J. A. Carricondo 28 d'Agost de 2020
Digues on és el bar!
Si sabem on és el bar a ben segur que alguns aniríem a fer-li costat i ser clients. De qualsevol manera ànims i endavant amb tota l'energia!
Es desperta cada dia sense poder aixecar el cap del coixí, està cansadíssim, no dorm les hores que hauria de dormir. La nit, la seva preuada aliada el sedueix hora rere hora fins a esgotar la seva energia, té poca estona per poder recarregar el seu cos i no ha estat en la fase rem el temps necessari.
S'aixeca amb el regust de tot allò que ha begut hores abans, però té l'estómac buit i s'ho nota. Arrossegant els peus pel terra hidràulic del vell pis, s'acosta a la nevera, obre la porta i de dins surt una olor desagradable. Hi ha poc menjar i el poc menjar que hi ha s'està fent malbé.
El raig d'aigua de la dutxa no és gaire potent i l'escalfador no és que funcioni massa bé. Dutxar-se cada matí és una odissea, sobretot a l'hivern.
Baixa al bar de sempre i el seu cambrer preferit, el Santi, només veure'l ja agafa una tassa de la renglera que hi ha sobre la cafetera i comença a preparar un cafè doble. Ell diu un “bon dia” entre trist i esgotat, el Santi el respon amb l'energia de sempre. El Santi té la mateixa energia a les sis del matí quan obre el bar que a les dotze de la nit quan el tanca. És un home incombustible que viu darrere d'una barra d'ençà que era un adolescent.
Ell demana un entrepà no massa gran mentre fa un glop de cafè, com sempre després de menjar-se l'entrepà tornarà a demanar un altre cafè. Amb aquella dosi i l'estómac un mica ple, ja pot començar un altre dia pel seu món anomenat incertesa. Marxa dient un “fins després” feixuc i el Santi anota el que ha consumit en una llista, sap que quan cobri els concerts pendents de cobrar ell pagarà tot el que hi ha a allà anotat. Sempre paga tard, però sempre paga i, al Santi, li agrada tenir un client com ell a allà cada dia, perquè tot i el seu posat de perdedor i la seva jaqueta de pell marró desgastada, desprèn una llibertat que no la poden comprar la resta de clientela que té, per molts diners que guanyin cada mes.
Surt caminant amb la guitarra penjada a l'esquena, a les onze en punt ha quedat per assajar amb un dels molts grups de música amb els quals està, ja que per poder malviure d'això necessita estar en mil llocs a la vegada, abans però, s'atura a comprar cordes noves, necessàries per crear un bon so i poder ser un bon professional. Els pocs diners que té els fa servir en això, en material per treballar, gasolina, pagar el lloguer, les despeses de la casa, etc. Sort del Santi que l'alimenta cada dia i cobra quan ell pot... i, a més, sense interessos.
Passa el matí assajant fins que arriba el migdia, amb els companys fan una cervesa abans de dinar mentre parlen de com anat l'assaig, d'altres grups, d'estils musicals, de noves tecnologies aplicades a la música... Cadascú marxa cap a casa seva o allà on sigui amb les seves circumstàncies, però amb un sentiment comú: la incertesa. La incertesa de com anirà la nova temporada, si tindran bolos, si cobraran quan toca i el que toca...
Ell, entra al bar del Santi mentre llegeix el menú que està escrit a la pissarra de l'entrada. Avui hi ha pollastre rostit i a ell li encanta. Un gran assaig i per dinar pollastre rostit fan que vegi el got mig ple a partir del migdia.
El Santi li prepara els estalvis on sempre, a un racó de la barra ben a prop d'ell, així fan petar la xerrada mentre està pendent de la resta de clientela.
El Santi sempre compassiu i comprensiu li diu que l'admira moltíssim, que fer allò que li agrada, intentar viure d'allò que l'omple és admirable i de valents.
Ell, amb un somriure molt més despert que el que duia al matí li contesta que no n’hi ha per tant, que més o menys les coses es van portant com es poden, però que es van portant. També li diu que el que més li preocupa és cotitzar pel dia de demà, ja que no sempre treballa en les millors condicions i que mentre no vingui una gran pandèmia que obligui a tancar els teatres i les sales de concerts, anirà tirant.
En silenci, mentre el Santi prepara un parell de cafès per la taula cinc, li ve un pensament al cap que li diu que allò que acaba de dir tant de bo no passi mai perquè la cultura ja ha de lluitar sempre contra prou virus.
Etiquetes:
