El 13 de setembre de 1974, a l'atemptat de la Cafeteria Rolando de Madrid, al carrer del Correo, van haver-hi tretze morts i 70 ferits. Dos membres d'ETA, Bernard Oyarzábal i María Lourdes Cristóbal, un cop organitzada tota la logística, van deixar una bossa amb explosius a l'interior del local, quinze quilos de dinamita i metralla (mil femelles de cargols), va passar la massacre i van fugir a Baiona. L'atemptat a Carrero Blanco havia succeït el 20 de desembre de 1973, no feia nou mesos. Se suposava que la cafeteria estaria plena de policies, ja que la seva localització a prop de la Puerta del Sol on hi havia la Direcció General de Seguretat feia que fos freqüentada per agents del cos, de fet al local només hi havia un policia jubilat passant l'estona, segurament pensant en les seves coses sense saber que moriria víctima d'un atemptat, la resta eren civils que estaven prenent begudes o menjant a les taules del restaurant, molt animat per l'hora que era, poc després de les dues de la tarda, lluny de saber també quina seria la seva immediata tragèdia.
Els autors mai no van ser jutjats. En un reportatge molt assenyat i recomanable que es pot veure a YouTube, el periodista Manuel Cerdan els mostra a tots dos fent vida normal, ara casats amb fills amb una carrera professional molt reeixida passats tots aquests anys, molts anys.
El 17 d'octubre de 1977 va entrar en vigor la llei d'Amnistia promulgada pel primer govern d'UCD d'Adolfo Suárez "per a tots els actes d'intencionalitat política considerats delictes durant la Dictadura", incloent-hi "tots els presos amb delictes i faltes comesos amb anterioritat a la promulgació de la llei". Afectava també "autoritats, funcionaris i agents de l'ordre que haguessin comès delictes o haguessin violat els drets de les persones".
Atès l'exemple del també anomenat atemptat de la calle del Correo i dels seus autors, l'Amnistia es va complir en tota la seva amplitud. I això considerant en aquell període de pocs anys les grans tensions polítiques i socials, mort Franco el 20 de novembre de 1975, ja que semblava que efectivament allò que es pretenia era un canvi de règim. El que ha passat després fins avui no és motiu d'aquest recordatori, només voler arribar a l'Amnistia del govern de Pedro Sánchez i dels que van donar suport a la seva investidura, en vigor des de l'11 de juny de 2024, "que esborra els delictes del procés independentista de Catalunya des de l'1 de novembre del 2011 fins al 13 de novembre del 2023".
Com hem fet abans, tampoc entrarem en detalls del seu compliment per part dels qui tenen l'obligació d'aplicar-la i el que passa, les diferències amb l'amnistia del 1977, pel que fa a la seva aplicació són notables, tots sabem què passa i els esperpèntics recaragolaments dels arguments jurídics per no aplicar-la per part dels tribunals que paradoxalment són els garants de l'aplicació de la llei. Així sembla que les amnisties són per amnistiar els qui amnistien. Aleshores per amnistiar-se a si mateix el Règim arribat al 1975 i perdonar-se el 1977, i vestir-se amb altres vestimentes; i ara repetint la inversió de causes i efectes, invertint els subjectes i l'objectiu de l'amnistia que ha resultat ser només aparença, alterant els que haurien de ser els seus beneficiaris en burlats i els que generosament amnistiaven recollir els beneficis. I mentre això passa, el poble català que volia arribar a la independència pacífica i democràticament contempla amb estupor com la seva ingenuïtat és novament atropellada, molts creuen que irremissiblement, per un poderós Estat que sense cap escrúpol utilitza tots els instruments al seu abast, legals fent-los il·legals, i il·legals si li convé sense avergonyir-se gens ni mica. Els que sí que s'avergonyeixen, sens dubte, de la Catalunya actual i de tots nosaltres els catalans, són aquells catalans que al llarg de la nostra història van lluitar per Catalunya.
Joan Llopis és gerent empresarial.
