'Òpera, donant lloc a la seguidilla bolera, el Cant d'Estil (Jota, Fandango i Seguidilla) i finalment, a partir de 1847, el Flamenc. És un palau que va patir moltes guerres al llarg del segle XIX quedant en estat ruïnós fins que Manuel de Falla i Federico García Lorca van promocionar el Concurs de “Cante Jondo” de 1922 que, va contribuir a l'aparició d'una generació de merles com el Niño de Marchena, Escacena, Guerrita, Angelillo i la Niña de Linares que el van salvar de l'extinció quan estava confós entre cuplets de “varietés” i folklore ètnic: “Aquells cants, segons Manuel de Falla, cal considerar-los com a àmplies inflexions vocals més que com a girs d'ornamentació, encara que prenguin aquest últim aspecte en ser traduïts pels intervals geomètrics de l'escala temperada”. La recuperació va arribar l'apogeu en els temps de la Segona República, però es va ensorrar un altre cop per culpa de la catastròfica guerra civil.

Així que restaurar el flamenc no és una feina a l'abast de qui vulgui fer-la sinó de qui pugui. Les tasques de conservació van ser a càrrec de figures com Pepe el de la Matrona, Fosforito i Mariana Cornejo, entre molts altres perquè ha estat un treball col·lectiu, va caldre recuperar la llibertat artística durant la Transició amb fenòmens de la talla de Paco de Lucía, Camarón, Enrique Morente i Manolo Sanlúcar, va caldre que artistes com ara José Mercé, Remedios Amaya, Vicente Amigo i Joaquín Cortés, recuperessin l'aplaudiment del públic, va caldre fer-se respectar en els concursos més prestigiosos, com van fer Miguel Poveda, Mayte Martín, Miguel de Tena i Rocío Márquez. Cal poder nedar a contracorrent com fan Diego Carrasco, Morao i Canito. Així que darrere d'aquest repertori aparentment homogeni hi ha moltíssima diversitat i la dificultat d'haver d'estar a l'altura dels grans mestres del passat, els que van portar al flamenc a ser considerat com a Patrimoni de la Humanitat sense que això suposi convertir-lo en peça de museu sinó en un art viu que sigui representatiu del talent, la creativitat i les inquietuds de l'artista. De tot això va haver-hi a dolls en el recital de Rocío Márquez i Canito, se li va retre homenatge a José Menese i especialment al seu lletrista, el pintor Moreno Galván que era qui feia aquest tipus d'adaptacions poètiques dels cants flamencs i aprofitant que Rocío va ser convidada al festival Summa Flamenca de Madrid per a commemorar el desè aniversari de la defunció d'Enrique Morente, se li va retre homenatge amb uns tangos característics del mestre granadí.

I com van començar pel final, van acabar pel principi. Van tancar el concert amb el tema que obre el disc encara que fos una temptativa sense èxit, ja que el públic els va requerir i van haver de tornar a sortir per a rematar la sessió amb una tanda de nadales per "buleries", on es van recordar del Niño Gloria que era el més adient en les dates que estem i van rubricar amb la no menys tradicional tanda de fandangos sense amplificació, quedant surant en l'aire el record de la sonoritat natural de la guitarra i la preciosa veu de Rocío Márquez. Una visita que no podrem oblidar perquè no hi ha paraules per a descriure les sensacions que provoca el millor tàndem del flamenc actual. És encomiable el bon criteri amb què Cano i Rocío adapten la tradició per a posar-la d'actualitat; l'acompanyament no és una successió de "falsetes" preses d'aquí i d'allà sinó el fruit d'una revisió profunda dels tocs, sacrificant l'efectisme a la recerca d'una musicalitat descriptiva que va del minimalisme a una densitat emotiva que justifica el lluïment perquè és imprescindible. Els ingredients que ens ofereixen són dispars, alguns passatges porten de sèrie una dificultat que els fa prohibitius per a la majoria d'artistes i aquí Rocío és fidelíssima al llegat sonor que van deixar gravat les merles que la van precedir, perquè els capta d'oïda que és el que diferència al flamenc de la música clàssica, ja que en la partitura es perden les indicacions del metall de veu i les inflexions vocals tan ràpides que no es poden escriure perquè ni tan sols es poden comptar; en uns altres és ella qui les incorpora com feien els cantors d'antany, ja que mai trobem escrites en notació les filigranes belcantistes. Per aquests motius és que són requerits en els millors festivals del calendari internacional.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

Rocío Márquez Diari Reus Digital
Rocío Márquez Diari Reus Digital
Roció Márquez Diari Reus Digital
Roció Márquez Diari Reus Digital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics