Una de les primeres realitats ciutadanes que vaig descobrir de ben petit va ser la del Centre de Lectura. Dels 6 als 15 anys m’hi vaig passar gairebé totes les tardes del món fent música. O, com a mínim, intentant-ho. D’aquella època inoblidable, de pantalons curts i genolls pelats, d’esperar l’inici de les classes jugant a pedra-paper-tisora a les inacabables escales de l’antic palau dels Marquesos de Tamarit, en tinc el record precís de les senyoretes (perquè abans se’n deien així de les mestres) que em van impartir classe.
És el cas de la Misericòrdia Besora, que compaginava la direcció de l’escola de ballet amb les lliçons de solfeig. Mai ningú m’ha recargolat tant les orelles per no saber-me els bemolls i els sostinguts. Potser per això, 40 anys després, encara els recordo gairebé tant bé com el mal d’orella en qüestió. O la Carme Duran, una persona entranyabilíssima que hom podia veure sovint guaitant des del balcó de casa seva, un primer pis amb vista privilegiada a la plaça de Prim. Duran era filla d’una popularíssim professor de francès de l’institut conegut, entre l’inquiet alumnat de la primera meitat del segle XX, amb el pseudònim de Mounsier Le Petiton atenent la seva baixa estatura. També hi havia l’estimada Maria Bartolí, esposa del recordat pintor Juli Garola i que amb els anys es va convertir en la sogra d’una de les regidores més sensacionals de l’Ajuntament ganxet, l’Empar Pont. I finalment l’Emília Briansó, que més enllà d’impartir classe actuava com a directora de l’extensió del Conservatori de Música de la Diputació a Reus que tenia la seva seu al mateix Centre.
La senyoreta Briansó era el referent d’aquella escola. Una persona que en aquella època provocava un profund respecte entre l’alumnat. Ben plantada, elegantíssima en les formes i la indumentària, amb un punt d’innegable distinció que es veia reforçat per l’ombra allargada del record patern. Ella era filla de l’insigne Doctor Josep Briansó, persona clau per entendre el desenvolupament de l’Institut psiquiàtric Pere Mata fundat per l’avi, l’Emili Briansó. Una nissaga extraordinària a qui devem haver situat Reus en el mapa de l’assistència sanitària en general, i de l’atenció a la salut mental en particular.
Amb els anys, vaig tenir l’oportunitat de coincidir sovint amb la senyora Briansó, amb residència principal a la plaça de Prim. Precisament, ens trobàvem ocasionalment a l’ombra de l‘estàtua del general. Sovint l’acompanyava de bracet la seva filla, la simpatiquíssima Carme Casajuana, acreditada fisioterapeuta amb consulta oberta al carrer de Sant Pau i Sant Blai. I les converses eren sempre agraïdes i molt afectuoses, donant-me records per la meva germana Montse que -a diferència d’un servidor- fou una de les seves alumnes més notables. Anys després, vaig tenir la immensa sort de conèixer a una altra de les seves germanes, la inoblidable Avelina, que fou la meva professora de dicció. I vaig corroborar una evidència: que les Briansó eren autèntiques senyores del Món de Reus.
Aquests records -tots bons- m’han vingut al cap aquesta mateixa tarda quan el nebot-nét de l’Emília, l’advocat Àlex Llevat, fill de l’alcalde Paco Llevat Briansó, ha tingut l’atenció de comunicar-me la trista notícia de la defunció de l’Emília. I per això he volgut reobrir aquest Món de Reus. Perquè es de justícia fer aquest reconeixement a la persona i -molt especialment- a la mestra. Perquè si avui Reus pot presumir d’un Conservatori de Música que bressola, contínuament, intèrprets d’inspiració infinita és, precisament, gràcies a persones com Briansó o a les seves companyes Bartolí, Duran o Basora entre d’altres. Elles, escales amunt del Centre de Lectura, van fer realitat un petit miracle que va permetre dotar Reus d’estudis reglats de música. I això s’ha de posar en valor. Avui i sempre.
Gràcies senyora Briansó per fer de Reus, entre d’altres moltes coses, una ciutat més afinada.
