-
Two Distant Strangers es pot veure a Netflix
Netflix
Un cap de setmana més, Reusdigital.cat us porta les recomanacions culturals que la redacció vol compartir amb tots vosaltres, amics i lectors. Esperem que siguin del vostres interès i que les feu córrer, que d'això es tracta.
David Gilmour és un prestigiós crític de cinema que, un mal dia, va mantenir una discussió amb el seu fill en què aquest exposava que volia deixar d’estudiar. Gilmour ho va acceptar, però a canvi va demanar al jove que passessin més temps plegats.
En aquestes trobades, el pare va començar a projectar pel·lícules al fill. La tria dels films, va ser del tot calculada i sempre proposava debat i reflexió. D’alguna manera, doncs, el crític va seguir educant el seu fill sense les pressions que de vegades dominen el món acadèmic.
Gilmour va recollir aquesta experiència a Cineclub (editada a casa nostra per Reservoir Dogs el 2.007 i per l’FNAC en edició de butxaca), una mescla de novel·la autobiogràfica i guia cinèfila.
S'hi inclouen imprescindibles com Els 400 cops, de Truffaut, o produccions de més dubtosa qualitat com Alerta máxima, d’Andrew Davis, action movie d'Steven Seagal al cim de la seva carrera. Si bé d'entrada no troba sentit a les trobades amb el pare, a poc a poc aquestes desperten el seu interès fins al punt que acaba per construir-se el seu propi món, el seu propi discurs.
Per la reivindicació del valor didàctic i terapèutic del cinema, l'obra de Gilmour és especialment adequada per als pares que vulguin (re)connetar amb els seus fills adolescents.
Two Distant Strangers (2020), traduït com Dos completos desconocidos, és un curtmetratge de 30 minuts de durada dirigit per Travon Free. D'una profunditat sorprenent, narra l'estranya situació que viu un dibuixant en intentar tornar a casa.
El film utilitza el recurs del temps per emfatitzar una problemàtica que sempre es repeteix i sembla no tenir fi: la brutalitat policial cap a la població afroamericana als Estats Units. Tot i encabir-se en el gènere del drama i la ciència-ficció, està ple de referències a la realitat, com el dibuix del continent africà en una bassa de sang, o l'aparició del nom de George Floyd.
Es tracta d'una aposta per la denúncia d'aquesta injustícia, i per la visibilització de totes les persones que han estat assassinades a mans de la policia mentre -simplement- vivien el seu dia a dia. L'any 2020 va rebre un Oscar al millor curtmetratge de ficció.
Aquí podeu veure el tràiler:
Després de la dissolució d'Esclarecidos l'any 1997, Cristina Lliso, Suso Saiz i Alfonso Pérez van formar Lliso, un experiment arriscat que substituïa l'orquestració musical per sons electrònics i que va tenir una curta durada. La cantant es va retirar a descansar i es va dedicar a la seva vida privada, fins que catorze anys després, el 2012, va reaparèixer amb el disc Si alguna vez.
Aquesta vegada es presentava com a solista i autora de la majoria de les cançons, si bé en el projecte la tornaven a acompanyar, en un segon pla, la seva parella, Alfonso Pérez; el seu gran amic Suso Saiz i el fill d'aquest, Emilio. La tornada de la cantant va representar una gran alegria per a tots els qui sempre hem considerat Esclarecidos com un dels millors grups del pop estatal, i ella, com una de les veus més elegants i personals del panorama musical.
L'àlbum Si alguna vez conté onze cançons d'un marcat accent poètic i plenes de sensibilitat. Cristina Lliso canta sense presses sobre l'inevitable pas del temps, els amors vigents (o perduts) o el rutinari dia a dia. Són cançons en les quals reflecteix diversos aspectes de la vida. Confessa que la seva cançó preferida és Hola amor, encara que no l'hagi escrit ella, sinó Alfonso Pérez. Però totes són boniques, sobretot No viajas sola, En otro mundo o Si alguna vez, pura nostàlgia i emoció en reconèixer-nos en la seva meravellosa veu.
L'ocasió obliga a escriure també sobre el gran treball artístic de Suso Saiz, rellevant músic gadità i un dels exponents més brillants de la música d'avantguarda. Com a productor, ha treballat amb artistes i grups als quals ha dotat de les seves textures sonores tan personals. Es va donar a conèixer als anys vuitanta amb Orquesta de las Nubes i Esclarecidos, i després arribarien els treballs de producció i la seva extensa discografia en solitari. A més, ha fet música per a cinema i televisió, obres de cambra i projectes per al teatre, arts plàstiques
i poesia.
Marc Busquets recomana "Cineclub", de David Gilmour
David Gilmour és un prestigiós crític de cinema que, un mal dia, va mantenir una discussió amb el seu fill en què aquest exposava que volia deixar d’estudiar. Gilmour ho va acceptar, però a canvi va demanar al jove que passessin més temps plegats.
En aquestes trobades, el pare va començar a projectar pel·lícules al fill. La tria dels films, va ser del tot calculada i sempre proposava debat i reflexió. D’alguna manera, doncs, el crític va seguir educant el seu fill sense les pressions que de vegades dominen el món acadèmic.
Gilmour va recollir aquesta experiència a Cineclub (editada a casa nostra per Reservoir Dogs el 2.007 i per l’FNAC en edició de butxaca), una mescla de novel·la autobiogràfica i guia cinèfila.
S'hi inclouen imprescindibles com Els 400 cops, de Truffaut, o produccions de més dubtosa qualitat com Alerta máxima, d’Andrew Davis, action movie d'Steven Seagal al cim de la seva carrera. Si bé d'entrada no troba sentit a les trobades amb el pare, a poc a poc aquestes desperten el seu interès fins al punt que acaba per construir-se el seu propi món, el seu propi discurs.
Per la reivindicació del valor didàctic i terapèutic del cinema, l'obra de Gilmour és especialment adequada per als pares que vulguin (re)connetar amb els seus fills adolescents.
Portada del llibre Foto: Cedida
Alba Cartanyà proposa "Two Distant Strangers"
Two Distant Strangers (2020), traduït com Dos completos desconocidos, és un curtmetratge de 30 minuts de durada dirigit per Travon Free. D'una profunditat sorprenent, narra l'estranya situació que viu un dibuixant en intentar tornar a casa.
El film utilitza el recurs del temps per emfatitzar una problemàtica que sempre es repeteix i sembla no tenir fi: la brutalitat policial cap a la població afroamericana als Estats Units. Tot i encabir-se en el gènere del drama i la ciència-ficció, està ple de referències a la realitat, com el dibuix del continent africà en una bassa de sang, o l'aparició del nom de George Floyd.
Es tracta d'una aposta per la denúncia d'aquesta injustícia, i per la visibilització de totes les persones que han estat assassinades a mans de la policia mentre -simplement- vivien el seu dia a dia. L'any 2020 va rebre un Oscar al millor curtmetratge de ficció.
Aquí podeu veure el tràiler:
Marià Arbonès convida a escoltar el disc "Si alguna vez" de Cristina Lliso
Després de la dissolució d'Esclarecidos l'any 1997, Cristina Lliso, Suso Saiz i Alfonso Pérez van formar Lliso, un experiment arriscat que substituïa l'orquestració musical per sons electrònics i que va tenir una curta durada. La cantant es va retirar a descansar i es va dedicar a la seva vida privada, fins que catorze anys després, el 2012, va reaparèixer amb el disc Si alguna vez.
Aquesta vegada es presentava com a solista i autora de la majoria de les cançons, si bé en el projecte la tornaven a acompanyar, en un segon pla, la seva parella, Alfonso Pérez; el seu gran amic Suso Saiz i el fill d'aquest, Emilio. La tornada de la cantant va representar una gran alegria per a tots els qui sempre hem considerat Esclarecidos com un dels millors grups del pop estatal, i ella, com una de les veus més elegants i personals del panorama musical.
L'àlbum Si alguna vez conté onze cançons d'un marcat accent poètic i plenes de sensibilitat. Cristina Lliso canta sense presses sobre l'inevitable pas del temps, els amors vigents (o perduts) o el rutinari dia a dia. Són cançons en les quals reflecteix diversos aspectes de la vida. Confessa que la seva cançó preferida és Hola amor, encara que no l'hagi escrit ella, sinó Alfonso Pérez. Però totes són boniques, sobretot No viajas sola, En otro mundo o Si alguna vez, pura nostàlgia i emoció en reconèixer-nos en la seva meravellosa veu.
L'ocasió obliga a escriure també sobre el gran treball artístic de Suso Saiz, rellevant músic gadità i un dels exponents més brillants de la música d'avantguarda. Com a productor, ha treballat amb artistes i grups als quals ha dotat de les seves textures sonores tan personals. Es va donar a conèixer als anys vuitanta amb Orquesta de las Nubes i Esclarecidos, i després arribarien els treballs de producció i la seva extensa discografia en solitari. A més, ha fet música per a cinema i televisió, obres de cambra i projectes per al teatre, arts plàstiques
i poesia.
Etiquetes:
