Refer-se després de l’ocupació de l’exèrcit francès

La Constitució la ‘Xata’ o la ‘Pepa, elaborada a Cadis, el 19 de març de 1812, fou abolida pel rei Ferran VII. A València s'havia preparat un cop d'estat i restitució del poder absolut. Una de les proclames deia: "Cuando nació el Señor D Fernando VII, nació con un derecho a la absoluta soberanía”. La misèria de l'absolutisme, com coincideixen molts historiadors contemporanis havia arribat, per tant, el 1814. Molts dels privilegis de l'Església, que havien passat a la dominació de l'exèrcit francès i que havia qüestionat, en part, la Constitució de Cadis tornaren a la mateixa Església. Entre altres coses, s'havia restablert la Inquisició que les Corts de Cadis havien abolit. A Catalunya però, teníem el Sant Ofici. Jaume Creus, qui seria arquebisbe de Tarragona, ja feia alguns anys que amb uns quants diputats havia manifestat la voluntat de mantenir el Sant Ofici (mireu el Tribunal del Santo Oficio de Barcelona 1487-1820). Juan Blázquez Miguel fent referència amb Francesc Martí Gilabert (ref. 321).

Però com quedava la nostra Ciutat quan s'havia evidenciat un moviment de liberals contra absolutistes; però amb els liberals s'ha de dir dividits?

La subsistència dins la Ciutat de Reus.

La capitalitat de la província l'havia mantingut Tarragona i, uns dels motius era que durant el setge de l'exèrcit francès i la data de la presa de Tarragona (28 de juny de 1811), en la seva defensa va tenir pèrdues en vides i béns materials considerables. Per tant, era considerada heroica per l’omnipotència del rei, afegint l’opinió dels militars i el clero.

Si bé Reus es refeia, sobretot econòmicament, de l'ocupació de l'exèrcit francès és innegable que a la nostra Ciutat li va costar molt de recuperar-se, no només el seu comerç, sinó també la subsistència de les famílies. Per tant, la situació de la Ciutat era veritablement precària. En canvi, semblava que les existències no eren tan minses, només cal veure la llista dels productes en algunes de les botigues de Reus en aquell temps.

Atún sorra espinbeta cada pipa /avellana i ametlla /anís /“aros de madera” /aros de hierro /asafra torrat /cotó/aram /alazón /bacalla pezpalo /badanas/diabloncs /carne de carnero /ovella /cabra/vaca /drogues /estambre /esparto / lienzo de cañamo /fusta de roure /mocadors de lli /pells de llana /paper blanc bala /paper de estrasa /pases i figues /pimiento /sardanis seda en rama /jabón de piedra /canela de Olanda /canela de China /clavo café pimienta de tabasco /palo de Brazil... i en aquest evident relat d'existències alimentàries, havia sorgit (com deia en el passat escrit) un home discret i humil que ens sorprèn amb una de les primeres diligències de Reus-Barcelona. Es tracta de Josep Brunet Anguera.

Entre febrer, marc i abril del 1815, l'Ajuntament de Reus ha de suportar una despesa amb llenya i oli pel pas de tropes per la Ciutat. En tres mesos passen per la Ciutat 32 unitats de l'exèrcit, i entre les quals, el Regiment de Tiradores de Cadis i el Regiment Bailén. El Regiment de Dragons Lusitania va romandre a la Ciutat, però a causa de la situació dels quarters part del gruix de l'exèrcit, sobretot oficials, es va repartir per algunes cases.

Segons la referència de l'Arxiu Comarcal i Municipal:

(ref. 05/2402/526) a l’apartat “borradores de oficio y representacions” l'Ajuntament es troba sense fons “ni tener medios donde echar mano”. Eulogio de Cuenca, subdelegat d’intendència requereix a l’Ajuntamentr, i a través del secretari José Alonso de Valdés i Vives dóna per resposta expressant la carència de diners. Uns dels servidors de la llenya i oli és Valentí Pont i reclama al cap de poc el cobrament. Francesc Dalmau, coronel dels regiments de l'exèrcit de SM (regiment en la plaça de Tarragona i subdelegat del corregiment) reclama cobrament dels arbitris pendents dels anys 1810-1811, amb el disset per cent. Reus, Vila-seca i Mont-roig són les poblacions que tenen més deute i se’ls insta a pagar-ho en vuit dies, pagament adreçat a Don Antonio de Zulueta.

Durant un temps es va suspendre tot comerç amb França (11de maig de 1815). Fins i tot s’escriu que s'han de mantenir els privilegis de l’elaboració del sabó i és rebutja la importació d’olis estrangers. Es vol, per tant, potenciar la plantació de més oliveres que estaven en decadència per ser part de l’elaboració local dels sabons.

Es demanen més diners: una de les peticions és de mil duros. No estava la situació per aconseguir fons perquè, a més, els administradors de l’Hospital fan una carta al marquès de Campo Sagrado, que era l’asturià José Manuel Bernaldo de Quirós, ministre de la guerra entre el 1815 i el 1817, i que seria posteriorment Capità General de Catalunya. Quirós mana per escrit que no es farà nomenament de cap tresorer que tingui “alguna tacha” assenyalant Gaietà Pamies com a sospitós en algun afer i es parla de cercar un tresorer nou.

Es fa constar que els “hortalans” vora Centelles impedeixen el pas de l'aigua que alimenta el molí fariner de 'Censelles' propietat d'aquest Comú de la nostra Ciutat i se li adreça un ofici a l’alcalde de Constantí, per cercar una solució. Un dels arrendataris d'aquest molí fou un reusenc: en Francesc Martell d’aquest molí de 'Centelles'.

En aquella situació, una certa pilleria sorgeix entre els pagesos a la plaça del Mercadal. Els qui tenen tendals dins la plaça i venen verdura intentaven fer pagar de forma clandestina, d’amagatotis de l’Ajuntament, als que posaven taules sota els porxos en dies de mercat i fires. “Sin embargo los que tienen las tiendas dentro, han intentado que les pagemos un tanto”.

A més Francesc Gotsens i Martí Pujol, mestres espardenyers, exposen que des de feia molts anys s'havien acostumat a vendre “las cosas de su oficio”. Els vells espardenyers, fora plaça, estaven a l’empedrat que anava de Can Vilanova fins a Cal Cardenyes i els joves espardenyers dins la mateixa plaça. Els vells espardenyers volien que es considerés la possibilitat d’estar tots junts i que l'Ajuntament prengués el determini.

Amb data 13 de juliol de 1815, dins d’Arbitris, es va tornar al Decret Reial, Cèdula de 10 de setembre de 1799, en la qual diu que diverses botigues i altres establiments han de pagar un mínim de 25 cèntims de pesseta anuals per a despesa militar d’Ultramar i altres disposicions de caràcter bèl·ic (25 cèntims de pesseta equivalia a 100 rals de velló. 1 euro actual equival a 665'5 rals de velló d’aquella època.

Una anècdota curiosa. Amb data 22 d’agost de 1815, un ofici de l'Ajuntament de la Ciutat se li fa arribar al cap del Port de Salou Daniel Dresayres. Es tracta d'uns informes d'uns testimonis que van veure unes escenes que en bona part afectaven tres traginers “carreters”, de la nostra Ciutat. En Joan Janer, en Joan Tagell i en Joaquim Guardia, els quals, segons informacions, passaven per ser de parla “basta” però de: “bones persones” i sense cap referència judicial. L’ofici parlava de dos “criados negros” que, a prop del port de Salou, van començar entre ells a apedregar-se amb una fona i que els carreters van rebre algun cop de pedra i els traginers es van voler defensar. Hipòtesi: qui sap si els criats estaven a les ordres dels llavors negrers com Juan Güell Ferrer de Torredembarra o l'armador en Pau Samà Parés que llavors, entre d’altres, es dedicaven a l'explotació d’esclaus.