Pau Donés i la urgència de viure

Pau Donés ha escrit les seves últimes notes, ple de força i esperança, però sense falsos miratges ni consols. La mort és inevitable i pot ocórrer de mil maneres, però en el que mai s’ha de convertir és en una mort sense sentit. Compositor, lletrista i cantant de Jarabe de Palo, ens deixa una gran lliçó de vida: “Viure és urgent”

La mort és una experiència. De vegades apareix d’una manera progressiva, en altres casos de manera inesperada, però anunciada o sorprenent, sempre arriba a temps. Pau Donés era conscient que el càncer el mataria, però va afrontar la vida sense por mentre s’aferrava a ella. L’artista, que va portar el so de Jarabe de Palo al capdamunt de les llistes d’èxit, sabia que marxava i va reaparèixer a finals de maig, després de dos anys de retir, amb la cançó ‘Eso que tú me das’. “Eso que tú me das es mucho más de lo que te he pedido”, diu la tornada d’aquesta cançó lluminosa, vitalista i optimista que queda ara com a testament musical.

Nascut el 1966 a Montanui, un poble de Pirineu aragonès, i criat a Barcelona, ​​Pau Donés va començar la seva carrera musical amb només 12 anys, quan la seva mare li va regalar una guitarra elèctrica. Als 15 anys, amb el seu germà Marc, que tocava la bateria, va formar el seu primer grup, J. & Co Band, i més tard, Dentaduras Postizas. Publicista de professió, compaginava la seva feina en una agència de publicitat amb concerts a locals de la ciutat comtal. El 1996 una marca de tabac va utilitzar el seu tema ‘La Flaca’ per a una campanya publicitària. El va llançar a la fama a la dècada dels 90 i amb Jarabe de Palo va recórrer gairebé tot el món en 25 anys, va guanyar un Grammy Llatí i diversos Ondas.

Vocalista, compositor i guitarrista, va ser durant molt de temps el cantant de ‘La Flaca’, ‘Grita’, ‘Bonito’ o ‘Depende’, cançons amb missatges clars, tornades curtes i repetitives. Però la seva carrera va ser molt més que tot això. Exemple de positivitat i energia, tot i que la seva mirada transmetia el sofriment que patia d’una batalla que va començar el 2015 i que va lliurar per fases. “Ahora que cada suspiro es un soplo de vida robada a la muerte. A nada le tengo miedo porqué a nada le tengo fe”, cantava dos anys després a ‘Humo’, la seva cançó més dura.

Era la vigília del Dia Mundial contra el Càncer i estrenava la cançó portant una samarreta amb la data del seu naixement (11-10-1966). Donés plantava cara a un nou tumor a la membrana que cobreix l’interior de l’abdomen. L’artista patia un altre gran sotrac a la vida. El primer li va arribar massa jove. Tot just complerts els 16 anys, la seva mare es va suïcidar. “La tragèdia m’ha servit d’aprenentatge vital”, explicava en les entrevistes. La batalla contra el càncer el va obligar el mes d’octubre de 2018 deixar la música de manera indefinida i centrar-se en la seva salut. Mesos abans havia publicat la seva autobiografia ’50 palos: … y sigo soñando’.

“La vida es una y ahora: vivámosla. Vive el momento, no pensando en el futuro. Y no tengamos miedo. Lo que tenga que ser, será. El tiempo que estemos aquí, disfrutémoslo”. Unes paraules d’ànim que van cobrar especial importància quan es va retirar de manera temporal per aprofitar el temps perdut amb la seva filla de 16 anys. Va cantar a la vida fins al final i va reaparèixer per sorpresa en ple confinament al balcó de casa seva de Barcelona. Des d’aquí agraïa als sanitaris l’esforç realitzat i per enunciar el retorn de Jarabe de Palo amb ‘Vuelvo’, un nou tema composat a casa amb una guitarra.

“Vuelvo hoy mientras el cuerpo aguante, vuelvo hoy por mi gente, vuelvo y aquí pienso quedarme para siempre. Vuelvo porque de nuevo la música a mi cabeza ha vuelto”. I va tornar fins que li ha tocat marxar als 53 anys. Pau Donés ha escrit les seves últimes notes, ple de força i esperança, però sense falsos miratges ni consols. La mort és inevitable i pot ocórrer de mil maneres, però en el que mai s’ha de convertir és en una mort sense sentit. Ens deixa una gran lliçó de vida: “Viure és urgent”.