L’adéu d’Isaac Sanromà: tot va bé si acaba bé

Qualsevol que va coincidir amb Francesc Cabré durant el seu llarg període a la Cambra de Comerç de Reus no pot negar el seu estil personal i cert paternalisme lògic de qui va presidir la casa durant 38 anys. Un tarannà del qual feia bandera en el seu comiat públic en afirmar que “la Llotja ni tan sols existia com a institució” quan va prendre possessió de l’ens el 1968. En un d’aquests parlaments, Cabré recordava abans de l’elecció de l’encara actual president, Isaac Sanromà, com, a finals dels 60, els membres de la Llotja es reunien als porxos de la plaça de Prim fins que, durant la seva llarga presidència, es van inaugurar unes noves instal·lacions el 1972.

Paradoxalment, la marxa de Cabré va tancar-se amb una agra disputa legal sobre aquest espai que va enfrontar la Cambra i Caixa Tarragona (després Catalunya Caixa), un litigi que el 2014 es va encarregar de tancar el seu successor, Isaac Sanromà. Justament un president que ara també s’acomiada del càrrec sense haver pogut tirat endavant una nova formulació d’aquell disputat espai malgrat que s’havien apuntat idees relacionades amb el món del vermut. Aquesta era una de les assignatures pendents que Sanromà assenyalava del seu pas per un ens que va començar a presidir en plena bonança econòmica, el 2006, i que ben aviat es va demostrar un miratge econòmic que afectaria (i molt) a aquesta històrica institució.

I és que si alguna cosa ha caracteritzat el pas de Sanromà per la Cambra de Comerç, després de l’extens recorregut del seu predecessor, ha estat el context complicat i inestable: llarga i profunda crisi econòmica, llei de cambres de Zapatero que va retallar les fonts d’ingressos amb què es comptava, incompliment de les inversions en infraestructures per part dels governs, o profunds canvis polítics. Malgrat aquest ambient tòxic, es pot afirmar que Sanromà ha estat un portaveu digne, entregat i dinàmic d’un ens econòmico-empresarial que enllaça amb el territori.

Una persona que no s’ha tancat en la institució sinó que ha explorat sinergies amb altres interlocutors especialment en relació a una matèria com les infraestructures en les que tan poc s’ha avançat en aquests anys d’aturada inversora i de projectes incomplerts per part de les administracions. Un altre dels mèrits de Sanromà ha estat la seva capacitat de lideratge d’un equip que ha posat bona cara al mal temps tot aconseguit tirar endavant amb èxit noves iniciatives com la ‘Reus viu el vi’ o la ‘Ganxet Pintxo’ o posant damunt la taula idees per revitalitzar sectors tan tradicionals com el de l’avellana.

“Formalment,  la fira ‘Reus viu el Vi’ s’ha plantejat com un gran acte de ciutat amb la voluntat d’aconseguir que tothom “visqui el vi” en el més ampli sentit de la paraula. Reus li deu molt a aquest sector que, amb la seva activitat arreu del territori, ha definit en bona part l’essència comercial de la ciutat…”, va assenyalar en el programa de mà de la primera trobada d’aquestes característiques el juny de 2009, una cita que ja s’ha consolidat com a opció lúdica i econòmica de l’entorn immediat.

Aquestes circumstàncies positives, malgrat el context, convertien en poc desitjable que el seu comiat anés seguit d’un enfrontament per aconseguir la presidència, tal i com es percebia de les dues candidatures anunciades per part de Jordi Just, persona amb ampli currículum a la Cambra, i Àgata Girbes, representant de les noves generacions empresarials. Finalment, la sort que tan esquiva ha estat amb altres moments de la presidència de Sanromà ha propiciat que el seu adéu sigui més dolç i tranquil del que semblava inicialment i que Sanromà pugui sostenir, tal i com va afirmar Shakespeare en una de les seves obres, que “tot va bé si acaba bé”.