Joan Sardiña: 'No volia que totes aquestes coses marxessin pel forat de l’aigüera'

Sinònim de sol i platja en el dia d’avui, la història de Salou és també el relat dels negocis que han anat evolucionant des d’un llunyà segle XVIII basat en la pesca i el comerç de l’aiguardent fins a l’actual oferta molt enfocada al turisme de masses. Amb vocació nostàlgica però també de documentació exhaustiva d’un passat fugisser que l’autor coneix d’aprop per tradició familiar botiguera, l’historiador aficionat Joan Sardiña acaba de publicar el meritori llibre ‘Carrers mullats, calaixos eixuts. Els negocis singulars de Salou (1764-1975)', una obra que compta amb un pròleg de l’historiador i arxiver de Cambrils, Pedro Otiña.

Amb més d’un centenar d’entrevistes realitzades durant els darrers 15 anys, Sardiña assenyala que el seu objectiu ha estat evitar que “totes aquestes coses marxessin pel forat de l’aigüera”. Presentat coincidint amb el 30è aniversari de la segregació de la població del municipi de Vila-seca, el recull conté 72 fotografies antigues de negocis salouencs i presenta històries sobre diferents empreses de la capital de la Costa Daurada fins l’arribada de la democràcia. “Les cales de Salou van ser el veritable port”, afirma Sardiña qui, per exemple, ha consultat a l’arxiu de Valls informació referent a una fàbrica d’aiguardent integrada per quatre socis que el 1764 podria ubicar-se en l’àrea que actualment és el mercat municipal.

“El 1846 només hi havia dues tavernes a Salou”, refereix l’autor per assenyalar que el tràfic de mercaderies era fluctuant i depenent de les decisions governatives que van beneficiar, per exemple, a Tarragona davant la costa salouenca. Com a membre d’una de les famílies que va regentar un negoci a la vila, el Colmado o Ultramarinos Sardiña, l’autor ret homenatge al títol a una de les frases fetes que la seva àvia, Francisca Orts, feia servir en relació a la climatologia i a l’exposició dels botiguers a qualsevol factor extern.

En un exemple de dinamisme habitual entre els seus convilatans, el colmado no va ser l’únic negoci negentat per la família que també va tenir un celler i una fàbrica de gel que va funcionar fins el 1983. I és que el cas d’aquesta nissaga comerciant no va ser en absolut una excepció en relació a l’adaptació a un medi canviant com ho demostra que cap al darrer terç del segle XIX una altra família, els Duran, ja implantessin unes casetes de bany que el 1889 ja comptabilitzaven trenta unitats separades per sexes.

Emotivitat dels testimonis

Precisament, l’entrevista a la nonagenària Maria dels Banys, descendent d’aquesta família pionera, ha estat un dels testimonis que més ha impressionat a l’autor. “Em va explicar com eren els banys, com anava vestida la gent, el que pagaven per les tovalloles,...” recorda l’autor. Un altre dels moments emotius de la recerca ha estat, segons Sardiña, la conversa amb una tieta seva, Pepita Orts, que li va narrar “les vivències de la Guerra Civil i que havien d’amagar-se en una masia vora el castell de Vilafortuny”.

Altres anècdotes que ha pogut constatar d’aquests temps ha estat la presència del pare de Tete Montoliu a Salou per amenitzar musicalment el temps d’espera dels comandaments abans dels enfrontaments.

El paper del franquisme

Superada aquesta etapa bèl·lica, el franquisme va tenir uns inicis durs però, anys després, el fet que diferents autoritats de la dictadura hi fessin estada va ser positiu per als negocis i la vila en general, segons Sardiña. D’aquesta forma, el llibre aporta, en un annex exhaustiu, els noms de tots els establiments i dels seus propietaris de 41 carrers de Salou corresponents a l’any 1969.

En la línia de documentar episodis i aspectes del passat, Joan Sardiña té previst editar el llibre ‘Salou desaparegut’ sota el segell de l’editorial Efadós i amb col·laboració amb l’arxiu de Salou. L’obra inclourà 200 fotografies de la població i està prevista de cara el proper Sant Jordi.