El 'Teatro Argentino'

Reus sempre ha jugat un paper molt important en del món dels espectacles. Els nostres avantpassats recordaven la plaça del Teatre en referència al Teatre Principal -a la plaça de Catalunya- al lloc que ocupa el Museu Salvador Vilaseca. També es podria parlar del Teatre Circ on hi ha avui el Mercat Central, el Teatre Fortuny, el Teatre Bartrina, l’Orfeó Reusenc, i finalment el Bravium. Tots plegats oferien uns espectacles i gèneres variats per distreure al "respectable" públic.

Però després de la Guerra Civil, la Ciutat volia gaudir de quelcom mes "picant", ja que que els espectacles de varietats havien de passar la corresponent censura i, a vegades, aquesta era molt rigorosa, molt exigent. Els circs no tenien cap tipus de problema, perquè l'única carn que es lluïa, era la de les bèsties ensinistrades. La joventut més espavilada els hi semblava poc, i trobàvem a faltar quelcom més atrevit, però l'església tenia molt present que la carn era una cosa prohibitiva (viva naturalment), ja que amb la morta, l’església rebia ingressos amb la butlla.

Els empresaris ambulants tenien molt present aquesta necessitat i volien "aportar" el seu granet de sorra a aquest desig que tampoc no era tant pecat. És per això que es van inventar el ‘Teatro Argentino’, que va començar la singladura poc després d'acabada la Guerra Civil. Deien les males llengües que tenien privilegi per part del govern, atribuïble a "su colaboracion durante la contienda en determinados sectores del frente".

Quan el ‘Teatro Argentino’ va visitar la Ciutat per primera vegada, ja tenia fama del seu tipus d´espectacle, per tant, tots el "carques" i responsables de la censura, estaven a "l'aguait"," “por aquello de enseñar las piernas i otras partes del cuerpo".

Naturalment, primer s’ho miraven els responsables de la censura i després, una vegada haver dictaminat la col·locació d'un mocador o una flor en determinades parts dels escots, acabàvem donant el vistiplau per poder representar l'espectacle. Un cas curiós va tenir lloc al Teatre Fortuny quan va venir contractada la vedet Carmen de Lirio, de les de "rompe i rasga". Era habitual en ella, a més de les cuixes, exhibir un bon escot. En definitiva, que la censura no deixava passar l’escot i davant la negativa, la vedet va escopir al censor (persona molt coneguda), qui la volia multar. Però es dóna el cas que, entre les "qualitats" de la vedet, aquesta tenia una gran relació amb el governador civil de Barcelona i no va passar d'una simple anècdota.

El ‘Teatro Argentino’ no tenia cap problema, existien instruccions "oficials" i no es retocava res en cap sessió. Un pensa que en aquell ambient de censura, els censors haurien arribat a prohibir el "pa de figa". De totes maneres, a Barcelona no es mirava tan prim i estava contemplat d'una manera més esplèndida, tot el que es refereix a espectacles de "revistes i varietés".

Quan el ‘Teatro Argentino’ oferia el seu espectacle, tots "els consumidors oculars de cuixes”, anaven ràpidament a adquirir entrades per l'habitual "fila dels figuers", per poder observar millor com evolucionaven las "nenes" d'aquell aspecte tan provocatiu que havien heretat dels professionals dels espectacles d'èpoques anteriors, en les quals la censura no era tan rigorosa.

Els que no podien entrar per l'edat, només podien fer "saliva" des del carrer, a l´entrada i sortida de les vedets. Això ja era molt, perquè com diu la dita, “qui no pot segar espigola” i havien d'estar conformes.

Les anades al teatre eren molt animades, però les sortides es convertien en desig de "pecadors" i, tant els que havien presenciat l'espectacle com els que s'havien esperat fora, no es perdien la sortida de les vedets per donar l’ullada final. En els primers anys, el públic gairebé estava format per homes, i en la sessió de nit ja s’hi veien alguns matrimonis. Però a mesura que passaven els anys, la gent perdia la por i es deixava de “punyetes” i “Au, a l´Argentino”.

Al començament, el ‘Teatro Argentino’ s'instal·lava en un solar al costat del vell Hospital de Sant Joan. Ocupava des de l'avinguda del President Companys i el passeig on i va haver-hi el camp de futbol d'Acció Catòlica. Era molt espaiós, i possibilitava la instal·lació de circs, i també en certa ocasió, per l'exhibició d'una balena dissecada que anava de forma itinerant per tot Espanya. L’animal, però, feia una olor que no es podia aguantar, tot i els productes químics que li posaven.

Hi havia tot tipus de comentaris i aventures, en bona part producte de la fantasia perquè algunes de les artistes anaven acompanyades de les seves mares. Alguns "addictes" van poder "lligar", però la immensa majoria no ho van aconseguir, perquè "una cosa es querer i la otra es poder". Això sí, qui més, qui menys sortia amb els ulls "inflats" de tant de mirar. Cal reconèixer que, en aquelles èpoques, era un espectacle molt atrevit, però mirat d'ara, era totalment innocent. La companyia acostumava a pernoctar a la Fonda Sangüesa del carrer del Vidre.

Les atractives vedets evolucionaven al compàs de ritmes molt moguts, els ballarins tan "bufons" que tenien, aparentment, un “no sé què”, però que passat els anys vam entendre que era una forma d'interpretar aquell art. En definitiva, era un grup de persones que només volien, "guanyar-se les garrofes" en un terreny amateur amb la voluntat de ser professional. Hi havia comentaris per tots els gustos que la "vox populi" feia servir per "fer passar els bous per bèsties grosses”.

Plegat, formava part de l’"encotillament" social que es va patir durant tants anys. Els comentaris de la gent, durant bastants anys, era: "Aquest teatre té carta blanca per tot arreu on va i per això s’ensenya tanta carn. Diuen el que volen i no els passa res". El cert és que ens van fer passar bones estones amb els balls i sobretot els còmics amb els seus acudits. Oferien qualitat i van deixar bona empremta quan van actuar per aquí. Molta gent, ja gran, recorda aquell ‘Teatro Argentino’ que va fer tronar i ploure en èpoques en què la censura "tallava el bacallà".