'Vanitas Mundi', de Carles Amill

Del 7 al 23 de març s’exposen al vestíbul del Centre de Lectura les obres de la sèrie 'Vanitas Mundi', de Carles Amill (Barcelona, 1953 - Reus, 2004). És una excel·lent oportunitat per recuperar, una vegada més, la memòria i l’obra d’un pintor que va formar part de l’auge que l’art contemporani va viure a Reus als anys 80 gràcies als esforços que hi van esmerçar l’Escola d’Art i Disseny (de la qual Amill fou professor juntament amb Assumpta Rosés i Rufino Mesa, altres dos noms claus de la 'moguda'), el Centre de Lectura i l’Ajuntament de Reus, aquest últim amb una decidida política de beques i d’adquisició d’art contemporani. Tot i les dificultats, l’Escola i el Centre no han renunciat a promoure les noves formes de la creació contemporània, mentre que el segon ja fa temps que no hi és, ni se l’espera, en aquesta batalla. De la peripècia vital i artística de Carles Amill, se’n pot trobar informació arreu. Només cal aturar-nos a artAmill, l’espai que la família i els amics han creat a Vinyols, on el pintor va viure l’última etapa de la seva vida.

Si ens centrem en l’exposició que s’inaugura al Centre de Lectura, paga la pena destacar que un dels seus atractius és que la coordina el fill del pintor, Josep Amill. Per tant, és molt interessant llegir el que n’escriu: "El meu interès per l’obra de mon pare sobretot em ve de 'Vanitas Mundi', en la qual, des del meu propi punt de vista, he pogut veure que el meu pare tenia una relació molt propera amb la mort i la fragilitat de la vida". Diu el Josep, que era molt petit quan Carles Amill va morir prematurament, que aquestes obres li han donat una visió més humanitària i comprensiva del pare: "Jo, patint la seva pròpia mort, també he notat des de sempre la mateixa fragilitat vital".

Amill va crear les obres de 'Vanitas Mundi' a la seva etapa americana, ja que va viure durant uns anys a cavall entre Reus i els Estats Units (Nova York i Delawere). Al catàleg de l’exposició que es va presentar a Delawere, l’artista va escriure: "Els quadres moren dues vegades, una just després de ser concebuts i realitzats, mentre que és amb el pas del temps que moren lentament i gradual. La melangia és un moment espiritual i representa l’atracció fatal cap a la mort". Josep Amill també destaca les sèries 'Focs de Tros' (2003) i les 'Marines' (2002), que en l’àmbit professional i personal "crec que per ell van ser les sèries més profundes, ja que sense saber-ho, varen ser de les últimes obres que va crear, però no només això, són series que mostren l’habilitat de veure les coses d’una altra forma, una perspectiva molt personal i realment vistes des dels ulls d’un pintor".

Efectivament, els dibuixos de 'Focs de tros' recullen la tradició de cremar fulles i branquillons al Camp i les reflexions del pintor sobre el món superior i l’inferior, sobre la respiració com a combustió lenta i sobre la divinitat. A les 'Marines', fa una revisió d’un tema pictòric que considerava maltractat per la història de l’art. Josep Amill diu que s’hauria de fer molt cas i prestar moltíssima atenció a les obres de 'Vanitas Mundi'. Que així sigui.