De l'estelada...

La primera vegada que vaig tenir a les mans una estelada va ser, molts, molts anys enrere, a l'estudi de l'amic Pere Anguera, al carrer de les Carnisseries Velles, de Reus. Devia ser per allà el 73 o el 74. Una bandera que es guardava com la sagrada forma, protegida i venerada, resguardada al fons d'un calaix i que concitava silencis còmplices i excitacions prudents, sempre a resguard de l'ull del gran germà franquista. Gairebé una relíquia custodiada en l'indret més obscur de la privadesa. Un talismà en poder d'intel·lectuals o historiadors compromesos, patriotes resistents o irreductibles conspiradors.

Què ha hagut de passar perquè aquest símbol minoritari, íntim, clandestí i aferrissadament perseguit hagi esdevingut en els nostres dies una ensenya majoritària i assumida socialment, una imatge popularitzada que és oferta ja fins en els basars xinesos i en el merxandatge de gasolinera? És prou manifest que hi ha hagut un canvi de paradigma impredictible i exponencial pel que fa a la consciència independentista del país. Una desinhibició col·lectiva, una propagació veloç d'autoestima i un cabreig de la dignitat com a poble enfront del tenebrisme fàctic espanyol. Tot plegat, una alarma disparada en els mecanismes de la voluntat col·lectiva de regir el mateix futur. I vet aquí, l'estelada que senyoreja majoritàriament en els recents onzes de setembre, i a les entrades de la majoria de poblacions del país i en els nostres balcons. ¿Qui ho havia de dir en aquelles incipients commemoracions patriòtiques de la tendra democràcia post franquista? ¿I qui ho havia de preveure en aquells anys posteriors en què les concentracions de l'Onze de Setembre semblaven esllanguir-se? El mateix Pere Anguera al cap de vint anys de la primera manifestació autoritzada a Reus es lamentava del to "cada vegada més protocol·lari i menys reivindicatiu de la commemoració... Hi havia moltes més senyeres al carrer el 1976 que no pas el 1997, i el 1976 l'exhibició era un acte sinó il·legal com a mínim al·legal." Doncs no, no només torna a aparèixer, al cap de quaranta-set anys, la senyera a l'escenari públic del país, sinó que ho fa, i amb caràcter multitudinari, la seva versió combativa i reivindicativa: l'estelada. I aquí hi ha l'eclosió del fenomen socialitzat de l'independentisme, i l’estelada n'és la seva icona, que en les seves dues versions ha pres el carrer i ha eixamplat la consciència nacional.

Una bandera, l'estelada, "com a símbol de lluita cap a la dignitat i cap a l'estabilitat", segons cita el mateix Anguera en el magnífic pròleg de "Origen de la bandera independentista" de Joan Creixell (2008).

Una bandera "de circumstàncies", ideada pel catalanista Vicenç Andreu Ballester cap al 1903. Una bandera que, passat el túnel tenebrós de la dictadura franquista ha recobrat ardidament el seu ús i el seu mordent, una bandera transitòria a qui la història reservarà, esperem, un trajecte clausurat.

Una bandera que, des dels fons dels calaixos de la por i traient el cap en els pasquins clandestins de la grisalla franquista (Psan, Bean...) dels 70, s'apodera ara de la vida pública, s'exalta, s'excita i es consuma fins que l'ordre de les coses d'aquests dies ens dugui a la plena sobirania de Catalunya i la desi a les vitrines de la història.

I una fonda tristor ens envaeix per tots aquells lluitadors que, com l'enyorat Pere Anguera, ja no la podran veure replegada, relaxada, acomplert el seu fat alliberador.