Dijous, 28 de Març de 2024

Maleïts adolescents

11 de Setembre de 2020, per Fito Luri
  • El conte de Fito Luri per al cap de setmana ens convida a seguir la caminada d'un parell de joves

    Freepik

Sempre caminàvem entrada la nit. Caminàvem i xerràvem sobre els somnis, les inquietuds, sobre el demà, l'amor, les pors… En definitiva, sobre tot allò que et pot pertorbar o alegrar quan ets un adolescent i estàs en plena efervescència, just quan la vida et queda fins i tot petita del fort que et sents. Just quan t'atreveixes a parlar de tu a tu a la immortalitat. D’allò, ara en fa més de 30 anys.

A casa, envoltat de dones adolescents, hi ha dies que un preferiria marxar ben lluny, i viure en una caseta de fusta sobre un cingle, d'on a la llunyania es veiés el mar i, al mateix temps, respirar l'olor de la catifa de pinassa. Fugir dels drames de l'edat, dels crits, de la música forta, del sofà ocupat i conquerit per amics amb certa (i forta) olor hormonal, que nets ho són però no poden lluitar contra la mare natura i els canvis orgànics als quals els convida.

M’irrita no poder anar per casa en calçotets i mirar una pel·lícula ben còmode, o llegir relaxat. M’irrita! Què voleu que us digui. Em costa viure immers en aquesta energia vital constant, m'esgota la discussió sense fi, la mala lluna espontània després de riure amb una bona anècdota. M’esgota! Què voleu que us digui. Poden amb mi i ho saben, i això les fa més fortes i a mi més dèbil.

Aquest divendres volia escriure sobre un tema que res té a veure amb el que estic escrivint, però la darrera batalla del dia (que, per cert, he tornat a perdre) ha fet que canviï el rumb de les meves paraules.

- Ara, després de sopar, sortiré amb l'Íñigo una estona.

- Ara? Però si ara ja és hora de ser a casa!

- No. No és cap deshora, ara. No és tan tard.

- Molt bé, però a tal hora a casa. Ah, i pren la gossa. 

- Per què? Jo no vull prendre la Terra, ara.

- La prens i prou! Així camina una estona. Total, dius que aneu a fer un tomb, oi?

- Bfffff...

Surto al balcó per mirar cap a on va, amb qui va i com s'ho pren la nostra soferta gossa, mig vigilant i mig testimoni de la seva napolitana família. A baix, esperant-se, hi ha un noi, també de setze anys. Du un posat despreocupat. No porto les ulleres, però sí, diria que és l'Íñigo. S'ajup i acarona la Terra mentre comencen a caminar rambla amunt, en direcció al mar. És just llavors quan retornen a mi aquelles nits de les quals us escrivia just al principi.

Em sento immortal per uns instants. Puc tornar a sentir aquella sensació de llibertat. Aquella sensació que està tot per fer. Aquell posat d'estar per damunt del bé i del mal perquè la vida només és com un la veu, i la resta no veu les coses com realment són. Puc tornar a acaronar aquelles nits plenes de paraules i música a primera, just quan comença la nit.

Entro dins, amb un regust que fa temps no que sentia, i em sento prou bé. Feliç. Conscient que, en el fons, no els puc retreure res. Bé, potser una sola cosa, l'enveja de no tornar a ser un adolescent amb tota una vida per davant, única i bella. Em limito a dormir amb un ull obert fins que no sento entrar per la porta de casa la descobridora de nous estels, a gaudir del que gaudeixen, a intentar tornar a sentir allò que fa temps em va anar construint com a persona, amb les meves errades i els meus encerts.

I, com no, a esperar de nou que la nit, com des de fa anys, segueixi sent el testimoni de noves personalitats en plena creació, a partir dels millors petons, els pitjors retrets, les més grans traïcions i les conquestes més profundes. Perquè tot allò que ara viuran ho tindran ben guardat per a tota la vida.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics