Desmemoriats?

Sembla que el debat sobre l'anomenat "Memorial Democràtic", setanta anys després de la guerra incivil espanyola, es concretarà amb una llei del nostre Parlament en què es reconeixeran tots aquells represaliats i morts pel franquisme, d'una banda, i els assassinats per la reraguarda republicana, de l'altra. Matèria d'alta sensibilitat que exigeix maduresa política i consens als nostres representants electes. De fet, no serà per manca de fronts oberts.

A Reus, també hi ha qui se'n recorda de la memòria col·lectiva, del nostre passat històric. Un exemple tangible el tenim en la darrera obra, Sant Pere i el campanar, de l'Ezequiel Gort, el nostre arxiver municipal, que forneix la biblioteca local d'una ingent obra sobre el passat medieval reusenc, entre d'altres autors que indaguen en la recerca constant d'una història, sovint massa oblidada. Com el passeig de la Boca de la Mina, on el proper dissabte els amics del Casal Despertaferro hi faran cercavila i arrossada popular per reivindicar-ne la seva conservació natural, que no d'asfalt, com sembla que traspua algun projecte "progressista", després d'anys i panys d'inqualificable abandó municipal.

El nostre patrimoni històric, arquitectònic, paisatgístic o industrial encara no es valora com ho fan en molts pobles de l'Europa del nostre entorn cultural, avantatjats en cultura democràtica. Diferents regidories del nostre Ajuntament s'haurien de posar les piles i treballar plegades per a la seva restauració, difusió escolar i coneixement promocional: per quan uns plafons explicatius, en llengües diverses, com fan en tantes capitals europees, de la nostra història al tomb de ravals, al Mercadal, al Castell, a la Prioral, a les ruïnes del Pallol o a l'abandonat portal de l'antic Hospital? Deixarem caure la bòbila del Sugranyes, als Ploms, o l'esquerdada fumera helicoïdal de l'antic molí de la vila, al costat de l'Institut Pere Mata? I la vergonya de la deixada Bassa Nova, convertida en abocador, on els nostres avis hi anaven a passejar? Permetrem que, malgrat el seu caràcter privat i les bones iniciatives dels seus propietaris, el centenari de cal Navàs passi sense pena ni glòria? Massa polític de saló i poca política de restauració del nostre passat col·lectiu.

No deixa de ser paradoxal ara que sembla que gaudirem d'un projecte museístic de ciutat prou consistent, amb l'ampliació del Museu d'Art i Història per la banda dels antics magatzems de cal Rofes, la Casa de la Vila deixi perdre un patrimoni històric encara existent i no en faci l'adequada difusió col·lectiva. Haurem de convenir amb l'il·lustre renaixentista reusenc Antoni de Bofarull, farà més de cent anys, quan preveia la desparició dels referents culturals de la Catalunya-nació , un poble encara alienat pel seu estat de permanent derrota emocional. Al capdavall, la memòria és un acte de voluntat i, com les victòries personals i col·lectives, sempre acaben al sarró de qui se les guanya.