El Baix Aragó. Tan proper i tan llunyà...!

Sempre s'ha dit que el nacionalisme es cura viatjant i hi estic força d'acord. Sempre que viatjo em faig menys nacionalista, però, alhora, més independentista. Enguany, a més de visitar el Golf Pèrsic i l'est d'Europa, també he fet una nova volta per l'Aragó, un territori proper geogràficament i històrica, i fins i tot sentimentalment, ja que ma mare és nascuda al Matarranya.

Però més enllà de l'evident proximitat que tots hauríem de tenir amb l'Aragó, cert és que hi ha aspectes que me'n fan sentir d'allò més allunyat. Un dels dies que vaig estar per terres aragoneses, vaig tornar a visitar Albarrassí. Vam tenir la sort de poder-nos afegir a una visita guiada a la població en què la guia explicava la conquesta cristiana de la taifa d'Albarrassí.

El Cid Campeador va arribar a aquelles terres l'any 1090 i va assetjar la població, derrotant la defensa d'Abd al-Malik. La guia, amb la voluntat d'interactuar amb el nombrós grup de gent que seguia les seves explicacions, ens va preguntar com creiem que el Cid va aconseguir entrar a Albarrassí. Jo, en un atac d'ingenuïtat i malícia, vaig contestar que potser va aconseguir el seu propòsit negociant amb els musulmans. Ella rigué,i va dir que res d'això. Com ja m'imaginava, l'objectiu el va aconseguir mitjançant un setge en el qual va eliminar l'enemic sense cap negociació.

Pels castellans, la negociació sempre ha estat signe de debilitat, fet que no toleren. Guanyar o perdre, però mai negociar. Tot i així, ja fa molts anys que aquesta estratègia no els acaba d'anar bé, ja que només cal recordar-los que l'última victòria militar l'han de buscar a la Batalla de Lepant, al 1571... Ara bé, sempre que no considerin que la guerra civil d'ara fa 80 anys la va guanyar Espanya.

Ja de tornada, vam visitar les conegudes grutes de cristall de Molinos, a la comarca del Maestrat. Unes grutes descobertes ara fa 57 anys per tres joves espeleòlegs catalans de Barcelona i que el govern de l'Aragó vol declarar monument natural. Per entrar a la cavitat, cal recórrer un senderó que l'ajuntament de la població ha intentat de fer més entretingut posant-hi unes simpàtiques rajoles on s'explica la història de les grutes.

Com es pot comprovar en la foto, en el lloc on se cita que els descobridors de la cova van ser catalans, la paraula 'catalanes' està eliminada de manera vandàlica per tal que no es pugui llegir. Una mostra més d'amor d'aquells que diuen 'unidos, mejor', però que en realitat volen dir, 'sometidos, mejor' o en aquest cas, 'desaparecidos, mejor'.

L'última parada abans d'arribar a Reus va ser a Alcanyís. Vam aprofitar per berenar i a fer una volta per la població més important a l'est de Reus en centenars de quilòmetres. La capital del Baix Aragó, amb 17.000 habitants, exerceix una certa capitalitat en un entorn força despoblat. Tot passejant pel centre de la població, vaig veure una placa que recorda els herois i les víctimes del centenari de la independència d'Espanya. Herois i víctimes que es van revelar contra l'ocupació del seu país, desafiant allò que ara, ells mateixos diuen que és inviolable, és a dir, la legalitat vigent i l'imperi de la llei.

La placa en qüestió em va fer pensar en que l'única diferència entre ser un 'pròfug' o un presoner, i passar a la història com un heroi, és la de sortir victoriós o derrotat d'un conflicte. I ja se sap que el relat de la història l'escriuen els que guanyen en contra dels que perden. Però no s'ha de caure en el desànim, perquè com vaig sentir fa alguns dies: 'Al final guanyarem, i si no guanyem, és que encara no som al final'.

Curiosament, que a pocs metres de la placa que recordava els herois de la independència, hi ha la 'calle Libertad', o hi havia, no ho tinc clar, perquè tal i com es pot veure en la galeria fotogràfica adjunta, la paraula 'Libertad' està pintada per tal que no es pugui llegir bé. Una actuació força similar a la dels que intenten esborrar els llaços grocs que hi ha pels carrers de les nostres ciutats.

Uns llaços, que justament, reclamen la llibertat dels polítics que han arriscat la seva pròpia llibertat en pro de la llibertat del país. De tot això, en podríem concloure que a alguns els molesta el concepte de llibertat, no tan sols als que van fer la pintada, sinó també a les autoritats que no s'ha preocupat de fer-la netejar i recuperar aquesta paraula que a Reus dona nom a la plaça més gran de la ciutat i que en canvi, a Alcanyís, ha estat eliminada d'un escarransit carrer del centre i que ha estat substituïda pel de Calle Ruiz.