Aprendre de Greta Thunberg

Ara fa ja dos mesos que Catalunya, començant per Girona, es va sumar al moviment global dels 'Fridays for Future', impulsats per l’activista sueca de 15 anys Greta Thunberg. Durant aquestes manifestacions els i les joves surten al carrer a protestar contra el canvi climàtic i, el que és més important, a reivindicar-se com a actors polítics. El divendres passat, aquestes concentracions setmanals es van convertir en la vaga del clima, que va aturar milers de joves de tot el món. Aquest moviment i empoderament dels joves convida a recordar el llibre de l’antropòloga Margaret Mead, 'Cultura i compromís', en el que afirmava que hi ha moments en que la societat ha d’aprendre dels joves.

El llibre en realitat parla tres tipus de cultura. Les cultures 'postfiguratives', pròpies de societats tradicionals de canvi lent, que són aquelles en què els adults saben quins coneixements transmetre als joves i quins valors inculcar-los. El passat i l’experiència dels adults s’imposa sobre les generacions joves i reprodueix les formes de vida de sempre. Ja no estem en aquest model.

Les cultures 'configuratives', pròpies de les societats modernes, centren la seva atenció en el present. La finalitat no és repetir el passat, sinó adaptar-se a l’actualitat, sempre canviant i en moviment. És una preparació per assimilar les novetats, una formació que vol joves flexibles i plàstics. Un pas endavant que avui resulta insuficient per enfrontar el final d’etapa en què ens trobem. No n’hi ha prou amb viure el present, ni veure com arriba el demà, cal imaginar proactivament un futur diferent.

Això és el que passa en els moments culturals 'prefiguratius', moments en què allò establert –el passat i el present– és tan inútil que fa falta un canvi de rumb. En aquestes situacions, els adults tenen dificultats per orientar-se i ensenyar el que encara no existeix. Solen ser els joves els que adopten noves formes, estableixen nous costums, imaginen noves solucions i, en definitiva, obren el futur. Margaret Mead escrivia això després del maig del 68, havent observat l’eclosió d’una altra manera de viure protagonitzada pels joves.

Avui els joves a tot Europa estan dient que així no és possible, que no es pot seguir i que cal fer alguna cosa ja. Estan obrint les portes del futur. Què podem fer els que no som joves i, especialment, el professorat. La tesi de Mead preveu que no serem els inventors del futur, ho podem acceptar, però no hem de quedar-nos quiets i sense fer res. Podem reconèixer que el principal repte de l’educació és alliberar les forces imaginatives dels joves i confiar-los la tasca de participar en la construcció de formes de vida que substitueixin les obsoletes que ens han portat fins a la crisi actual. Potser no idearem el futur, però podem fer molt perquè l’educació sigui un procés d’invenció del que ha de venir.

Si l’educació vol donar protagonisme als joves i convidar-los a pensar el futur, ha de proposar pràctiques que concretin aquestes idees. Cada centre i cada equip docent sabrà el que és millor pel seu alumnat, però les pràctiques que vinculen la investigació i l’estudi amb el servei a la comunitat són una modalitat excel·lent per activar la creativitat i el compromís.

Posem un exemple, tan sols un, per acabar. El projecte 'plàstic zero' convida a recollir dades sobre partícules de plàstic presents a la sorra de les platges i enviar-les a grups de recerca que treballen en el diagnòstic de la situació. Els nostres alumnes a més de contribuir amb les seves dades a l’èxit d’aquestes investigacions, poden difondre els coneixements que hagin adquirit entre els seus companys dels centres educatius veïns, fins i tot poden fer-ho en les ràdios i televisions locals o allà on se’ls ocorri.

Finalment, també poden posar en marxa accions concretes per reduir l’ús de plàstics en el seu entorn proper. Les possibilitats són infinites. No sé si als grans ens queden neurones per imaginar el futur, alguna quedarà, però ens queden de sobres per aconseguir una educació que impulsi la creativitat i el compromís dels joves.