La ciutat de Reus, lamentablement, va perdent persones cada dia, alhora que neixen noves criatures que treballaran en diversos camps i, de ben segur que, entre ells, alguns excel·liran, i així el nom de la ciutat anirà guanyant prestigi mitjançant els seus fills.
Cada persona és important. Cada treball, cada esforç, cada vida és única i irrepetible, encara que el seu nom no transcendeixi les quatre parets de casa seva. No hi ha ningú anònim. Però, de vegades, hi ha persones que han fet coses dignes de menció i que, a causa de la seva humilitat, han quedat absolutament desconegudes per al comú de la població de la comunitat a la qual pertanyen. I això no és just. Ni per a l’autor d’aquestes coses, ni per a la resta dels seus conciutadans, que es veuen privats de saber allò a què tenen dret: conèixer l’existència, en la mateixa ciutat, de persones que han fet coses dignes de ser tingudes en compte i que tenen un interès general.
Per això avui vull fer-vos saber que el meu fill Jaume Guiu i Forès, ha mort a l’edat de 47 anys, després de més de dues dècades dedicat a l’arqueologia, i molt especialment a les excavacions d’Atapuerca, a Burgos, i també en els laboratoris de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), de Tarragona, sota l’alta direcció del doctor Eudald Carbonell. Al Jaume li fou atorgat el Premi Extraordinari de Fi d’Estudis per la Universitat Rovira i Virgili; i formà part de l’equip guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries, encapçalat per l’eminent arqueòleg Eudald Carbonell.
Admirador, des de la infantesa, dels treballs de recerca del doctor Vilaseca en el camp de la prehistòria, i alumne i seguidor fervent del doctor Eudald Carbonell, la seva vocació i la seva tasca han quedat cruelment trencades en la flor de l’edat, quan era el moment de poder dedicar-se plenament a allò que ell volia. Malgrat això, ningú no li podrà prendre el goig que va sentir, en descobrir, junt amb el doctor Jordi Rosell, a Atapuerca, la mandíbula del Homo Antecessor. Vull que tots els ciutadans de Reus sàpiguen que un fill de la ciutat va ser el qui va rescatar per a la ciència, entre moltes altres restes, aquest fòssil d’enorme transcendència per a l’estudi de la prehistòria i de l'evolució humanes.
No faré aquí una síntesi del seu extens currículum d’estudis i de treball. M’estimo més recordar les paraules dels seus amics de tota la vida, i dels seus companys de l’IPHES que van assistir, commoguts, al seu comiat, i als quals guardo un agraïment immens per l’estimació que li professaren. Ells el van definir com un gran treballador, dotat d’enorme creativitat i intel·ligència, un gran company, una bona persona extremadament humil, un home generós, noble, net.
Per això, perquè la seva humilitat no li permetia de publicar el que feia, en vull deixar constància ara. Moltes persones fan com ell: el treball científic, l’estudi i la investigació, es desenvolupen sempre en silenci, allunyats dels grans titulars. Són treballs individuals i sobretot d’equip, que la població ignora, però que empenyen i amplien els coneixements de la humanitat i l’ajuden a fer camí vers la fita d’esdevenir una mica humana.
He fet un gran esforç per assabentar-vos de la mort i de la tasca del Jaume. I ho he fet perquè considero que era el meu deure. Però les paraules se m'han tornat feixugues. I amargues. El nostre plor no té consol. Planyeu-nos.
