El fenomen de la violència i el maltractament exèrcits contra la dona no és un problema recent: l’anàlisi històrica revela que ha estat una característica de la vida familiar, tolerada i acceptada des de temps immemorials. En segles passats, la violència dels homes contra les dones era part de la vida quotidiana, ni tan sols se l’anomenava violència, senzillament, així eren les coses. Podem dir que el segle XX que hem deixat enrere ha estat el segle de les dones, hi ha hagut molts avanços, però hem obert les portes a un segle XXI amb molts desafiaments encara pendents, hi ha massa casos de violència de gènere o intrafamiliar que són tolerats en silenci per la societat i per les víctimes. El maltractament físic, psíquic i sexual el pateixen moltes dones d’arreu del món, i tot i que pertanyen a cultures diferents, quan parlem de violència de gènere estem parlant de dones i estem parlant de dones immerses en una societat patriarcal que encara lluita per romandre intacta i en la indiferència del sofriment de moltes dones.
Avui la violència contra les dones, les adolescents i les nenes és un dels atemptats més comuns contra els drets humans. Les estadístiques segueixen sent massa alarmants: almenys una de quatre dones al món pateix violència domèstica, i a molts països les dones pateixen discriminació laboral i són les més pobres entre les pobres, la feminització de la pobresa s’ha instaurat de manera accelerada i alarmant a molts països del món.
Nicaragua, país on vaig viure més de dos anys com a voluntària de l'ONG Setem-Catalunya no és l’excepció. Investigacions realitzades en aquest petit país dóna a conèixer que, de cada deu dones més de sis reconeixen haver patit maltractament físic, i la situació d’adolescents i nenes de les quals s’ha abusat o han estat agredides sexualment és igualment alarmant.
En un barri molt empobrit de Managua (capital de Nicaragua), vaig conèixer el cas d’una adolescent de 14 anys, venedora de 'tortillas' de blat de moro pels carrers de la capital, que va ser violada per un veí, un senyor ja gran que havia enviudat feia molt poc; la noia va quedar embarassada i la por a les represàlies, el sentiment de culpabilitat i la vergonya la van empènyer a casar-se, finalment, amb l’agressor, tot plegat per sentir-se protegida d’una societat massa patriarcal, la seva discriminació era triple: discriminació per raça, sexe i situació econòmica. A molts països, la complicitat activa o passiva de l'Estat ajuda a perpetuar aquesta situació.
En la cinquena conferència internacional sobre les dones que ja fa anys es va celebrar a Beijing va quedar establert que “la violència contra les dones és una manifestació de les relacions històriques de poder entre homes i dones, les quals han portat a la dominació i discriminació de les dones pels homes i han impedit un ple avançament d’aquestes”.
Per tant, és un problema que cal seguir posant damunt de la taula. Tot apunta que la causa no és que l’home va arribar un dia begut a casa i per això va pegar la seva dona, ó que aquells homes pateix trastorns psicopatològic; la realitat és una altra: el poder que la societat ha donat als homes i del qual ha privat les dones, tot plegat, un còctel de desequilibri de poder.
No és bo generalitzar. Com deia abans, s’ha avançat i s‘han fet passos importants que no es poden quedar en silenci, hi ha hagut un reconeixement de la dona en la nostra societat, que probablement haurà fet disminuir la violència contra moltes dones.
Aquestes iniciatives d’organitzacions socials han significat l’establiment de xarxes d’ajuda a les dones agredides, d’informació, de fer investigacions, i han fet possibles que els governs emprenguessin accions per a una societat més igualitària i justa. Això cal no perdre-ho de vista. Però potser molts homes no van aconseguir acompanyar la revolució feminista de fa anys i potser alguns van reaccionar amb violència davant la por del canvi de rols i de la creixent autonomia de les dones, potser representava i representa perdre el domini, que de vegades basen en la tradició de rols com a característiques naturals dels homes i de les dones i no com a comportaments socialment apresos. Hi ha qui creu que això no es pot canviar, però tot plegat no és natural, com no ho és assassinar a una dona, o agredir sexualment una nena... això hauria de ser en essència evitable.
Cal partir de la base que homes i dones convivim en la societat, i hem de ser conscients que cal caminar cap a una societat basada en la igualtat i en la dignitat de les persones. El sexisme i totes les formes de discriminació, com ara el racisme, la xenofòbia, la discriminació laboral per posar alguns exemples estanquen la societat i no la deixen avançar... Pensem-hi.
Laura Aguadé és membre de la Coordinadora d’ONG de Tarragona i de l’Associació Quinchos Universitaris per Nicaragua.
