Dins l'extensa discografia de La Trinca, el millor grup musical de la història de Catalunya per al meu gust, trobem la cançó 'In secula seculorum'. Una peça que fa un repàs de la trajectòria de l'església catòlica al llarg de la història. 'In secula seculorum' vol dir 'pels segles dels segles' en llatí, més o menys, el mateix que vénen a dir els partits polítics espanyols autoanomenats unionistes sobre el sotmetiment de Catalunya a l'estat espanyol.
Dins d'aquesta extraordinària cançó, hi ha la frase: 'La pau divina que tant prediquen, no la practiquen ni de bon tros', referint-se a l'estament eclesiàstic. Amb un polsim d'imaginació, he pensat que si canviem la 'pau divina' per la 'unió', la frase seria perfectament aplicable a aquests partits polítics garants de la unitat de l'estat, junt amb l'exèrcit, no ho oblidem. Vegem-ne alguns exemples, tot seguit.
L'article 145 de la Constitució de 1978
La ‘sacrosanta’ Constitució espanyola prohibeix explícitament en l'article 145.1 la simple federació de comunitats autònomes. L'article prohibitori va clara i especialment adreçat a les dues comunitats d'Euskal Herria i a les tres dels Països Catalans. Si els autoanomenats unionistes espanyols diuen que la unió és tan desitjable, per què la prohibeixen dins la seva constitució de 1978 i en referència a territoris que estan actualment sota la seva jurisdicció?
La resposta és evident. Tots sabem que si 'est unitatis fortitudinem', la unió fa la força, i la desunió de l'enemic et reforça, 'divide et vincera' o 'divide et impera'. Aquestes dues màximes, senzilles i universals, són les que aplica l'estat espanyol respecte a territoris que no li són propis del punt de vista cultural i identitari. Ja en el moment de la seva aprovació, l'article 145 va suscitar certa polèmica entre els diputats d'aquestes comunitats.
En aquest sentit, cal destacar les declaracions de Rossend Audet, d'ERC, que l'any 1978 ja va dir que aquest article és "centralista, jacobí i vexatori", "perquè impedeix les relacions plenes entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears". L'avui oblidat diputat Audet també va dir que "els catalans només tenien una nació, Catalunya, i un estat, Espanya", i va assegurar que aquest estat "només es podrà mantenir a base de grans contingents de forces d'ocupació". El temps ha acabat donant la raó a Audet.
El 'leridanismo' franquista
Més enllà, però, de l'article 145 de la Constitució espanyola de 1978, en el passat franquista també trobem mostres de la voluntat de l'anticatalanisme de dividir el nostre país. Molts encara recordaran allò que se'n va dir 'leridanismo', els impulsors del qual eren lleidatans provinents de la dreta catòlica que van crear l'Instituto de Estudios Ilerdenses el 1942, sota l'auspici de la Diputació presidida per Josep Maria Porcioles. Curiosament, Porcioles, nascut al mateix poble que Carles Puigdemont, va ser alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973, i per al 'leridanismo' Barcelona representava el centralisme català que ells tant criticaven.
Dirigents actuals del PP de Tarragona també han fet gala del seu antibarcelonisme com una mena d'estratègia per deslligar-se del sobiranisme català. El 'leridanismo' veia amb bons ulls la creació d'una regió basada en la vall de l'Ebre, que pretenia separar la província de Lleida, de Catalunya, per unir-la a l'Aragó, Navarra i Logronyo.
Els plans del govern franquista van suscitar el rebuig de bona part de la societat lleidatana, que es va mobilitzar massivament per evitar que la província fos segregada de Catalunya i annexionada a aquesta nova regió. Així, l'1 de desembre de 1966, la Diputació de Lleida va emetre un comunicat qualificant de 'fals rumor' la segregació i afirmant que la catalanitat de Lleida era 'indiscutible i incontrovertible'. Ho van afirmar una vegada el 'globus sonda' del 'leridanismo' va fracassar.
'Tarragona a canvi d'Osca', Alfons XIII 'dixit'
A principis del segle passat, el catalanisme va viure un moment àlgid. La Lliga va guanyar les eleccions i els seus diputats van suggerir al govern de Maura incorporar una modificació a la llei perquè s'acceptés la possibilitat de mancomunar Diputacions provincials adjacents. Davant la inexistència de la Generalitat, la mancomunació de les diputacions catalanes s'albirava com una mena de govern alternatiu per a una Catalunya amb ganes d'autonomia. No va ser fins al 1912 en què el govern espanyol, liderat aleshores per José Canalejas, del Partit Liberal, ho va acceptar.
La iniciativa, però, no era gaire ben vista per Madrid. Així, doncs, i en conseqüència, Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista, va haver de visitar el rei Alfons XIII per presentar el projecte de la Mancomunitat de Catalunya, partint de les quatre províncies catalanes. S'esmenta que en una d'aquestes trobades al Palau Reial de Madrid, l'octubre de 1913, el rei va fer-li un plantejament que deixa veure clarament la mesquinesa amb què la Corona veia, i segueix veient, les iniciatives catalanes.
Textualment, es diu que Alfons XIII va dir a Cambó: 'Para calmar los recelos que existen, ¿por qué no hacen ustedes una cosa? Hagan la Mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y, a cambio, yo lograría que el gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca. ¿Qué le parece a usted?'. Cambó va contestar-li: 'una tontería'.
Tabàrnia, l’invent de Cs
L'últim episodi de l'espanyolisme per dividir Catalunya l'ha protagonitzat el partit d'Arrimadas i Rivera. Tabàrnia és l'ocurrència de l'espanyolisme arran dels resultats de les eleccions de desembre de 2017 per desacreditar el moviment independentista català en què intenten separar les comarques on va guanyar Cs i que representa la franja litoral des del Baix Camp i fins al Maresme.
Una vegada més, la unió que tant prediquen només l'apliquen si és beneficiosa per als seus interessos o, dit d'una altra manera, l'única pretensió és derrotar-nos perquè són conscients que ni tenen ni volen tenir arguments per convèncer-nos de res. 'In secula seculorum', havent de bregar amb tots aquests intents de divisió de Catalunya.
Cal acabar amb això, tan aviat com sigui possible perquè sinó ho fem, està clar que ells acabaran amb nosaltres.
