Els antecedents calderers d’Antoni Gaudí

Un dels millors biògrafs d’Antoni Gaudí i Cornet va ser el també arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, 1888 – Barcelona, 1973). De l’extensa i variada bibliografia gaudiniana de Martinell en podem destacar dos llibres essencials: Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix (1ª edició, 1951; segona, 1999) i Gaudí. Su vida, su teoría y su obra (1967). A la primera hi va recollir un gran nombre de comentaris professionals d’Antoni Gaudí, uns comentaris que –més o menys descontextualitzats o retallats– podem trobar reproduïts a altres llibres, exposicions o àdhuc programes de televisió. És evident que Martinell no va transcriure al dictat, al mateix moment, les paraules de Gaudí, però ens les ha transmès amb una certa garantia d’autenticitat.

El mateix Martinell ens explica, al primer capítol del seu llibre (datat el novembre de 1949), com va començar a recollir les expressions del mestre:

La primera vegada que el vaig sentir m’impressionà tan fortament que no vaig poder resistir de confiar al paper les seves paraules alliçonadores, temorós que l’oblit no se les emportés. [...] Després he sentit no haver fet el mateix cada vegada que vaig parlar-hi. Crec, però, que entre les escrites no falta cap de les converses que m’impressionaren i que en les omeses no es degué parlar de conceptes nous. Els temes ja anotats, per bé que referits a altres circumstàncies, considerava que no calia que fossin repetits novament. Després del temps transcorregut, recordo encara com arribava a la meva cambra d’estudiant i més tard d’arquitecte novell i, abans que altres idees s’interposessin a la vèrbola plàstica i plena d’interès, apuntava escrupulosament el que trobava de nou en aquells conceptes lluminosos que després he consultat manta vegada i he facilitat a altres per a algun estudi sobre Gaudí. [...] En revisar ara aquelles converses per a la seva publicació he seguit el criteri de deixar-les tal com foren escrites, excepció feta d’algunes supressions.

Gràcies a l’escrupulositat de Martinell, doncs, podem considerar fidedignes les notes que va redactar el 13 de desembre de 1924, després d’anar a veure Gaudí a la Sagrada Família, a la cripta de la qual s’havien portat a terme els funerals de la senyora Dalmases Bocabella. En un moment determinat de la conversa amb Martinell (a la qual es va afegir poc després Domènec Sugrañes), Gaudí va explicar:

—Una vegada un senyor em digué que hi havia dos arquitectes que deien que eren deixebles nostres, i jo li vaig dir: "Nosaltres, de deixebles, no n’hem tingut cap; però a aquests dos (els noms dels quals callo) per a ésser deixebles nostres els falta l’espai". / I afegeix: / —Jo tinc aquesta qualitat de veure l’espai, perquè sóc fill, nét i renét de calderers. El meu pare era calderer; l’avi, també; el besavi, també; a casa de la meva mare eren calderers; el seu avi era boter (que és el mateix que calderer); un avi matern era mariner, que també són gent d’espai i de situació. Totes aquestes generacions de gent d’espai donen una preparació. El calderer és un home que d’una planxa plana ha de fer un volum. Abans de començar la feina ha d’haver vist l’espai. Tots els grans artistes del Renaixement florentí eren ciselladors, que també fan volums d’un pla; per bé que els ciselladors no es separen gaire de les dues dimensions. Els calderers les abracen totes tres, i això crea, insconscientment, un domini de l’espai que no tothom posseeix. A aquells dos arquitectes que es diuen deixebles nostres, els falta la "caldereria". / De totes maneres, l’home s’ha de valer del pla per a resoldre les coses. Jo algun cop he pensat que la superior intel·ligència dels àngels consisteix en això: que poden "resoldre" les coses directament a l’espai. És una qüestió que he proposat de vegades a alguns teòlegs, i s’escapen. No hi volen saber res.

Comparem aquests raonaments de Gaudí amb els que apareixen resumits en un text de mossèn Sanç Capdevila i Felip (Maldà, 1883-1932), arxiver i historiador, publicat pòstumament –l’any 1933– al Butlletí Arqueològic de Tarragona (hi corregeixo les errades ortotipogràfiques):

Entre els calderers tarragonins del segle XIX hi figuraven els avis del genial artista Anton Gaudí, el qual no recatava el seu nobilíssim orgull per aital ascendència genealògica. Recordem perfectament que l’última vegada que parlàrem amb ell, el gran Arquitecte de la Sagrada Família ens deia que si ell era Arquitecte ho devia a la condició dels seus avis calderers; i ho raonava de la manera següent: els calderers són els mestres dels arquitectes, car ells agafen una superfície plana, com ho és una planxa d’aram, i a colps de martell li donen la figura que volen, resultant que aquell tros pla d’aram a les seues mans es converteix en un utensili d’economia domèstica, com una paella, un cànter, un perol, una llumanera, etc.; això mateix fem els arquitectes: prenem una superfície plana de terrer i amb el martell del paleta el convertim en una casa, un temple, una fàbrica, etc. De manera, repetia, que la meua vocació d’arquitecte esdevé d’haver tingut els avis calderers. / I afegia, encara, amb major entusiasme: i si jo sóc l’Arquitecte Gaudí ho dec a que els meus avis eren calderers de Tarragona, car aquella gegantina ciutat de les muralles ciclòpiques els hi imprimí el caràcter de la gent del llamp, que no es deixa lligar per la rutina d’uns motllos asfixiants, sinó que salta amb valenta independència per damunt de tot obstacle que dificulti les empreses originals de llur consciència. / Qualsevol que hagi conegut personalment el famós mestre, si es va fixar detalladament en la seua indumentària i en l’aspecte humilíssim que el caracteritzava, fàcilment comprendrà que, en fer les sobredites manifestacions parlava amb tota sinceritat. / I aitals declaracions, fetes francament per una personalitat com la de l’eminent mestre Gaudí, esdevenen un elogi ben remarcable per als calderers tarragonins.

Com acabem de veure, al text de mossèn Capdevila hi ha unes referències explícites a uns “avis calderers de Tarragona” de Gaudí, unes referències que de tant en tant ens recorden des de la capital del Tarragonès. ¿Qui eren, aquests “avis”, o –millor dit– qui era, aquest avi calderer “de Tarragona”? Doncs era, és clar, el seu avi matern Anton Cornet i Sans, nascut i mort a Reus (1776-1856). El reusenc Anton Cornet es va casar, l’any 1810, amb la tarragonina Maria Bertran i Buxeda (Tarragona, 1786 – Reus, 1863). Aquesta àvia de Gaudí, de la qual ja vaig parlar fa uns quants anys, era filla de Josep Bertran, un pescador de Tarragona, és a dir, filla del “mariner” que apareix en el text citat de Martinell. Com ja és prou sabut, els avis materns de Gaudí van haver de deixar molt aviat la seva llar tarragonina arran del setge de 1811 i es van traslladar a Reus, on es van establir ja definitivament i on el 1813 va néixer la seva filla Antònia, la futura mare de Gaudí. La referència plural als “avis caldereres de Tarragona”, tan ben acompanyada d’un elogi –del tot merescut, d’altra banda– a la ciutat i la gent de Tarragona, em sembla que no és sinó una llicència poètica afegida pel narrador als comentaris de Gaudí sobre els avantatges de tenir avantpassats calderers (etcètera). Per a dir-ho d’una manera plana –i no sé si prou apropiada–, al text citat del Butlletí Arqueològic de 1933 se li veu una mica el llautó localista, dit això amb tots els respectes per a la memòria de mossèn Capdevila i per als parents tarragonins de l’arquitecte reusenc, els Gaudí-Pomerol, que eren llauners d’ofici.

Jaume Massó és corresponent de la Real Academia de la Historia.