Des de feia anys em corria el mateix pensament pel cap: com reaccionaríem al Reusdigital.cat si haguéssim de fer notícia de la malaurada mort d'algú proper? És molt dur rebre la comunicació del traspàs d'un company de feina, però ho és encara més haver d'escriure sobre això i intentar fer-ho d'una manera professional. Quan hem conegut la teva desgràcia, Joan Marc, hem entrat en estat de xoc i hem estat incapaços, durant hores, de moure un dit. No ens ho podíem creure. No podia ser que marxessis tan ple de vida, amb unes ganes extremes de menjar-te el món comunicatiu, amb aquelles estones de rialles que compartíem a la redacció, amb la visió crítica del que t'envoltava, amb un intens sentiment de companyonia i, pel damunt de tot, amb una capacitat per superar-te en els moments més durs que comporta el periodisme.
Però la informació, sovint, és una gerra d'aigua freda, un cop de puny que et trenca el nas i te'l deixa sagnant durant una estona. Fins que has de reaccionar i adoptar, encara que sigui de forma forçada, el paper de periodista. Després de suspendre un acte que teníem programat al bar Lotus de Falset, els teus companys hem anat a casa del Marià Arbonès, ens hem reunit en una sala i hem intentat canalitzar els durs sentiments que ens envoltaven. Quan hem mirat la pantalla de l'ordinador, amb la teva foto obrint portada, ens hem adonat de la complexitat i les dificultats que comporta la nostra professió, i per primer cop, ens has fet plorar.
Recordo la darrera vegada que et vaig veure. Venia corrent des del Far de la Banya de Tarragona i tu tot just iniciaves una passejada molt ben acompanyat. Eixugant-me la suor de la cara, vam comentar el viatge a Manchester per anar a veure un concert de New Order i te'n vas riure, per descomptat, de l'aventura esbojarrada que ens esperava. Per acomiadar-nos, no ens vam fer una abraçada física però si mental. Entre tu i jo no feien falta gestos, només amb la mirada ens enteníem, captàvem aquella ironia i humor amb la qual has d'encarar la vida. És aquesta connexió emocional la que trobaré a faltar des d'ara i per sempre.
Han hagut de passar molts anys perquè experimenti la sensació de paper en blanc. N'estava al marge per la pràctica diària de l'escriptura periodística. Però avui, m'he quedat pensant durant hores davant la pantalla de l'ordinador. Segur que no és el millor text que he signat mai, però són les paraules que m'han sortit, les que intenten expressar el sentiment de tristor que m'inunda i, alhora, descriure el fotut que és haver de parlar davant els lectors de la mort d'algú proper. Reusdigital.cat sempre et recordarà, Joan Marc.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics