-
Una imatge de la banda The Replacements
Cedida
La redacció de Reusdigital.cat us recomana, com és habitual, un seguit de propostes culturals per tal que en gaudiu al llarg del cap de setmana. Són pel·lícules, sèries, llibres o música, segons les descobertes que haguem fet en els últims dies.
On ets, món bonic (Edicions del Periscopi, 2021), és la tercera novel·la de Sally Rooney, que ha vist la llum aquest passat setembre. Narra la història de dues amigues, l'Alice i l'Eileen, que passen una època físicament separades, però ben unides emocionalment gràcies als llargs correus electrònics que s'envien.
La manera de narrar que ha triat l'autora en aquesta obra és ben curiosa, ja que un capítol explica els fets de manera més objectiva, en tercera persona, i al següent és la mateixa protagonista qui detalla les seves vivències, adornades amb reflexions inesperades.
No és, crec, una obra d'art ni un llibre excepcional, però sí que és amè de llegir, bonic en alguns punts i interessant en d'altres. Presenta una quotidianitat en la qual ens podem sentir identificades; així com en les relacions afectives tan reals que s'estableixen entre els diferents personatges.
Marià Arbonès us proposa escoltar The Replacements
A l'agost us parlava de Johnny Thunders, de la seva rellevància en les músiques rock i punk de fa uns anys i de la seva influència en molts músics i grups. Un d'ells és The Replacements, una formació encapçalada per Paul Westerberg sorgida a Minneapolis (Estats Units) l'any 1979. En la seva etapa inicial, més punk, els seus sons estaven molt influïts per la música de l'ex New York Dolls i líder de The Heartbreakers. Eren coneguts per concerts en viu caòtics i plens d'alcohol i cançons que barrejaven distorsió crua i lletres apassionades.
Thunders era un ídol per a Westerberg, fins al punt que aquest versionava cançons seves, a més d'escriure-n'hi una, titulada Johnny's Gonna Die, en la qual detalla el consum de drogues del novaiorquès que li acabaria ocasionant la mort el 1991. Uns anys després, el 1995, el seu company i guitarrista de The Replacements, Bob Stinson, també va morir per excés de drogues i alcohol.
Johnny's Gonna Die està inclosa en el primer disc dels "Mats" (que és com els coneixien els seus seguidors), anomenat Sorry Ma, Forgot To Take Out The Trash (1981). El treball recull divuit cançons molt concises (més de la meitat tenen una curta durada), plenes d'energia i que mostren la irreverència del grup en aquest període. Johnny's Gonna Die és la més "tranquil·la" de totes. També hi trobem la cèlebre Somethin to Dü, un homenatge als seus veïns, amics i rivals Hüsker Dü. El disc va ser creat pels integrants clàssics de la banda, és a dir, Paul Westerberg com a cantant, guitarrista i compositor; Chris Mars a la bateria; Bob Stinson a la guitarra, i el seu germà, un joveníssim Tommy Stinson, al baix.
Després d'aquest primer àlbum, The Replacements es distanciarien del punk per centrar-se en sons més rockers amb els discos Hootenanny i Let It Be, aquest últim essencial per a qualsevol amant del rock nord-americà dels anys vuitanta. Poc després publicarien Tim (1985). Després que Bob Stinson fos acomiadat del grup pels seus problemes amb les drogues i l'alcohol, van continuar com a trio per gravar Pleased To Meet Me, que coincideix amb el moment de la incorporació del guitarrista Slim Dunlap i l'interès de Westerberg per la música pop.
El 1989, la banda va publicar Don't Tell a Soul, que inclou un dels èxits de la banda, I'll Be You. El seu últim àlbum d'estudi va ser All Shook Down (1990), considerat per a molts com un treball en solitari de Paul Westerberg, ja que la resta de components van participar ben poc en l'enregistrament. Després del llançament d'aquest àlbum, el bateria Chris Mars va deixar la banda, descontent amb el control que Westerberg, a parer seu, tenia sobre la banda. Després de la gira de l'àlbum, en què va participar el bateria Steve Foley, el grup es va separar i Westerberg va començar una carrera de solista. El 2012, The Replacements es van reunir per fer algunes presentacions en viu i gravar un recopilatori.
Molts reivindiquen The Replacements com la banda que va poder regnar en el fenomen grunge. Cert és també que van influir en grups com Nirvana o Wilco, entre altres.
Alba Cartanyà recomana On ets, món bonic de Sally Rooney
On ets, món bonic (Edicions del Periscopi, 2021), és la tercera novel·la de Sally Rooney, que ha vist la llum aquest passat setembre. Narra la història de dues amigues, l'Alice i l'Eileen, que passen una època físicament separades, però ben unides emocionalment gràcies als llargs correus electrònics que s'envien.
La manera de narrar que ha triat l'autora en aquesta obra és ben curiosa, ja que un capítol explica els fets de manera més objectiva, en tercera persona, i al següent és la mateixa protagonista qui detalla les seves vivències, adornades amb reflexions inesperades.
No és, crec, una obra d'art ni un llibre excepcional, però sí que és amè de llegir, bonic en alguns punts i interessant en d'altres. Presenta una quotidianitat en la qual ens podem sentir identificades; així com en les relacions afectives tan reals que s'estableixen entre els diferents personatges.
Marià Arbonès us proposa escoltar The Replacements
A l'agost us parlava de Johnny Thunders, de la seva rellevància en les músiques rock i punk de fa uns anys i de la seva influència en molts músics i grups. Un d'ells és The Replacements, una formació encapçalada per Paul Westerberg sorgida a Minneapolis (Estats Units) l'any 1979. En la seva etapa inicial, més punk, els seus sons estaven molt influïts per la música de l'ex New York Dolls i líder de The Heartbreakers. Eren coneguts per concerts en viu caòtics i plens d'alcohol i cançons que barrejaven distorsió crua i lletres apassionades.
Thunders era un ídol per a Westerberg, fins al punt que aquest versionava cançons seves, a més d'escriure-n'hi una, titulada Johnny's Gonna Die, en la qual detalla el consum de drogues del novaiorquès que li acabaria ocasionant la mort el 1991. Uns anys després, el 1995, el seu company i guitarrista de The Replacements, Bob Stinson, també va morir per excés de drogues i alcohol.
Johnny's Gonna Die està inclosa en el primer disc dels "Mats" (que és com els coneixien els seus seguidors), anomenat Sorry Ma, Forgot To Take Out The Trash (1981). El treball recull divuit cançons molt concises (més de la meitat tenen una curta durada), plenes d'energia i que mostren la irreverència del grup en aquest període. Johnny's Gonna Die és la més "tranquil·la" de totes. També hi trobem la cèlebre Somethin to Dü, un homenatge als seus veïns, amics i rivals Hüsker Dü. El disc va ser creat pels integrants clàssics de la banda, és a dir, Paul Westerberg com a cantant, guitarrista i compositor; Chris Mars a la bateria; Bob Stinson a la guitarra, i el seu germà, un joveníssim Tommy Stinson, al baix.
Després d'aquest primer àlbum, The Replacements es distanciarien del punk per centrar-se en sons més rockers amb els discos Hootenanny i Let It Be, aquest últim essencial per a qualsevol amant del rock nord-americà dels anys vuitanta. Poc després publicarien Tim (1985). Després que Bob Stinson fos acomiadat del grup pels seus problemes amb les drogues i l'alcohol, van continuar com a trio per gravar Pleased To Meet Me, que coincideix amb el moment de la incorporació del guitarrista Slim Dunlap i l'interès de Westerberg per la música pop.
El 1989, la banda va publicar Don't Tell a Soul, que inclou un dels èxits de la banda, I'll Be You. El seu últim àlbum d'estudi va ser All Shook Down (1990), considerat per a molts com un treball en solitari de Paul Westerberg, ja que la resta de components van participar ben poc en l'enregistrament. Després del llançament d'aquest àlbum, el bateria Chris Mars va deixar la banda, descontent amb el control que Westerberg, a parer seu, tenia sobre la banda. Després de la gira de l'àlbum, en què va participar el bateria Steve Foley, el grup es va separar i Westerberg va començar una carrera de solista. El 2012, The Replacements es van reunir per fer algunes presentacions en viu i gravar un recopilatori.
Molts reivindiquen The Replacements com la banda que va poder regnar en el fenomen grunge. Cert és també que van influir en grups com Nirvana o Wilco, entre altres.
Etiquetes:
