Tarragona sona flamenc: èxit de públic i molt bones sensacions

La sisena edició del Festival Flamenc de Tarragona va transcórrer de manera brillant amb la presentació d'un cartell de gran nivell artístic. Va haver-hi cante, toque i baile de gran qualitat, començant per la inauguració a càrrec de la deliciosa cantaora, pianista, compositora i lletrista María Toledo, que va presentar el seu setè disc, anomenat 'Vicente' com el seu fill, a qui va dedicat enterament. D'aquí ve que el pal troncal fos la Nana encara que tots els altres, Tangos, Soleá, Alegries, Seguidilles, Sevillanes, Petenera i Buleries estan inspirats en la seva recent maternitat. Per a les Sevillanes va comptar amb el cos de ball de l'Escola d'Àfrica Aguilar en una col·laboració exclusiva per al festival.

Totes les presentacions van ser escollides amb un encert extraordinari pel seu nou director artístic, el bailaor Jesús Blanco, que ha posat en la programació reclams tan magnífics com la cantaora Rocío Márquez, el guitarrista Pedro Javier González, la violinista Olvido Lanza, el bailaor Marco Flores, el percussionista Antonio Coronel, la flamencóloga Montse Madridejos (investigadora més aviat, que els flamencólogos tenen molt mala reputació) i el cantaor Niño de Elche, protagonista d'un vídeo excel·lent que es va estrenar en el Museu d'Art Modern. Bé com a conferenciants o impartint classes pràctiques, cada dia vam tenir una cita ineludible per anar a aprendre de flamenc, sense oblidar-se de promocionar artistes del nostre entorn com la bailaora establerta a Tarragona Rebeca Monasterio, el cantaor reusenc Abraham Jiménez i la bailaora de Bonavista Belén López que, per la seva rellevància, mereix punt i a part.

Belén López no va omplir el Teatre Tarragona, el va abarrotar. El públic no es va aixecar per a aplaudir-la al final de la funció i és que no va poder esperar que acabés per a testimoniar-li el seu afecte i admiració posant-se en peus a mig espectacle. No es podia esperar menys de la ciutat on va estrenar el seu primer muntatge, ja fa dinou anys i la primera ciutat que visita amb aquest últim després de la seva estrena a Madrid. Sense passar per aquí no va estar tant de temps, ja que va actuar en el teatre de La Salle de Reus però tots els aficionats voldríem tenir-la més sovint entre nosaltres per a poder gaudir d'una de les millors bailaoras d'Espanya, que és com dir del món. Belén és una artista completa que balla flamenc i dansa estilitzada, toca les castanyoles divinament, domina el mantó, com no podia ser d'una altra manera sent l'estrella del tablao fundat per Blanca del Rey, el Corral de la Moreria. Llueix tant de cintura en amunt (fins i tot asseguda) que de cintura en avall, tarraconeando com diria Francis Núñez i també de cos sencer com va quedar palès en el Taranto, un gènere català, ja que el devem a Carmen Amaya. La Taranta no entrava en el repertori de ball flamenc per ser un dels pals de cante ad lib, sense compàs, però Sabicas li ho va posar a Carmen en safata tocant-la a ritme binari perquè fos la primera a interpretar l'estil que van batejar com a Taranto.

La Companyia de Belén López consta de quatre músics que toquen en directe, la major part de l'espectacle: el seu marit Rafael, anomenat el Chispas, que porta la direcció musical i toca la percussió; dos guitarristes, els germans Carlos i Johnny Jiménez i el violoncel·lista Fernando Rico. Hi ha quatre cantaors solistes, José del Calli, Eleazar Cerreduela i el Perrete, la qual cosa permet cors i polifonies, completa el pòquer l'estupenda veu femenina de Aroa Fernández que canta la Vidalita de Marchena en la línia que té gravada en la seva pròpia carrera en solitari. El Niño de Marchena ens va colar com a vidalita una melodia que no ho és, per molt que esmenti la vidalita en la cobla, però com és una preciositat de Milonga ens fem el distret. A més de Belén, ballen tres artistes més, Mónica Fernández, tan eficient que la suplanta uns instants en un impacte inesperat, la seva parella de ball és Paul Vaquero i en el paper de solista, José Carmona (a) Rapico. Dotze artistes en total, tretze si comptem la cirereta del pastís, la filla de Belén López i Rafael que, a la seva curta edat, el mateix munta el Betlem com la mare que treu Espurnes com el pare.

Un altre dels triomfadors del festival va ser Israel Fernández. No hi ha molts cantaors toledans que s'acompanyin ells mateixos al piano, però el destí va voler reunir en el cartell els dos únics, María Toledo i ell; Israel, tot sol al piano, ens va oferir les seves dues millors interpretacions, una Granaína i Media i la Malagueña del Mellizo. La resta ho va cantar amb un tocaor de luxe, Diego del Morao, l'acompanyant que tots volguessin tenir quan canten a compàs. Va fer gala del seu toc electritzant, de la seva simpatia i de la casta excepcional que li ve de família, fill de Moraíto Chico, net de Juan Morao i nebot net de Manuel Morao, hi ha tota una escola de guitarra que s'aixeca sobre aquests fonaments, el toc perfecte, forjat especialment per al cant gitano que va directe a la jugular. La Niña de los Peines, Tomás Pavón, Caracol, La Perla de Cádiz, Terremoto, la Paquera, Sordera, el Torta i José Mercé són algunes de les figures que han madurat al sol d'aquests guitarristes mítics. El compàs de Jerez va fluir "revivint la joventut" segons va dir Diego, potser en al·lusió al quejío camaroner que té Israel que no és molt freqüent en la baixa Andalusia. A nosaltres no ens sona tan llunyà, ja que hem tingut ocasió d'escoltar moltes vegades a Duquende que de camaronejar chanela un munt, però ells esclaten a cantar per altres rumbs, des de Agujetas a Jesús Méndez, des de Juana la del Pipa a David Lagos i, per increïble que sembli, se'ls fa extrany un metall de veu que va venir d'allí en carn viva. Israel se'n recorda del geni de La Isla i ens el recorda en cada tram del repertori: Taranta d'Almeria, Soleá, Seguiriya, però molt especialment quan enfila per Tangos, Buleries i Fandangos per a satisfacció del personal.

I deixem per al final la meravella del toque de concert que ens va oferir Rafael Riqueni, una pulsació intensa, complexa i imaginativa que ens porta a llocs desconeguts. A mesura que passa el temps, el seu repertori és més selecte perquè ha tret més discos, els problemes de salut que ha arrossegat tota la seva vida li van passant factura, però l'esgotament físic el supleix amb una fantasia desbordant i un domini total del llenguatge flamenc. A diferència d'altres figures de la guitarra, com Paco, Tomatito o Vicente Amigo, el mestre sevillà té el valor afegit que no porta grup ni calaix ni cantaor; tot el que sona és 100% Riqueni, desconstrucció dels pals flamencs i creació personal a partir de l'essencial, inventiva plena de sorpreses i canvis continus que descobreix com qui s'endinsa en una jungla verge mai trepitjada, obrint-se pas a cops d'inspiració i trobant al final el camí de sortida només girant la cantonada. Trobo que em falten les paraules per a explicar què se sent en un concert de Rafael Riqueni però què li farém! En definitiva que el Festival Sona Flamenc va concitar en gairebé una setmana grans dosi del millor flamenc a Tarragona. Felicitem l'organització i especialment al seu director, Jesús Blanco, que sap cuidar als artistes perquè és un d'ells.