Divendres, 29 de Març de 2024

Enganxat a la butaca

07 de Desembre de 2018, per Enrique Canovaca
  • Un fotograma del film 'Ana de día', vist al REC 2018

    REC

Gaudir de pel·lícules amb una distribució alternativa i en versió original és un petit miracle al territori. No sé si perquè estem massa acostumats a agafar el cotxe i marxar cap a Les Gavarres, com aquell que salta del sofà a un polígon industrial, o perquè realment queden pocs valents al Camp de Tarragona que programin aquest tipus de films. El cas és que el Festival Internacional de Cinema de Tarragona, el REC, suposa un alè d’aire fresc per a la cultura audiovisual de la ciutat romana i el seu entorn, no només per brindar oportunitats a nous directors, que tot just comencen, sinó per actuar com a mecenes de projectes en fase de postproducció o per oferir un ampli ventall de propostes un pèl més comercials i familiars.

La programació d’enguany ressalta per la seva solidesa, amb ofertes per a tots els gustos. Em podria haver passat els nou dies que dura el festival assegut a la butaca de l’Antigua Audiència. I tot i que algunes de les projeccions fossin fallides, perquè per gustos colors, almenys tindria la sensació d’haver assistit a una catarsi cinematogràfica. Cada dues hores, la pantalla em sorprèn amb algun detall, com la construcció ambiental de 'Trinta Lumes' o 'Con el viento', dues propostes que cavalquen entre la narració costumista i el minimalisme psicològic, i que es contraposen amb vehemència a una vida urbana frenètica.

No són films que t’atrapin emocionalment, però t’empenyen a fer un exercici d’anàlisi audiovisual allunyat de la indústria de Hollywood. Una altra pel·lícula interessant de la que vaig poder gaudir és l’hongaresa 'I hope you’ll die next time', un retrat en 4:3 sobre els amors, desamors i les obsessions d’uns adolescents que avui en dia es comuniquen amb total naturalitat a través de les xarxes socials. Una naturalitat que, moltes vegades, és un arma de doble fil: la línia que separa l’enamorament, la traïció i la humiliació es dilueix a mesura que es descobreixen veritats incòmodes. El film navega entre temes tabú com la pederàstia, el suïcidi i l’assetjament electrònic, per deixar-nos un final molt interessant obert a diverses interpretacions.

Dos dels films més esperats del REC eren l’espanyola 'Ana de día', un producte de la secció First Time, i 'Las Herederas', proposta paraguaiana que compta amb el Lleó de Plata del Festival de Cine de Berlín i apunta com a candidata a l’Oscar per part del país llatinoamericà. El film d’Andrea Jaurrieta parteix d’un leitmotiv a priori interesantíssim: una noia que està a punt de presentar la seva tesi doctoral en dret, que ha viscut tota la vida encotillada, descobreix l’existència d’una doble. De l’hipnotisme inicial però es passa a un cert convencionalisme quan es descobreix que aquesta situació és només un McGuffin per tal que la protagonista explori una nova identitat. El film se sosté gràcies a les grans interpretacions d’Ingrid García Jonsson i de la seva antagonista, Mona Martínez, així com per uns secundaris de luxe com Fernado Albizu, com a mestre de cerimònies.

No obstant això, el muntatge del clímax final és excel·lent. Pel que fa a la proposta de Marcelo Martinessi, costa molt d’entrar-hi en el conflicte intern de la seva protagonista, pot ser perquè el director així ho vol. La narració es mou inicialment entre el tedi i la inconsistència fins que el film pren volada en l’últim terç, quan es descobreix que la causa real de la depressió d’una rica terratinent del Paraguai, a punt de perdre tot el seu patrimoni, és la seva parella. A destacar, això sí, el retrat irònic d’algunes dones altives que parlen amb una superioritat moral execrable. Com si tenir diners els permetés riure’s de la resta dels mortals.

L’últim film a comentar, 'The Guilty', és el més complex, impactant i original dels vistos, fins ara, en aquesta edició del REC. El danès Gustav Möller centra exclusivament la narració en un policia defenestrat a una saleta d’emergències, responent a trucades del 112. La càmera no surt en cap moment d’aquest espai i escruta amb molta habilitat les penúries emocionals d’un protagonista que ha d’intentar salvar una dona segrestada mentre es redimeix ell mateix. La interpretació de Jakob Cedergren és magistral, així com la construcció de personatges i escenes només a través del so telefònic. L’ús de l’el·lipsi fa encara més complicat que l’espectador connecti emocionalment amb la trama, però poc a poc el director ho aconsegueix, gràcies a un guió mil·limetrat.

En general, la resposta del públic envers el REC és sempre positiva, amb sessions que pràcticament pengen el cartell de 'sold out', com la de 'El Rey', que va comptar amb la presència del sempre controvertit Willy Toledo. El festival, a més, manté el seu esperit de proximitat cap els espectadors, lluny de l’extrema professionalització que caracteritza altres grans esdeveniments com Sitges o Sant Sebastià. Aquest caràcter humil, però, també té els seus petits inconvenients, com un projector vell que limita la varietat i profunditat dels colors d’algunes pel·lícules o la graciosa mosca que ha aparegut ampliada en pantalla en més d’una de les projeccions. Els recursos són els que són, molt fan els impulsors en portar a Tarragona una proposta de cinema independent com aquesta.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics