Diumenge, 07 de Març de 2021

Rocío Márquez i Canito: una cita amb el millor flamenc

Actuaran el dimecres 23 de desembre, al Teatre Fortuny, en el marc de l'Accents 2020

10 de Desembre de 2020, per Tomás Sáinz Rofes
  • Rocío Márquez i Canito actuaran a Reus el 23 de desembre

    Cedida

Hi ha moltes raons per recomanar el recital de Rocío Márquez i el seu acompanyant Canito al Teatre Fortuny el dimecres, 23 de desembre, en el marc de l'Accents 2020. La primera és el repertori que escoltarem, extret de l'últim àlbum de la cantaora de Huelva, ‘Visto en el Jueves’, que fa referència a un mercat ambulant de brocanters de llarga tradició que se celebra els dijous al sevillà carrer de Feria. Ja el recomanava Cervantes, a Rinconete i Cortadillo, a la seva novel·la de 1612. S'hi deia que si volien emprendre un ofici a Sevilla, podien comprar tot el necessari els dijous a la Feria.

Rocío i Canito hi van anar a firar-se les cançons del seu últim disc com a moderns brivalls de la novel·la picaresca, rebuscant en el calaix dels discos usats; resulta curiós que en el flamenc sigui de bon gust interpretar cançons de segona mà. De teories sobre l'origen dels cants n'hi ha tantes com aficionats, això també és veritat, però tot apunta al fet que no és un gènere desenvolupat per compositors, sinó per intèrprets, que es converteixen en dipositaris del llegat artístic de passades generacions, conservat de viva veu des d'aquells llunyans temps en què no hi havia manera de gravar i les partitures de velles tonades corrien el risc de desaparèixer en els aldarulls i cremes d'arxius succeïts al llarg de la història.

Els intèrprets, majoritàriament andalusos i molt sovint gitanos, retenien d'oïda les cançons més significatives perquè no es perdés el patrimoni musical pels carrerons del vandalisme i els no sempre encertats designis de les modes. D'aquesta manera ens han arribat antigues 'seguidillas', 'fandangos', 'rondeñas', 'malagueñas' i 'tarantas' que s'han convertit en patrons del llenguatge flamenc. Tot això ho trobem en el disc, però també composicions més recents de les quals coneixem l'autor encara que hagin iniciat un procés de transformació en passar de boca en boca, de manera que les cançons (siguin a l'origen copla, bolero, tango o ranxera) es van convertint en 'cante' flamenc en portar adossada una ornamentació, una estructura i un sentiment nous, conferit pels diferents intèrprets que les van fent seves.

Una altra raó que farà inoblidable aquest concert és que Canito és entre els millors acompanyants de l'actualitat, amb permís dels Habichuela, Lagos, Cortés, Caro, Méndez, Carrión, Morao, Cabezas i tot aquest grup selecte de 'tocaores' que compleixen a la perfecció la seva missió de portar el 'cantaor' pels camins del cant.

Juan Antonio Suárez Cano, 'Canito', és nascut a Barcelona en una familia gitana d'arrels extremenyes, i acostuma a acompanyar les grans figures del ball, motiu pel qual va ser escollit per Carlos Saura per intervenir en la pel·lícula ‘Flamenco, Flamenco’. També ha figurat en combos que exploraven l'espai fronterer entre el flamenc i la música clàssica. Pel que fa a l'acompanyament del cant flamenc, és un heterodox capaç donar suport a un 'cantaor' asturià com el Falo, arran del seu disc junts de 1995; de treure els seus propis treballs en solitari com ‘Son de Ayer’ (2008), quan es va donar a conèixer en vídeo i d'acompanyar a Diana Navarro en l'Auditori de Barcelona el 2011, que va ser quan ja el vaig escoltar en persona.

El 2013 va coincidir amb Rocío Márquez en l'espectacle ‘Naranja Amarga’, amb el propòsit d'adaptar ‘Luz de Luna’, una ranxera que ha brillat amb la veu de Rocío Durcal, es va fer tenebrosa amb la de Chavela i després el Cabrero amb Pepe Habichuela la van adaptar pera convertir-la en una joia del repertori flamenc per buleries.

Finalment és el tall que obre el disc, 'Visto en El Jueves’, marcant la pauta del que és l'àlbum i el que escoltarem al Fortuny: alquímia flamenca, que converteix les cançons en cant flamenc alhora que el renova amb incorporacions melòdiques. I per descomptat, és especialment recomanable per la presència a l'escenari del Teatre Fortuny de l'artista que, pel meu gust, és la millor 'cantaora' de l'actualitat: Rocío Márquez. Va deixar constància de la seva qualitat en el concurs televisiu ‘Gente de Primera’, i encara que no la van donar com a guanyadora només calia sentir-la interpretar les buleries ‘Que no daría yo’ per adonar-se'n que l'adornen totes les virtuts exigibles en el cant flamenc, així que no va ser una sorpresa que el 2008 s'alcés amb la Lámpara Minera en el Concurs de La Unión pel seu magisteri en el repertori de Llevant.

Té la qualitat del seu timbre de veu, el control del compàs i el domini dels difícils melismes adossats al cant flamenc. Deia Manuel de Falla que la coloratura al flamenc no és una mera ornamentació, sinó que constitueix la seva veritable essència, i per això rebia el nom de ‘Cante Jondo’ en les veus dels artistes que van poder recuperar-lo, el 1923: Niño de Marchena, Vallejo, Escacena, Centeno, Guerrita, Angelillo, o el Gran Fanegas, entre altres. Va estar a punt de desaparèixer entre couplets i cançonetes de varietés que es van imposar fins als anys 20. A aquest gènere es va optar per anomenar-lo òpera flamenca, un terme que va caure en desgràcia, així que ens quedarem amb el seu qualificatiu de ‘Cante Bonito’ per la seva analogia semàntica amb el Bel Canto.

En la gola i en el pit de Rocío és en els pocs llocs del món on encara vibren els ressons d'aquella delicada manera de cantar que era preceptiva en els compositors Manuel García, Rossini, Bellini i Donizetti, abans que l'òpera s'inundés de les torrencials veus de pit que coneixem. Però el seu 'operisme' fa referència només a la coloratura, ja que el repertori, en aquells anys previs a la II República, era netament flamenc, amb pals de forta aroma andalusa, especialment en 'seguidillas' i 'fandangos' però també gèneres llevantins i ultramarins.

Poc abans de la II República va sorgir una nodrida generació de nens 'cantaors' procedents de dues escoles que van competir enper al gaudi del públic d'aquella època; els 'cantaors' de pit com a Chato de València, Chata de Vicálvaro i Niño de Madrid van cedir protagonisme davant del 'Cante Bonito', que brillava amb llum pròpia abans de la guerra. Estarem escoltant doncs, ressons republicans molt nítids com els de la Niña de Linares, la Niña del Patrocinio i una joveníssima Niña de La Puebla, un menú deliciós ja que Rocío no és tan mecànica en els refilets com els vells 'cantaors' d'abans sinó que ha trobat un equilibri personal i per això, en les seves interpretacions amb Canito conviuen l'apassionada brillantor andalusa amb la sòbria intensitat gitana.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics