Cultura per a tots els gustos amb Reusdigital.cat

Com cada cap de setmana, els redactors de   no perdem l'ocasió de fer-vos un seguit de propostes i recomanacions culturals per al vostre temps lliure. Parlem de música, de llibres o de sèries, posem per cas, que ens han complagut i que volem compartir amb tots vosaltres. 

Isabel Martínez recomana 'El fill del xòfer', de Jordi Amat

Josep Pla, Jaume Vicens Vives, Josep Tarradellas, Jordi Pujol... Amb el seu darrer treball literari (editat per Grup 62) Jordi Amat reescriu les trajectòries d’aquests grans personatges de la història contemporània catalana a partir del fil d’alguns secundaris com ara Josep Quintà (xòfer de Pla) i el seu fill, el periodista Alfons Quintà.

Un passeig per la Catalunya més recent que assenyala el silenci còmplice de molts en la construcció del país actual i que determina l’essencial col·laboració dels grans mitjans de comunicació. Una història també sobre les carències emocionals d’un periodista que s’articula com a víctima d’un pare absent i que esdevé un predador professional i personal en la seva vida quotidiana. Una explicació sobre els per quès del triomf d’una manera d’explicar l’actualitat i la realitat de Catalunya.

Un repàs al paper dels mitjans de comunicació en la construcció nacional i en l’articulació del panorama mediàtic.

Marc Busquets recomana les 'Peel sessions' de John Peel

Periodista i locutor, John Peel (mort el 2004) és una de les figures clau per entendre la música de les últimes dècades. Eclèctic i curiós, als seus programes hi va donar cabuda a tot tipus d'estils i va contribuir a descobrir no pocs artistes i conjunts que han esdevingut essencials a la música popular. Des de la BBC 1, va impulsar un projecte basat en enregistrar sessions de tot tipus de bandes, les mítiques 'The Peel sessions' que, en alguns casos, els grups van acabar editant com si d'un àlbum convencional es tractés. De fet, el propi Peel va optar per difondre'n altres amb el segell Strange fruit. 

La llista dels artistes que va gravar una 'Peel session' és llarga, diversa i, vista en perspectiva, l'evidència de l'olfacte musical del DJ per descobrir talents. The Police, The Cure (sense ni tan sols amb un disc editat), Bauhaus, Buzzcocks o The Housemartins en són tan sols alguns exemples. També va ser dels primers, per cert, que va voler dur a l'estudi un llavors desconegut David Bowie. Com a curiositat, cal assenyalar que no va prestar especial atenció al brit pop dels 90. La banda paradigmàtica d'aquesta generació, Oasis, no va fer mai una sessió amb ell. Sí que es va reunir amb Blur, però quan el grup de Damon Albarn ja experimentava amb altres sonoritats. No obstant això, si se'l vincula amb una banda és amb The Fall. Al llarg de més de 25 anys, hi va coincidir en moltes ocasions. Nirvana, per cert, també va fer una 'Peel session'.

Va ser pioner, a més, en passar per la ràdio britànica de l'època temes reggae i punk; en conseqüència, la seva influència en el pop i el rock alternatius és notable. Podríem dir que fins i tot va anticipar l'eclosió de l'anomenat synth pop dels primers 80. La prova, feu-la, és la magnífica 'Peel session' de The Human league de 1978, molt abans del gran èxit del disc 'Dare', de 1981, considerat clau en aquest estil. 

Marià Arbonès proposa escoltar el disc ‘The Velvet Underground & Nico’

Aquest cap de setmana us proposo recuperar el disc ‘The Velvet Underground & Nico’. Efectivament, el disc de la icònica portada del plàtan. El primer disc de la banda novaiorquesa The Velvet Underground és un dels més influents de la història del rock, un interessant treball d’experimentació musical i de narrativa format per onze cançons. 

‘The Velvet Underground & Nico’ es va publicar el març del 1967. En el moment de la publicació no va tenir l’èxit que s’esperava, sinó que el seu reconeixement va venir anys després, ja que la cruesa de les lletres relatives a les drogues i el sexe extrem no va ser compresa ni acceptada. La seva música i els continguts trencaven massa amb un context marcat sobretot pel fenomen hippy i el disc 'Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band' de The Beatles.

Algunes claus de la màgia d’aquest disc són els talents creatius de Lou Reed i John Cale; la incorporació de la cantant, actriu i model alemanya Christa Päffgen, coneguda com a ‘Nico’, imposada per Andy Warhol, i la influència d’aquest en la banda i en el disc. Warhol va ser el mecenes del grup, el productor i també l’autor del dibuix “pop art” del plàtan de la portada, que ha rebut més d’una interpretació. En la seva edició original, el plàtan es podia pelar com es desenganxa un adhesiu. Complementaven la banda el guitarrista Sterling Morrison i el bateria Maureen Tucker. 

El disc s’obre amb una cançó delicada, ‘Sunday Morning’, que havia de cantar Nico, però finalment va ser Lou Reed qui li va posar veu. L’havia compost ell mateix, juntament amb John Cale, resultat, segons sembla, d’una nit de dissabte desenfrenada. ‘Sunday Morning’ es va publicar com a senzill el desembre del 1966, juntament amb la cançó ‘Femme Fatale’, quatre mesos abans de la publicació de l’àlbum. ‘Sunday Morning’ va ser produïda per Tom Wilson.

El disc inclou també la cançó ‘Heroin’. Tot i que en el seu moment va ser qualificada d’apologia de les drogues, la seva lletra, escrita per Lou Reed l’any 1964, no defensa l’heroïna en cap moment. Així ho va reconèixer ell mateix. La cançó fa una descripció dels seus efectes sobre algú que la consumeix, resultat d’una elecció personal, de la qual no espera gens de simpatia ni rebuig. La pregunta és: es tracta del mateix Lou Reed? A ‘Heroin’ destaquen també la guitarra de Sterling Morrison, el ritme de la viola de John Cale i el seu final trepidant.

Alba Cartanyà recomana 'Los Favoritos de Midas' (2020) 

Què faries si uns xantatgistes et diuen que si no pagues una quantitat determinada de diners, aniran morint persones a l'atzar? Aquest és el dilema del qual parteix la sèrie espanyola 'Los favoritos de Midas', recentment estrenada a Netflix el passat 13 de novembre.

És una miniserie formada per 6 episodis d'uns 50 minuts cadascun, inspirada en el relat homònim de Jack London. Creada per Mateo Fil i Miguel Barros, l'empresari protagonista està interpretat per Luis Tosar i compta també amb Guillermo Toledo com a agent de policia i amb Marta Belmonte com a periodista.

La trama s'emmarca en un país amb un gran malestar social i constants manifestacions, a causa de la desigualtat i la precarietat. Realitat que contrasta amb la vida de l'empresari, Victor Genovés, que viu envoltat de luxe. Ell ha de decidir fins a quin punt té sentit la seva riquesa, si per ella mor gent innocent. Una reflexió sobre el frenètic món del capitalisme, els diners, el patrimoni, i la propietat. El final queda molt obert, cosa que fa pensar en la més que probable possibilitat d'una segona temporada.