Gato Pérez: 'És més curta la distància des del cel i des del mar'

Canta el Gato des del radiocasset que a "a la curva del Morrot, cap a mig camí del Port, a on Montjuïc i el Prat es fonen en terreny guanyat al mar, deixarem el món intacte passejant un cos tot nou amb l'ànima adormida en el llit del més profund". I la veu, acompanyada per un rascar que no és ventilador però que omple com si ho fos, és nostàlgia pura sense el sensiblerisme malaltís d'aquests joves mudats d''Operación Triunfo'.

Diu Peret a la tele que ell és el rei de la rumba (catalana, clar) i de fa uns anys també l'inventor. No li rebatré l'afirmació però per a mi la música de Barcelona, la que ressona de Gràcia al carrer de la Cera, la del 'Pescaílla', Los Chichos i Los Amaya, la nova renovada, la que té una casa a la Lleida carrinclona del Beethoven, el Parrano o el Marquès de Pota, té en el Gato el poeta, qui li va donar l'entitat literària.

El lletrista que va fer que escoltant temes com aquests el cap fugi d'estudi i les lletres acompanyin el balanceig de la imaginació per les nits no dormides i els dies d'ulleres fosques. Per aquella vida de músic que trenca per dins i per fora però omple de pes les paraules arrenglerades damunt músiques més o menys encertades. I en dies que el cos no acompanya i el cap tampoc, el sol record de la infal·libilitat de les festes de la primera joventut fa presagiar que ens ronda el primer descens.

Caldrà posar punk, però mentrestant, ara, aquí, "bufa un vent serè, poderós i musical, i és mes curta la distància des del cel i des del mar".