Vora el barri Gaudí, a prop del passeig de la Boca de la Mina i gairebé perpendicular a l’avinguda del Comerç, hi ha un carrer que honora la senyora Roser Segimon i Artells. Al foli 234, entrada 268, del llibre de baptismes del període 1869-1870, de l’arxiu de l’església prioral de Sant Pere de Reus (actualment a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona), corresponent al dia 4 d’octubre de 1870, hi figura la inscripció del bateig de “[…] Maria del Rosario, Maria del Cármen, Josefa, Magdalena, nacida á las once de la noche del dia dos del presente mes […]”. Aquesta Maria del Roser –que sempre es va fer dir Rosario– era filla de Domènec Segimon i Freixa, comerciant de Reus, i de Magdalena Artells, d’Alforja; els seus avis paterns eren Pau Segimon i Maria Freixa; els materns, Ramon Artells i Carme Àvila.
Al mateix volum hi ha també anotat el baptisme d’una cosina germana, “Maria del Carmen Paula, Ramona, Lina”, nascuda el dia 1 de setembre de 1870, a les sis del matí, i batejada el dia 2, filla de Pere Segimon i Freixa i de Josepa Artells i Àvila. És a dir, que dos germans es van casar amb dues germanes; una tercera germana, Carme Artells i Àvila, d’Alforja, es va casar amb Joan Cisa i Manent, de Premià de Dalt. L’esmentat Pere Segimon va comprar un tros de terra a l’Aleixar, on va construir el mas de Segimon; una filla seva (i, per tant, també cosina germana de la Roser), Maria Segimon i Artells, es va casar amb el comerciant de vins reusenc Josep Maria Caselles i Tarrats (germà de l’arquitecte Pere Caselles, 1864-1936). Albert Manent, al seu llibre Marià Manent. Biografia íntima i literària (Barcelona 1995, pàg. 108), digué –per confusió– que Maria Segimon s’havia casat amb Pere Caselles.
Un cosí germà de la Roser, Domingo Segimon i Artells (Reus, 1876 - Barcelona, 1959), fou advocat, jutge municipal i president del Centre de Lectura de Reus. Una de les filles d’aquest, Josefina Segimon i Cisa (Reus, 1907), es va casar l’any 1929 amb un cosí seu, l’escriptor Marià Manent i Cisa (1898-1988). Segons el fill d’aquests dos últims personatges, el ja desaparegut escriptor i historiador Albert Manent, els Segimon procedien de Cadaqués i es van establir a Reus al primer terç del segle XVII (ob. cit., pàg. 109). Els seus descendent posseeixen el citat mas de Segimon.
Roser Segimon es va casar l’any 1891 amb el pare de la seva amiga Lola, Josep Guardiola i Grau (1831-1901), un acabalat indiano de l’Aleixar. Segons una descripció d’Albert Manent (“Retrato de un indiano”, La Vanguardia, 23 d’agost de 1990, pàg. 11), el senyor Guardiola “era un tipo corpulento, elegante y bien conservado” als seus seixanta anys. En podeu veure un retrat més o menys coetani al llibre L’Aleixar, de Fina Anglès i Joan-Miquel Ventós (Valls 2004, pàg. 317), autors que asseguren que Guardiola –entre altres coses– “era un homenàs: ben plantat, corpulent, duia un bigoti generós i tenia un caient d’aristòcrata rus, amb un aire entre distant i tibat; vestia roba anglesa i es banyava cada dia”. Tot i la diferència d’edat, sembla que el matrimoni va anar prou bé, però no van tenir fills. Guardiola, que havia tornat milionari d’Amèrica, va mostrar-se generós amb la vila natal i hi va fer bastir a càrrec seu un hospital-asil (que s’inaugurà el 1892) i el cementiri municipal (al centre del qual va fer erigir el panteó on fou enterrat). A la guia El llegat indià a les comarques de Tarragona, de Tate Cabré (Tarragona 2015, pàgs. 52-57) podreu trobar força dades sobre la ruta referent a Josep Guardiola, fill meritíssim de l’Aleixar (1897).
La vídua es casà el 1905 amb el barceloní Pere Milà i Camps (mort el 1940), amb qui tampoc no va tenir fills. Si l’Ajuntament de Reus va recordar Roser Segimon tot donant el seu nom a un carrer fou per la seva relació amb el seu compatrici Antoni Gaudí, arran de la construcció de l’anomenada casa Milà, més coneguda com “la Pedrera”. Aquest edifici, situat al barceloní passeig de Gràcia i sens dubte una de les obres gaudinanes més destacables, fou propietat inicial de donya Rosario, que havia heretat la fortuna del seu primer marit. Sembla que a Barcelona fou popular, al seu moment, una frase que venia a dir que no se sabia si en Perico Milà s’havia casat “amb la vídua Guardiola o amb la guardiola de la vídua”. Val a dir que les relacions de Roser Segimon amb Gaudí no van ser gaire bones, per diferència de criteris sobre la construcció i sobre la decoració i els acabats de la casa, fins al punt que van acabar pledejant (vegeu Joan Bassegoda, La Pedrera de Gaudí, segona edició, Barcelona 1987). Entre altres coses, l’arquitecte volia encapçalar la façana amb un grup escultòric de més de quatre metres, amb una marededéu del Roser inclosa, una imatge que havia d’esculpir l’artista Carles Mani i que no es va arribar a enllestir ni a col·locar al lloc previst, concretament damunt de la lletra M i de la rosa esculpides a la part superior de la façana (del projecte roman la inscripció mariana, en llatí: “Ave – Gratia – M – plena – Dominus – tecum”).
Després de la mort de Gaudí, Roser Segimon es va desfer de bona part dels mobles que havia dissenyat l’arquitecte i va fer tapar diversos elements decoratius originals, que no van tornar a veure la llum fins fa relativament pocs anys. Va morir el 27 de juny de 1964, a Barcelona, però és enterrada a l’Aleixar, al panteó del seu primer marit, on fou inhumada el dia següent, tal com explicava l’esquela apareguda a La Vanguardia el dia 28. Segurament per la seva bona relació amb les autoritats eclesiàstiques, per la seva generosa aportació per a la restauració de la capella del Roser, de l’església parroquial de l’Aleixar, i per haver costejat la centraleta telefònica i l’empedrat dels carrers de la vila, la senyora Segimon va obtenir les indulgències del cardenal de Tarragona i de l’arquebisbe de Barcelona i el respecte dels aleixarencs. Val a dir que l’escriptora Teresa Roig la va convertir –amb una certa dosi d’imaginació, és clar– en un dels principals personatges de la novel·la L’arquitecte de somnis (Barcelona 2013).
