L'escola catalana no vol un 155

Si ens passegem pels centres educatius catalans ens trobarem amb una percentatge molt elevat de docents que són forans a aquesta comunitat. De valencians n’està ple, sense oblidar a europeus i africans que han vingut a treballar pel país tot i el desplaçament que han hagut de fer. Malauradament molts partits dretans espanyolistes han atacat aquesta fita que permet la immersió lingüística sota una convivència pacífica. El paradoxal resulta quan escoltes, entre alguns anticatalanistes, la crítica a aquest sistema. És la cultura la que ens fa pacífics o violents, però alguns anticatalanistes aposten per la confrontació. A Catalunya, i donat el gran nombre de nouvinguts interns i externs, no se la pot titllar de dividir la població, en tot cas ha volgut integrar-la amb plena sobirania. Convindrem que l’educació és la millor manera de trencar les espirals de la desigualtat. Una endevinalla sumèria deia que, si entres a la casa cec però en surts veient, ¿què és? Una escola. I Sòcrates afirmava que el més honrat i el més senzill no és reprimir els demés sinó preparar-se per a ser el millor possible. Aleshores per què alguns s’entesten que l’escola catalana divideix i que cal imposar de nou un 155? En aquest cas em pregunto què redimonis va estudiar Casado per a obtenir un Màster en contra de l’educació catalana. Com deia el difunt Xavier Melgarejo, les escoles que generin llaços més intensos i propers entre les persones són les que en sortiran reforçades. La catalana n’és una. Milers d’escoles són la vida, però ben pocs ens fan cenyida.

David Rabadà i Vives és professor.