-
Una imatge de Girl in red, la recomanació cultural d'Estel Romeu per al cap de setmana
Christian Almeida
Potser aquest cap de setmana us ve de gustar quedar-vos a casa per tornar a agafar aquell llibre que teniu encallat, veure una pel·lícula o relaxar-vos tot escoltant aquell disc que us porta bons records. Des de Reusdigital.cat hi volem contribuir i és per això que cada divendres us recomanem una mica de cultura.
Entre realities absurds i sèries passades de volta, Netflix amaga, de vegades, alguna joia. És el cas de la pel·lícula francesa C'est la vie, producció de 2001 a càrrec de Jean-Pierre Améris. El protagonista és el cantant Jacques Dutronc, llegenda al país veí, i l'acompanya la sempre esplèndida Sandrinne Bonaire.
A C'est la vie se'ns presenta la història d'un malalt terminal que decideix deixar-ho tot per morir-se en un centre especializat anomenat la Maison. Si bé és un tipus més aviat agre, al qual la malaltia ha enfosquit el caràcter, els peculiars personatges que viuen al refugi suposaran una injecció de joia. Bonaire interpreta una voluntària del centre amb la qual Dutronc iniciarà una preciosa relació.
El gran encert de C'est la vie és, sens dubte, el seu to. No són precisament poques les pel·lícules que aborden l'espera de la mort, sovint impregnades d'una pàtina lacrimògena tirant a gratuïta. Aquí, però, tot el que passa es tracta amb normalitat i realisme; sense afegits, sense trampes.
I precisament aquesta naturalitat que Améris aporta al conjunt emociona i encoratja, per més terrible que sigui (de vegades) el que veiem. Mai és tard per estimar-se, per gaudir dels petits detalls i de les persones que ens envolten. La prova és l'original manera que té Dutronc quan vol declarar-se: en un karaoke, i amb les paraules que un dia va cantar Edith Piaf.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=j0mY5Xb-5ZA[/youtube]
Amb la tardor encetada i un canvi de temps que ens ha fet treure a correcuita les jaquetes dels armaris, arriba també el primer cap de setmana d’octubre. I com no pot ser d’una altra manera, la meva recomanació és una oda al desè mes de l’any amb We fell in Love in october, un dels senzills més coneguts de Girl in red.
D’estil indie i amb una veu tranquil·la, We fell in Love in october és una cançó bucòlica que recorda a la tardor, l’inici del fred i la calidesa de la llar. Aquest senzill, publicat el 2018, és ja el tema més escoltat de Girl in red, acumulant 500 milions de reproduccions a Spotify.
L’artista noruega va donar-se a conèixer l’any 2016 a Soundcloud amb I wanna be your girlfriend, cançó que va publicar a altres plataformes a partir del 2018 i que va fer-la popular també fora del seu país. Cançons com Girls, Summer depression o Bad idea! són algunes de les més escoltades.
Girl in red, a més de ser una artista reconeguda, és un referent per la comunitat LGTB i les seves cançons són himnes queer perquè parlen d’històries d’amor entre noies i tenen protagonistes lesbianes. A We fell in Love in october es descriu un romanç entre dues noies on explica que “estàs molt bonica i m’agraden aquestes vistes / ens vam enamorar a l’octubre i és per això que m’agrada la tardor”. Espero que gaudiu d’aquest descobriment ideal per al primer cap de setmana del mes!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=iggmiF7DNoM[/youtube]
Dedico la recomanació d'aquest cap de setmana a Caetano Veloso i el seu disc Transa (1972), una obra mestra que a començaments d'aquest 2022 va fer cinquanta anys que es va publicar. És considerat un dels millors treballs de l'artista brasiler. Veloso havia hagut de deixar el Brasil, juntament amb Gilberto Gil, a causa la dictadura d'Artur da Costa e Silva, i Transa es va gravar durant l'exili de l'artista a Londres. L'àlbum només té set cançons, però musicalment conté de tot: samba, pop, psicodèlia, tropicalisme... Són temes contundents interpretats en portuguès i anglès. Un any abans de Transa, Caetano Veloso havia tret un disc homònim (Caetano Veloso, 1971), també compost durant l'exili.
Transa és el resultat d'haver descobert música rock, blues i reggae d'artistes i grups anglesos, així com del lligam que tenia amb el seu país natal i de la nostàlgia que li generava. De fet, és un àlbum creat a Londres però que té el Brasil com a referència. Aquesta condició deixa entreveure el perquè del seu nom, que vol dir 'intercanvi', 'acord' o 'pacte', i també implica relació amorosa o sexual.
Transa va ser produït per Ralph Mace, que havia treballat amb David Bowie, i gravat als Chappell Recording Studios. Tot i que es considera part de la discografia solista de Caetano Veloso, és un disc de banda: Auri de Souza (bateria), Moacyr Albuquerque (baix), Jards Macalé (guitarra), Tutty Moreno (percussió i harmònica) i Angela Maria Diniz Gonsalves, després coneguda com a Angela Ro Ro, van gravar el disc en poques sessions i pràcticament en viu. Gal Costa va aportar la seva veu a You Don't Know Me, el primer tema de l'àlbum. La portada, dissenyada per Álvaro Guimarães i Aldo Luiz, també va cridar l'atenció: el disc va arribar a les botigues amb una triple tapa que, en obrir-se, formava una espècie de prisma triangular; després, va reeditar-se amb portades més senzilles.
En el vídeo us presento la cançó Nine Out of Ten, la segona del disc i la que, segons l'autor, és la millor que ha fet en anglès. Fa referència a Portobello Road, a Londres, on els jamaicans feien música ska o rocksteady que derivaria en el reggae. Caetano Veloso elogia el fet de sentir-se viu i a gust caminant per aquest carrer i escoltant la música que es feia a Jamaica. És com si l'alliberés del fred i la tristesa de Londres.
Veloso va tornar al Brasil poc després de publicar Transa. De la seva etapa a la capital anglesa en van quedar dos bons discos i una gran influència en la seva obra posterior.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=8iZB87WLdhc[/youtube]
Marc Busquets recomana "C'est la vie"
Entre realities absurds i sèries passades de volta, Netflix amaga, de vegades, alguna joia. És el cas de la pel·lícula francesa C'est la vie, producció de 2001 a càrrec de Jean-Pierre Améris. El protagonista és el cantant Jacques Dutronc, llegenda al país veí, i l'acompanya la sempre esplèndida Sandrinne Bonaire.
A C'est la vie se'ns presenta la història d'un malalt terminal que decideix deixar-ho tot per morir-se en un centre especializat anomenat la Maison. Si bé és un tipus més aviat agre, al qual la malaltia ha enfosquit el caràcter, els peculiars personatges que viuen al refugi suposaran una injecció de joia. Bonaire interpreta una voluntària del centre amb la qual Dutronc iniciarà una preciosa relació.
El gran encert de C'est la vie és, sens dubte, el seu to. No són precisament poques les pel·lícules que aborden l'espera de la mort, sovint impregnades d'una pàtina lacrimògena tirant a gratuïta. Aquí, però, tot el que passa es tracta amb normalitat i realisme; sense afegits, sense trampes.
I precisament aquesta naturalitat que Améris aporta al conjunt emociona i encoratja, per més terrible que sigui (de vegades) el que veiem. Mai és tard per estimar-se, per gaudir dels petits detalls i de les persones que ens envolten. La prova és l'original manera que té Dutronc quan vol declarar-se: en un karaoke, i amb les paraules que un dia va cantar Edith Piaf.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=j0mY5Xb-5ZA[/youtube]
Estel Romeu recomana "We fell in love in october"
Amb la tardor encetada i un canvi de temps que ens ha fet treure a correcuita les jaquetes dels armaris, arriba també el primer cap de setmana d’octubre. I com no pot ser d’una altra manera, la meva recomanació és una oda al desè mes de l’any amb We fell in Love in october, un dels senzills més coneguts de Girl in red.
D’estil indie i amb una veu tranquil·la, We fell in Love in october és una cançó bucòlica que recorda a la tardor, l’inici del fred i la calidesa de la llar. Aquest senzill, publicat el 2018, és ja el tema més escoltat de Girl in red, acumulant 500 milions de reproduccions a Spotify.
L’artista noruega va donar-se a conèixer l’any 2016 a Soundcloud amb I wanna be your girlfriend, cançó que va publicar a altres plataformes a partir del 2018 i que va fer-la popular també fora del seu país. Cançons com Girls, Summer depression o Bad idea! són algunes de les més escoltades.
Girl in red, a més de ser una artista reconeguda, és un referent per la comunitat LGTB i les seves cançons són himnes queer perquè parlen d’històries d’amor entre noies i tenen protagonistes lesbianes. A We fell in Love in october es descriu un romanç entre dues noies on explica que “estàs molt bonica i m’agraden aquestes vistes / ens vam enamorar a l’octubre i és per això que m’agrada la tardor”. Espero que gaudiu d’aquest descobriment ideal per al primer cap de setmana del mes!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=iggmiF7DNoM[/youtube]
Marià Arbonès us recomana el disc “Transa” de Caetano Veloso
Dedico la recomanació d'aquest cap de setmana a Caetano Veloso i el seu disc Transa (1972), una obra mestra que a començaments d'aquest 2022 va fer cinquanta anys que es va publicar. És considerat un dels millors treballs de l'artista brasiler. Veloso havia hagut de deixar el Brasil, juntament amb Gilberto Gil, a causa la dictadura d'Artur da Costa e Silva, i Transa es va gravar durant l'exili de l'artista a Londres. L'àlbum només té set cançons, però musicalment conté de tot: samba, pop, psicodèlia, tropicalisme... Són temes contundents interpretats en portuguès i anglès. Un any abans de Transa, Caetano Veloso havia tret un disc homònim (Caetano Veloso, 1971), també compost durant l'exili.
Transa és el resultat d'haver descobert música rock, blues i reggae d'artistes i grups anglesos, així com del lligam que tenia amb el seu país natal i de la nostàlgia que li generava. De fet, és un àlbum creat a Londres però que té el Brasil com a referència. Aquesta condició deixa entreveure el perquè del seu nom, que vol dir 'intercanvi', 'acord' o 'pacte', i també implica relació amorosa o sexual.
Transa va ser produït per Ralph Mace, que havia treballat amb David Bowie, i gravat als Chappell Recording Studios. Tot i que es considera part de la discografia solista de Caetano Veloso, és un disc de banda: Auri de Souza (bateria), Moacyr Albuquerque (baix), Jards Macalé (guitarra), Tutty Moreno (percussió i harmònica) i Angela Maria Diniz Gonsalves, després coneguda com a Angela Ro Ro, van gravar el disc en poques sessions i pràcticament en viu. Gal Costa va aportar la seva veu a You Don't Know Me, el primer tema de l'àlbum. La portada, dissenyada per Álvaro Guimarães i Aldo Luiz, també va cridar l'atenció: el disc va arribar a les botigues amb una triple tapa que, en obrir-se, formava una espècie de prisma triangular; després, va reeditar-se amb portades més senzilles.
En el vídeo us presento la cançó Nine Out of Ten, la segona del disc i la que, segons l'autor, és la millor que ha fet en anglès. Fa referència a Portobello Road, a Londres, on els jamaicans feien música ska o rocksteady que derivaria en el reggae. Caetano Veloso elogia el fet de sentir-se viu i a gust caminant per aquest carrer i escoltant la música que es feia a Jamaica. És com si l'alliberés del fred i la tristesa de Londres.
Veloso va tornar al Brasil poc després de publicar Transa. De la seva etapa a la capital anglesa en van quedar dos bons discos i una gran influència en la seva obra posterior.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=8iZB87WLdhc[/youtube]
Etiquetes:
