Antoni Gaudí i el santuari de Misericòrdia

No hi ha dubte que Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) va tenir una especial predilecció pel santuari reusenc de Misericòrdia. No només per la devoció que –com a catòlic– podia sentir per la Mare de Déu (expressada profusament en diverses obres seves), sinó també per raons més artístiques. Un dels seus biògrafs més fiables, Cèsar Martinell, ens informa sobre una conversa mantinguda amb el mestre –l’any 1921– en què aquest distingia del santuari reusenc les quatre estàtues del cambril realitzades pels famosos artistes setcentistes Lluís i Francesc Bonifàs, unes peces que Gaudí considerava “a l’altura de les més gracioses que puguin trobar-se en tot el món” (Butlletí Arqueològic, època tercera, núm. 3, 1921, p. 57).

Desgraciadament, aquelles escultures reusenques dels Bonifàs es van destruir a causa de l’incendi que hom hi provocà l’estiu de 1936. Aquell incendi va malmetre també una obra de Gaudí: l’estendard que havia dissenyat per a la colònia reusenca de Barcelona i que ell mateix va acompanyar fins al santuari arran del gran pelegrinatge portat a terme l’abril de l’últim any del segle xix (1900). D’aquell estendard i d’aquell pelegrinatge multitudinari hi ha diverses referències en la premsa local del moment, sobretot al Semanario Católico de Reus, en el qual –a més de la ressenya escrita dels actes realitzats– es van publicar unes molt interessants imatges, captades pel fotògraf Alexandre Anguera, en què es pot veure l’estendard gaudinià (en processó pel carrer, en el número del 26 de maig; amb detall de les dues cares del penó, en el número corresponent al 21 de juliol). No hi ha dubte que la més destacada és una fotografia en què es veu de prop el grup de persones que porten l’estendard, una de les quals és el mateix Gaudí, qui es distingeix prou bé –si mirem a l’esquerra– pel seu cap ben afaitat (la imatge va ser publicada a l’esmentat setmanari el 9 de juny).

El 2003 va fer cent anys que es van iniciar les gestions per a portar a terme el projecte de Gaudí –finalment frustat– de fer una nova façana per al santuari. De la seva presència a Reus en dóna testimoni el Diario de Reus del 15 de maig de 1903: “Ayer estuvo entre nosotros el eminente arquitecto, hijo de esta ciudad, D. Antonio Gaudí. Su venida está relacionada con la construcción de la nueva fachada de la Ermita de Nuestra Señora de Misericordia, cuyo proyecto llevarà [sic] á cabo, con la cooperación de sus colegas, hijos también de esta ciudad, los arquitectos D. Pedro Caselles, D. Juan Rubió y D. Francisco Batlle. / Por la tarde, estuvieron dichos señores en la citada Ermita, donde junto con los señores Administradores del Santuario y otras distinguidas personas de esta ciudad, cambiaron impresiones respecto á la obra, que ha de acabar de realzar la importancia de aquel templo".

L’encàrrec li havia estat fet per la Junta d’Administració del santuari, d’acord amb el que el seu president, Pere Batlle i Marca, exposa en una instància adreçada a l’Ajuntament el 12 de juny de 1903: “en una de las últimas sesiones de la Junta se acordó empezar cuanto antes las obras de construcción de una nueva fachada del Santuario, cuyo proyecto se ha encargado al distinguido arquitecto hijo de esta Ciudad, Don Antonio Gaudí, […]”.

Batlle, a instàncies de Gaudí, sol·licitava poder aixecar una tanca (de filferro) que facilités l’execució de les obres, “en la parte lindante con el camino de Cambrils y con el de entrada a la finca de los Herederos de D. José Pocorull”. En un document posterior, de l’abril de 1904, Batlle va aclarir que Gaudí havia indicat “la conveniencia [...] de cerrar la plaza lateral, como preliminar de las obras de construcción de la fachada del Santuario y embellecimiento de los terrenos adyacentes, que la Junta confió á dicho Sr. y que están próximas a inaugurarse” (volia dir que eren a punt de començar).

L’arquitecte municipal de Reus, Pere Caselles, no es va oposar a la construcció de la tanca, però hi posà dues condicions: primera, que la tanca havia de seguir la línia que ell senyalés i segona, que els “postes” (o suports clavats) havien de tenir una forma regular i simètrica en la seva totalitat i ser pintats convenientment, “de manera que armonice con el ornato público”. Els propietaris de les finques veïnes es van oposar de seguida a la construcció de la tanca, tot al·legant que perjudicava el seu dret de pas pel parc o plaça lateral del santuari. La Secció municipal de Foment va formar un expedient administratiu referent a les “Reclamaciones presentadas por D. Francisco Ametller [és a dir, F. Amatller González, apoderat de Francisco Joaquín Beringola y Ferrer] y otros contra el acuerdo de cerramiento de los terrenos del Santuario de Misericordia” (conservat a l’Arxiu Municipal de Reus), del qual és especialment significatiu el full amb totes les signatures dels veïns del santuari disconformes amb l’erecció d’aquella tanca. La qüestió s’anà complicant els mesos següents (no entraré en detalls) i la projectada reforma de la façana es va paralitzar l’abril de 1904. De fet, no va més enllà dels interessants esbossos que han estat reproduïts a bastament i que es conserven a Reus des de 1933. Si les circumstàncies haguessin estat més favorables, Gaudí hauria pogut realitzar el seu projecte en una època d’esplendor de la seva activitat professional, quan ja havia enllestit les obres principals de la vil·la de Bellesguard i era a punt afrontar l’extraordinària reforma de la casa Batlló i la restauració de la catedral de Palma.

Uns quants anys més tard, el 1916, la Junta d’administració del santuari va reprendre la idea de bastir “una fachada artística […] que fuera digna del templo y viniera a reemplazar el muro de mampostería que hoy sirve de tal”, tal com feia saber en una circular datada l’1 de juny d’aquell any (reproduïda al Semanario Católico de Reus del 9 de desembre). En aquella mateixa circular, s’explicava també que “dificultades diversas y más que ninguna la falta de recursos de la Junta de Administración, que no cuenta con más ingresos que los que proporciona la liberalidad de los fieles, han ido retardando la realización del proyecto”. De la direcció de les obres se’n va fer càrrec l’arquitecte municipal, l’esmentat Pere Caselles, amb un projecte que no s’assemblava gaire –precisament– al que havia proposat Gaudí i que, a més a més, va quedar interromput a causa de la guerra civil.

Hom ha dit unes quantes coses sobre el disgust que va tenir Gaudí en no poder tirar endavant el seu projecte a Misericòrdia. No cal repetir-les, ni tampoc cal tornar a expressar el lament general per la mancança, a Reus, d’una vistent obra arquitectònica dirigida per Gaudí. Val a dir, però, que els dibuixos i manuscrits originals que conserva l’Institut Municipal de Museus de Reus també són –és clar– obres seves i, per cert, ben apreciables. En tot cas, la presència de Gaudí en els actes de coronació canònica de la marededéu de Misericòrdia, l’octubre de 1904, el citat testimoni de Martinell de 1921 i la instància que Gaudí va signar el gener de 1925 per a crear una fundació pietosa en record de la seva mare (i que s’havia de formalitzar en el santuari), ens confirmen que l’arquitecte reusenc no va oblidar la “seva” Misericòrdia, ni tan sols quan s’havia capficat definitivament en l’obra monumental de la Sagrada Família.

Jaume Massó és arqueòleg i historiador.