Diumenge, 16 de Maig de 2021

La crònica d’un desnonament anunciat

26 de Març de 2021, per Josep Baiges
  • L'escenari del Bravium Teatre

    Reusdigital.cat

Se’m fa difícil escriure aquest article sobre el conflicte entre el Bravium i l’Arxiprestat perquè a tots dos bàndols -i talment, dit així, sembla que descrigui un enfrontament bèl·lic- hi ha gent que valoro i aprecio. Ara i abans. Perquè el que hem viscut durant aquestes últimes hores ha estat la culminació de la històrica desavinença entre un propietari i un llogater, amb tot el que representen cadascú en la realitat religiosa, cultural i social del Món de Reus. Segurament, com passa en totes les disputes, cadascú té la seva part de raó.

Per això se’m faria molt complicat prendre partit indissimuladament per un dels dos sense tenir la sospita, fundada, que soc injust amb l’altra part. D’aquesta relació accidentada en vaig parlar en diverses ocasions amb el Jaume Amenós i amb Mossèn Creu Saiz. Ho vaig fer per iniciativa pròpia. Ni un ni l’altre em van atribuir cap paper de mitjancer.

Però atenent l’afecte que sempre he professat a l’entitat i el respecte que em mereix l’Arxiprestat, pensava (amb la innocència que sempre em caracteritza) que potser amb la meva intervenció podia temperar els ànims i afavorir un clima més cordial de relació. De tot aquest procés també en vaig parlar amb Mossèn Roquer, possiblement el capellà més lliure que he conegut mai, i la seva visió va ser molt il·lustrativa. Però no revelaré públicament el contingut d’aquella conversa perquè, dissortadament, ja no és entre nosaltres i no podria ni confirmar ni rebatre la meva versió. Amb tot això la gran pregunta que molts ens formulem és si el Bravium podrà subsistir atenent el panorama que se li presenta.

La roda de premsa va servir per formalitzar un desnonament en tota regla, emplaçant-los a treure totes les pertinences de la mítica entitat, per poder treballar com cal en les obres de reforma. M’imagino a Figuerola i companyia sortint del teatre buscant acomodament als caps grossos de l’Amenós i del Jorbor, al vestuari del Don Quan Tanorio o al monumental arxiu que gestiona el Siscu Marca entre d’altres dels (moltíssims) elements que es guarden a les dependències de la bombonera del carrer de la Presó.

Ignoro si la demanda eclesiàstica de fer net inclou, també, el pati de butaques que, com tantes altres coses, la gent de l’entitat va renovar des del més absolut voluntariat, seguint la màxima que ha imperat en totes i cadascuna de les seves actuacions, la de servir a Reus per fer ciutat.

Em deia un bon amic, tot comentant la notícia, que tot plegat certifica que el Món de Reus que estimem, els d’una certa edat, agonitza. I no li falta raó. Potser és llei de vida i tampoc ens hi hem de posar pedres al fetge. Tot canvia, tot evoluciona i tot es transforma. És com el tema del futbol que, després d’observar atònits la desaparició del Reus i el nou ascens a la presidència del Barça del seu responsable, ara sabem que al camp municipal hi jugaran els Barcelona Dragons de futbol americà. #Aspactaculà. Tot plegat sembla, precisament, una desgavellada ocurrència d’aquelles cèlebres innocentades del Bravium. En tot cas jo no perdo l’esperança que la situació es pugui reconduir. I que els que són allà dalt ens il·luminin.

Diria que aquest matí, enfilats en un núvol, m’ha semblat veure Mossèn Creu i Mossèn Roquer negociant amb el Jaume Amenós i el Jordi Boronat, i també al Bartolo immortalitzant la cimera. Qui sap si a una certa distància, i amb la intervenció divina, finalment s’obrarà el miracle. Perquè la fe, al cap i a la fi, és l’últim que es perd.

Article del bloc 'El món de Reus', de Josep Baiges. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges