-
Kalifat és la recomanació d'Adrià de las Heras per al cap de setmana
Netflix
Com cada cap de setmana, els periodistes de Reusdigital.cat hem seleccionat per a tots vosaltres, amics i lectors, un tast de la cultura que aquests dies ens fa gaudir a redacció. Parlem, com és habitual, de llibres, de discos i de pel·lícules. Esperem que siguin del vostre gust i que, si us complauen, les feu córrer.
Alba Cartanyà recomana "El secret del meu turbant"
Davant la greu situació que està vivint l'Afganistan amb el retorn dels talibans, m'ha vingut al cap un llibre que vaig llegir ja fa un temps. Es tracta d'El secret del meu turbant, de l'escriptora Nadia Ghulam (Kabul, 1985), que explica la història real (i dura) de l'autora.
Amb tan sols vuit anys, va quedar malferida per l'impacte d'una bomba i en sortir de l'hospital, dos anys més tard, el règim talibà s'havia instaurat al seu país. Per fer front a totes les prohibicions a què estava subjecta pel fet de ser dona, Ghulam es va fer passar per un noi durant deu anys per poder portar un sou a casa.
El podeu adquirir aquí.
Marc Busquets recomana la sèrie "Homecoming"
Un cop l'espectador descobreix que rere Homecoming hi ha els responsables de l'estimulant Mr. Robot, el seu visionat adopta un altre to. El tractament visual d'aquesta ficció disponible al catàleg de Prime és un seus no pocs encerts. Plans llargs, que ens ofeguen, angulacions i composicions equilibrades que angoixen... Res és casual i tot se serveix a un ritme no lent, però sí reposat, per subratllar un thriller amb elements de noir en què diverses decisions sorprenen per peculiars, si bé funcionen.
Des de l'opció de fer evolucionar la narració a través d'un personatge secundari fins a una posada en escena que defuig de manera pretesa l'espectacularitat d'altres, a Homecoming les coses són legals però grises, potser perquè és així com és el poder i qui l'exerceix des dels llocs de funcionari del país més poderós del món.
La sèrie de Sam Esnail segueix una investigació sobre els fets que van tenir lloc, anys enrere, en un centre de teràpia per a soldats nord-americans. S'alterna aquest temps amb una segona línia, aquesta a l'actualitat, en què un agent de Defensa mira d'esbrinar què s'hi feia, allà, i quina funció hi tenia el personatge que interpreta una sòbria Julia Roberts (qui també és productora executiva del projecte).
Sí que és cert que els primers capítols són esplèndids i funcionen a l'hora de plantejar enigmes, però no pocs han acusat Homecoming de perdre empenta a mesura que la ficció avança. Sigui com sigui, i des de la seva estrena l'any 2018, una segona temporada ja és llesta per als seus seguidors. Com que recorda Hitchcock i de Palma, de ben segur que la gaudireu pels seus mèrits estètics. I si us interessa tot allò vinculat a la teoria de la conspiració... segur que també.
Martina Cárdenas recomana el documental "I am not your negro"
I Am Not Your Negro és un documental de Raoul Peck de l'any 2016. Va estar nominat a l'Oscar al millor documental, entre altres reconeixements arreu del món. I Am Not Your Negro és un film narrat per l'actor Samuel L. Jackson, i basat en l'obra inacabada Remember This House, de l'escriptor i activista James Baldwin.
Se centra en la història del moviment pels drets civils als Estats Units, i d'altres amics i activistes com Medgar Evers, Malcolm X, i Martin Luther King. També fa una anàlisi sobre el racisme sistemàtic i estructural als Estats Units, i reflexiona sobre què significa ser negre a l'Amèrica d'ara i de sempre, tot posant l'èmfasi en les lleis de segregació del moment, o en les relacions internes dins l'activisme negre.
Adrià de las Heras recomana la sèrie "Kalifat"
Ara que l'Afganistan i els drets humans de la seva població, sobretot les dones, estan a l’ordre del dia, convé recuperar la sèrie Kalifat. Aquesta producció sueca ens situa a un altre conflicte a l’Orient: la Guerra de Síria. La sèrie tracta molts dels aspectes que li són propis a la banda terrorista ISIS: propaganda i captació de joves, investigació policial, preparació d’atemptats, vulneració de drets, violència quotidiana, etcètera.
La gran virtut de la sèrie acaba sent la seva ambientació: la cruesa i l’horror de conviure en un indret en guerra, on l’Estat Islàmic imposa la seva tirania. La Pervin és una jove sueca casada amb el Husam, un militant d’Estat Islàmic. El matrimoni té una filla acabada de néixer, la Latifa.
Pervin s’adona de l’infern que suposa viure a Raqa, s’ha ensorrat l’imaginari idíl·lic que la va portar a ser una adolescent captada per aquesta banda armada. És per això que intentarà tornar de la manera que sigui; la Fatima Zulic, agent de la lluita contra el terrorisme a Estocolm, la intentarà ajudar.
Marià Arbonès us proposa escoltar la cançó ‘Another girl Another Planet’ de The Only Ones
Fa uns quants mesos us vaig recomanar una de les últimes novetats discogràfiques de Peter Perret: How the west was on (2017). Aquell cop us vaig parlar breument del seu grup, The Only Ones, i avui hi tornaré, però m’hi estendré una mica més, perquè us proposo que n’escolteu la cançó més que més els identifica: Another girl Another Planet. Comença així: “Sempre flirtejo amb la mort. Semblo un malalt, però no m'importa”.
La cançó la va compondre Peter Perret i la va produir John Burns. Quan el 1978 es va publicar en el disc homònim de la banda —que a més era el primer—, no va ser ben bé un èxit i van haver de passar uns quants anys abans que fos reconeguda com ho és avui. Probablement hi van ajudar les nombroses versions que se n’han fet, una efectista campanya publicitària d’una operadora telefònica i el reconeixement posterior que el grup ha tingut al cap dels anys.
Another Girl Another Planet es caracteritza per un so power-pop en què destaquen les guitarres accelerades i un extraordinari solo de guitarra a càrrec de John Perry. A més, té una lletra ambigua, plena de metàfores, que fa que es pugui interpretar com una relació amb les drogues o amb una noia. Tot i això, Perrett sempre ha negat que la cançó tracti sobre drogues, sinó sobre una noia, amb qui no va arribar a sortir mai, però que li feia gràcia. “En aquell moment jo era més addicte a l'enamorament i al sexe que a les drogues”, afirma rotund.
La banda la va formar Peter Perrett a l'agost del 1976 al sud de Londres. La resta de membres eren John Perry (guitarra), Alan Mair (baix) i Mike Kellie (bateria). The Only Ones semblava que estiguessin destinats a triomfar en aquella època agitada punk del Regne Unit, però finalment es van obrir a altres corrents, com ara el power-pop, i van esdevenir una referència de culte.
A més de l’àlbum de què parlem, en van publicar dos més: Even Serpents Shine (1979) i Baby Got a Gun (1980). Es van separar el 1982, després d’una espiral de drogues i desavinences. Però la cançó Another Girl Another Planet ja és un clàssic que ha versionat gent com ara Greg Kihn, The Replacements, Blink-182 o Belle & Sebastian. The Only Ones van reaparèixer el 2007 per oferir uns concerts i gravar nou material.
Alba Cartanyà recomana "El secret del meu turbant"
Davant la greu situació que està vivint l'Afganistan amb el retorn dels talibans, m'ha vingut al cap un llibre que vaig llegir ja fa un temps. Es tracta d'El secret del meu turbant, de l'escriptora Nadia Ghulam (Kabul, 1985), que explica la història real (i dura) de l'autora.
Amb tan sols vuit anys, va quedar malferida per l'impacte d'una bomba i en sortir de l'hospital, dos anys més tard, el règim talibà s'havia instaurat al seu país. Per fer front a totes les prohibicions a què estava subjecta pel fet de ser dona, Ghulam es va fer passar per un noi durant deu anys per poder portar un sou a casa.
El podeu adquirir aquí.
Marc Busquets recomana la sèrie "Homecoming"
Un cop l'espectador descobreix que rere Homecoming hi ha els responsables de l'estimulant Mr. Robot, el seu visionat adopta un altre to. El tractament visual d'aquesta ficció disponible al catàleg de Prime és un seus no pocs encerts. Plans llargs, que ens ofeguen, angulacions i composicions equilibrades que angoixen... Res és casual i tot se serveix a un ritme no lent, però sí reposat, per subratllar un thriller amb elements de noir en què diverses decisions sorprenen per peculiars, si bé funcionen.
Des de l'opció de fer evolucionar la narració a través d'un personatge secundari fins a una posada en escena que defuig de manera pretesa l'espectacularitat d'altres, a Homecoming les coses són legals però grises, potser perquè és així com és el poder i qui l'exerceix des dels llocs de funcionari del país més poderós del món.
La sèrie de Sam Esnail segueix una investigació sobre els fets que van tenir lloc, anys enrere, en un centre de teràpia per a soldats nord-americans. S'alterna aquest temps amb una segona línia, aquesta a l'actualitat, en què un agent de Defensa mira d'esbrinar què s'hi feia, allà, i quina funció hi tenia el personatge que interpreta una sòbria Julia Roberts (qui també és productora executiva del projecte).
Sí que és cert que els primers capítols són esplèndids i funcionen a l'hora de plantejar enigmes, però no pocs han acusat Homecoming de perdre empenta a mesura que la ficció avança. Sigui com sigui, i des de la seva estrena l'any 2018, una segona temporada ja és llesta per als seus seguidors. Com que recorda Hitchcock i de Palma, de ben segur que la gaudireu pels seus mèrits estètics. I si us interessa tot allò vinculat a la teoria de la conspiració... segur que també.
Martina Cárdenas recomana el documental "I am not your negro"
I Am Not Your Negro és un documental de Raoul Peck de l'any 2016. Va estar nominat a l'Oscar al millor documental, entre altres reconeixements arreu del món. I Am Not Your Negro és un film narrat per l'actor Samuel L. Jackson, i basat en l'obra inacabada Remember This House, de l'escriptor i activista James Baldwin.
Se centra en la història del moviment pels drets civils als Estats Units, i d'altres amics i activistes com Medgar Evers, Malcolm X, i Martin Luther King. També fa una anàlisi sobre el racisme sistemàtic i estructural als Estats Units, i reflexiona sobre què significa ser negre a l'Amèrica d'ara i de sempre, tot posant l'èmfasi en les lleis de segregació del moment, o en les relacions internes dins l'activisme negre.
Ara que l'Afganistan i els drets humans de la seva població, sobretot les dones, estan a l’ordre del dia, convé recuperar la sèrie Kalifat. Aquesta producció sueca ens situa a un altre conflicte a l’Orient: la Guerra de Síria. La sèrie tracta molts dels aspectes que li són propis a la banda terrorista ISIS: propaganda i captació de joves, investigació policial, preparació d’atemptats, vulneració de drets, violència quotidiana, etcètera.
La gran virtut de la sèrie acaba sent la seva ambientació: la cruesa i l’horror de conviure en un indret en guerra, on l’Estat Islàmic imposa la seva tirania. La Pervin és una jove sueca casada amb el Husam, un militant d’Estat Islàmic. El matrimoni té una filla acabada de néixer, la Latifa.
Pervin s’adona de l’infern que suposa viure a Raqa, s’ha ensorrat l’imaginari idíl·lic que la va portar a ser una adolescent captada per aquesta banda armada. És per això que intentarà tornar de la manera que sigui; la Fatima Zulic, agent de la lluita contra el terrorisme a Estocolm, la intentarà ajudar.
Marià Arbonès us proposa escoltar la cançó ‘Another girl Another Planet’ de The Only Ones
Fa uns quants mesos us vaig recomanar una de les últimes novetats discogràfiques de Peter Perret: How the west was on (2017). Aquell cop us vaig parlar breument del seu grup, The Only Ones, i avui hi tornaré, però m’hi estendré una mica més, perquè us proposo que n’escolteu la cançó més que més els identifica: Another girl Another Planet. Comença així: “Sempre flirtejo amb la mort. Semblo un malalt, però no m'importa”.
La cançó la va compondre Peter Perret i la va produir John Burns. Quan el 1978 es va publicar en el disc homònim de la banda —que a més era el primer—, no va ser ben bé un èxit i van haver de passar uns quants anys abans que fos reconeguda com ho és avui. Probablement hi van ajudar les nombroses versions que se n’han fet, una efectista campanya publicitària d’una operadora telefònica i el reconeixement posterior que el grup ha tingut al cap dels anys.
Another Girl Another Planet es caracteritza per un so power-pop en què destaquen les guitarres accelerades i un extraordinari solo de guitarra a càrrec de John Perry. A més, té una lletra ambigua, plena de metàfores, que fa que es pugui interpretar com una relació amb les drogues o amb una noia. Tot i això, Perrett sempre ha negat que la cançó tracti sobre drogues, sinó sobre una noia, amb qui no va arribar a sortir mai, però que li feia gràcia. “En aquell moment jo era més addicte a l'enamorament i al sexe que a les drogues”, afirma rotund.
La banda la va formar Peter Perrett a l'agost del 1976 al sud de Londres. La resta de membres eren John Perry (guitarra), Alan Mair (baix) i Mike Kellie (bateria). The Only Ones semblava que estiguessin destinats a triomfar en aquella època agitada punk del Regne Unit, però finalment es van obrir a altres corrents, com ara el power-pop, i van esdevenir una referència de culte.
A més de l’àlbum de què parlem, en van publicar dos més: Even Serpents Shine (1979) i Baby Got a Gun (1980). Es van separar el 1982, després d’una espiral de drogues i desavinences. Però la cançó Another Girl Another Planet ja és un clàssic que ha versionat gent com ara Greg Kihn, The Replacements, Blink-182 o Belle & Sebastian. The Only Ones van reaparèixer el 2007 per oferir uns concerts i gravar nou material.
Etiquetes:
