La vitrina de Gaudí a l’Exposició Universal de París (1878)

L’arquitecte, tractadista d’art i pintor Josep Francesc Ràfols i Fontanals (Vilanova i la Geltrú, 1889 -Barcelona, 1965) fou un dels col·laboradors i el primer biògraf d’Antoni Gaudí (Reus, 1852 - Barcelona, 1926), a més del primer director de la Càtedra Gaudí (1956). Al seu compendiós llibre Antonio Gaudí, editat a Barcelona l’any 1929, comentà que «la relación del primer Conde de Güell con Gaudí no fue cosa casual y sin base, sino algo que merece calificarse de providencial en el sentido más alto de la palabra» (p. 24), i que l’arquitecte reusenc «actuaba en todo y adoraba su oficio como el hombre inspirado y lleno de vocación, y conocido del gran señor que fue siempre su mecenas y amigo –al exteriorizar éste su admiración ante la vitrina dibujada por Gaudí, que la casa Comella envió a París para la exposición del setenta y ocho– nunca más ya se separaron» (p. 25).

Eusebi Güell i Bacigalupi (Barcelona, 1846-1918), a qui li fou concedit el títol de comte de Güell poc abans de morir, era fill del destacat fabricant i economista Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 1800 - Barcelona, 1872). El detall de l’origen camptarragoní del pare d’Eusebi Güell s’adiu amb el de la majoria d’amics, col·laboradors i clients que Gaudí va tenir des dels primers anys de la seva activitat com a estudiant i com a professional de l’arquitectura. Carme Güell explicà –al seu llibre Gaudí y el conde de Güell. El artista y el mecenas, editat a Barcelona el 2001– que el seu rebesavi «abrió a Gaudí las puertas de su casa de par en par, le presentó a su família y a sus amigos, y le brindó el apoyo económico y moral que necesitaba para triunfar. Introducido en un círculo tan distinto de su ambiente familiar, Gaudí pudo relacionarse con los personajes más selectos e influyentes de su tiempo» (p. 80).

D’entrada, el modest encàrrec que Esteve Comella havia fet a Gaudí, és a dir, el disseny d’una vitrina de metall, fusta i cristall per a mostrar una selecció dels productes de la seva guanteria, no semblava tan important com afortunadament acabaria sent per a impulsar la carrera d’un arquitecte que acabava d’obtenir el títol.

Al Museu de Reus es conserven, traçats al dors una de les targetes de visita de l’arquitecte, uns senzills però suggerents croquis de com volia que fos aquella delicada vitrina que arribaria i s’exposaria el 1878 a la capital francesa. La targeta, de cartolina, mesura 7,7 per 11,8 cm (cat. MR 2118) i fa part del conjunt de documents, imatges i manuscrits originals que procedeixen de l’antic arxiu particular d’Antoni Gaudí i que, l’any 1933, van ser cedits al Museu de Reus per Domènec Sugrañes Gras (Reus, 1878 - Barcelona, 1938), el distingit compatrici, col·lega, col·laborador i marmessor testamentari del genial arquitecte. Podreu veure aquesta targeta i uns quants originals més dibuixats per Gaudí quan visiteu l’exposició «Negre sobre blanc. Dibuixos del Museu de Reus», oberta a la planta baixa del número 59 del raval de Santa Anna, fins al 30 de maig de 2020.

Gràcies a un gravat de Josep Lluís Pellicer Fenyé, que il·lustrà un article d’Eusebio Martínez de Velasco publicat al número del 22 de setembre de 1878 de la revista La Ilustración Española y Americana, editada a Madrid, ens podem fer una idea molt més aproximada de com era l’elegant vitrina de la guanteria Comella exposada a París (p. 169). Trobareu una reproducció del gravat amb la vitrina al llibre El gran Gaudí, de Joan Bassegoda Nonell, editat a Barcelona l’any 1989. Bassegoda la va descriure tot dient que «estaba montada sobre una tarima de parquet de madera de distintos tonos y su basamento de madera presentaba molduras muy sencillas, mientras que en los cuatro ángulos había unos cuartos de círculo metálicos que sostenían un hierro redondo que sirvió de barandilla para que los visitantes no se acercaran demasiado a los cristales. La vitrina propiamente dicha se componía de seis cristales planos, que formaban un paralelepípedo con una cubierta a dos vertientes, unidos simplemente por delgadas piezas metálicas, de modo que la visibilidad del interior era prácticamente total. Encima de la cumbrera de la vitrina había una cresta metálica, muy trabajada, de formas vegetales» (p. 140).

Val a dir que la vitrina gaudiniana, elaborada a l’eficient taller barceloní d’Eudald Puntí, va obtenir una de les medalles d’argent concedides pel jurat de la gran mostra parisenca. En un dels escassos textos manuscrits gaudinians que es conserven, l’arquitecte exposà –en una memòria coetània sobre el seu projecte de fanals per a la plaça Reial de Barcelona, que podeu trobar íntegrament transcrita al llibre Antoni Gaudí. Escritos y documentos, a cura de Laura Mercader i editat a Barcelona l’any 2002 (p. 135-148)– que «el hierro, limpio y pulimentado en las partes más convenientes a la ejecución y buen efecto, se recubrirá con un barniz antihigrométrico de buena duración, que preservará de los efectos de la humedad, como se ha hecho en una infinidad de casos empleados y, últimamente, en el delicado armazón de hierro de una de las instalaciones que hemos dirigido y que está figurando en la actual Exposición Universal con feliz éxito». Efectivament, aquell treball esdevingué excel·lent i realment providencial per a Gaudí.

Jaume Massó Carballido, Institut Municipal Reus Cultura