Uns quants versos de Joaquim Maria Bartrina

El dilluns, 27 d'abril, era previst, abans que es decretés l'actual alarma sanitària, d'encetar a la Biblioteca Central Xavier Amorós les activitats de l'Any Joaquim M. Bartrina, amb una conferència a càrrec de la Dra. Rosa Cabré Monné, professora titular del Departament de Filologia Catalana, de la Universitat de Barcelona.

Fill il·lustre de Reus, Joaquim Maria Bartrina i d'Aixemús va néixer el 26 d'abril de 1850 (al raval de Santa Anna) i va morir (a la ciutat comtal) el 4 d'agost de 1880, enguany fa, respectivament, cent setanta i cent quaranta anys. Aquest 2020 també es commemorarà el centenari de la inauguració oficial del Teatre Bartrina, així anomenat en homenatge a la seva figura.

Sens dubte, Bartrina és un dels personatges més prolífics i interessants del segle XIX català. Li escauen molts adjectius: escriptor, poeta, dramaturg, assagista, traductor, intel·lectual, pensador, conferenciant, divulgador de la cultura i de la ciència, racionalista, antidogmàtic, materialista, positivista, evolucionista, ateista, anticlerical, republicà... Unes peculiars circumstàncies personals i una salut migrada li impediren, és clar, assolir la plenitud que el seu evident geni i les seves capacitats (innates o adquirides) apuntaven des de molt jove. L'únic compatrici coetani que presenta unes facetes tan múltiples i variades, mutatis mutandis (les comparances acostumen a ser injustes i fins i tot odioses), fou el seu amic Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 - Poblet, 1941), qui tingué una vida força més llarga i molt més "moguda" i viatgera. Toda, per cert, va fer una conferència a Reus (arran de la inauguració del teatre citat al paràgraf anterior) en què comentà afectuosament força detalls de 'La joventut d'en Bartrina' (se'n publicà un extracte a la Revista del Centre de Lectura, època tercera, núm. 19, 1 de novembre de 1920, p. 344-350).

Per qui vulgui conèixer millor la personalitat bartriniana, recomano (d'entrada) el volum col·lectiu Joaquim M. Bartrina, entre les raons poètiques i les científiques (editat per l'Arxiu Municipal de Reus l'any 2002) i el llibre 'Al marge: escriptors catalans del segle XIX', de la Dra. Montserrat Corretger (Onada Edicions, 2012). Pel que fa a la producció poètica de Bartrina en català, no tan abundant com la redactada en castellà, cal també tenir present el recull 'Cor infinit i altres poemes', a cura de l'esmentada Dra. Cabré (Punctum, 2012). I encara, quant al seu pensament escèptic i humanista, és ineludible la lectura de la reedició de l'opuscle bartrinià '¡Guerra a Dios!', a cura del Dr. Xavier Ferré (URV, 2013).

Aprofito l'avinentesa per a recordar un curiós episodi relacionat amb uns versos del famós poema en castellà (però amb títol en llatí) 'De omni re scibili' ('Ho sé tot'), repetidament publicat pel mateix autor i per diferents antologistes i àdhuc traductors. La qualitat i l'interès del poema va fer, per exemple, que aparegués (ensems amb tres poemes més de Bartrina) en la molt coneguda i repetidament editada obra 'Las mil mejores poesías de la lengua castellana', de la sèrie Clásicos Bergua (en tinc a mà la "trigésima primera edición", publicada el 1995, p. 439-440).

Si no vaig errat, el poema fou imprès per primera vegada a la reusenca revista El Eco del Centro de Lectura, en el número del 9 de juliol de 1871, però no íntegrament, ja que una nota a peu de plana feia saber que "Hemos creido conveniente suprimir la estrofa segunda". En un exemplar que es conserva a la biblioteca del Centre de Lectura, Bartrina va afegir a mà la part censurada, primer amb llapis i després (damunt mateix, sense esborrar el primer traç) amb ploma (per evitar, potser, una nova supressió). L'estrofa en qüestió deia, d'acord amb aquesta reparació manual:

Solo la ciencia á mi ansiedad responde,
y por la ciencia sé
que no existe ese Dios; Dios que se esconde
tras el postrer porqué.

Més endavant, en recollir el seu poema al volum 'Algo. Colección de poesías originales' (sic, primera edició, Barcelona: Imprenta de La Renaxensa [sic], 1874, p. 7; a la segona edició, de 1877, vegeu la p. 11), Bartrina va modificar una mica els dos darrers versos de l'estrofa en qüestió:

Solo la ciencia á mi ansiedad responde,
y por la ciencia sé
que no existe ese Dios que siempre esconde
el último porqué.

Deixo als especialistes l'anàlisi filològica de la modificació, a més de l'actualització ortogràfica dels accents gràfics (i si el darrer mot hauria de ser més pròpiament "por qué", amb les dues síl·labes separades). Pel que fa a la intencionalitat ideològica, sembla evident que cal tenir en compte el contingut del ja esmentat fulletó 'Guerra a Dios!', que Bartrina va escriure i publicar el 1869 (Barcelona: Imprenta Popular), quan només tenia dinou anys, i àdhuc d'un altre opuscle seu, El clero, només un any posterior (en tinc a mà la reedició "anarquista": 'El clero. Su origen, sus vicios y sus crímenes', Barcelona: Ediciones de La Revista Blanca, 1932).

Acabo amb uns altres versos de Bartrina, extrets de la part final de la seva petita obra teatral 'Lo Matrimoni Civil. Apropósit en un acte, en vers y en catalá, estrenada ab éxit estrepitós en lo teatro de Reus' (sic, Reus: Llibreria 'La Fleca', 1869, p. 19):

Reus te pots contá felis;
lo que ningú veu tu veus,
devan Lóndres y París,
haurán de posar à Reus.

Jaume Massó Carballido és Arqueòleg de l’Institut Municipal Reus Cultura.