-
Una imatge de la portada del disc
Cedida
Com cada setmana, des de la redacció de Reusdigital.cat us portem algunes propostes per a gaudir del vostre temps lliure. En aquesta ocasió, us recomanem un disc, una pel·lícula i un llibre. Esperem que siguin del vostre gust!
Adrià de las Heras recomana Parásitos
Aquesta setmana és el torn de Parasite (Paràsitos, en la traducció al castellà), la pel·lícula guanyadora dels Oscar 2020, dirigida per Bong Joon-ho. Un dels grans valors de la pel·lícula és la crítica social.
Uns dels protagonistes viuen en la misèria, una realitat que, el 2019 (l'any de la seva estrena), estava a l'ordre del dia de l'agenda pública dels països de l'orient (bé, com de la majoria de països). I així doncs, el director coreà plasma de manera evident aquesta crítica. No és del tot habitual veure pel·lícules amb aquesta temàtica triomfar als grans certàmens del cinema. Més enllà d'això, la distracció està assegurada, ja que es tracta d'un thriller que combina tota mena d'escenes.
Alba Cartanyà recomana El nom del món és bosc
El nom del món és bosc és una obra de l'emblemàtica escriptora de ciència-ficció Ursula K. Le Guin, publicada per primera vegada el 1972. L'editorial Raig Verd l'ha traduïda al català aquest any 2021, ja que es tracta d'un llibre imprescindible i de gran transcendència tot i estar escrit fa gairebé cinquanta anys.
Les pàgines finals incorporen una explicació de la mateixa autora, sobre què la va portar a escriure aquelles idees. En essència, fa una crítica a la tendència destructiva de l'ésser humà, no només cap a la naturalesa sinó també cap a altres cultures. A través de la construcció d'una realitat futurista, en què la vida va més enllà del planeta terra, i d'una constant contraposició entre perspectives diferents, dibuixa una situació que evidencia la brutalitat de l'explotació en totes les seves formes.
Le Guin s'imagina un món que, en realitat, no és gaire diferent del nostre. I això és el que fa mal; la gran quantitat de similituds i la potència de les identificacions. Un llibre de ciència-ficció basat en la més estricta realitat, i un clam anticolonial, ecologista, antimilitarista i feminista, més necessari que mai avui dia.
Marià Arbonès proposa escoltar el disc John Coltrane and Johnny Hartman
El març del 1963, el saxofonista tenor John Coltrane va fer una cosa que no havia fet mai i que no tornaria a fer mai: va entrar als estudis Van Gelder a Nova Jersey per gravar un àlbum amb un vocalista. Johnny Hartman va ser el seu soci en aquest projecte, un home a qui coneixia per haver tocat en la banda de Dizzy Gillespie en la dècada de 1940. L'esperit lliure i innovador de Coltrane s'havia d'adequar a l'estil romàntic de Hartman, un intèrpret amb veu de baríton i vocació de baladista. El resultat, però, fou espectacular: els dos perfils van encaixar perfectament i el disc John Coltrane and Johnny Hartman es va convertir en una obra mestra.
Tots dos havien decidit incloure deu cançons en l'àlbum, però finalment en van ser sis, una de les quals afegida per casualitat. De camí cap a l'estudi van sentir Nat King Cole a la ràdio interpretant Lush Life, i Hartman va decidir immediatament que aquella cançó s'havia d'incloure en l'àlbum. La compilació de les cançons es va fer aquell mateix dia. Cada cançó es va fer en una sola presa, excepte You Are Too Beautiful. L'àlbum s'ha convertit en un clàssic del jazz, i les versions de Lush Life, My One and Only Love i They Say It's Wonderful ja es consideren definitives. Segons sembla, va ser el mateix Coltrane qui va insistir a gravar l'àlbum, i Hartman, que aquells dies estava de gira pel Japó, ho va acceptar només després d'assegurar-se que el saxofonista no es lliuraria a experiments amb el hard bop i se cenyiria a un repertori basat exclusivament en balades, el terreny favorit de Hartman.
Al llarg de l'àlbum, Hartman, Coltrane i el seu trio rítmic incomparable, el pianista McCoy Tyner, el baixista Jimmy Garrison i el bateria Elvin Jones, fan una música tan pròxima i profunda que evoca, en escoltar-la, una sensació d'intimitat compartida. Recomano no escoltar aquest disc fins ben entrada la nit.
Adrià de las Heras recomana Parásitos
Aquesta setmana és el torn de Parasite (Paràsitos, en la traducció al castellà), la pel·lícula guanyadora dels Oscar 2020, dirigida per Bong Joon-ho. Un dels grans valors de la pel·lícula és la crítica social.
Uns dels protagonistes viuen en la misèria, una realitat que, el 2019 (l'any de la seva estrena), estava a l'ordre del dia de l'agenda pública dels països de l'orient (bé, com de la majoria de països). I així doncs, el director coreà plasma de manera evident aquesta crítica. No és del tot habitual veure pel·lícules amb aquesta temàtica triomfar als grans certàmens del cinema. Més enllà d'això, la distracció està assegurada, ja que es tracta d'un thriller que combina tota mena d'escenes.
Alba Cartanyà recomana El nom del món és bosc
El nom del món és bosc és una obra de l'emblemàtica escriptora de ciència-ficció Ursula K. Le Guin, publicada per primera vegada el 1972. L'editorial Raig Verd l'ha traduïda al català aquest any 2021, ja que es tracta d'un llibre imprescindible i de gran transcendència tot i estar escrit fa gairebé cinquanta anys.
Les pàgines finals incorporen una explicació de la mateixa autora, sobre què la va portar a escriure aquelles idees. En essència, fa una crítica a la tendència destructiva de l'ésser humà, no només cap a la naturalesa sinó també cap a altres cultures. A través de la construcció d'una realitat futurista, en què la vida va més enllà del planeta terra, i d'una constant contraposició entre perspectives diferents, dibuixa una situació que evidencia la brutalitat de l'explotació en totes les seves formes.
Le Guin s'imagina un món que, en realitat, no és gaire diferent del nostre. I això és el que fa mal; la gran quantitat de similituds i la potència de les identificacions. Un llibre de ciència-ficció basat en la més estricta realitat, i un clam anticolonial, ecologista, antimilitarista i feminista, més necessari que mai avui dia.
Marià Arbonès proposa escoltar el disc John Coltrane and Johnny Hartman
El març del 1963, el saxofonista tenor John Coltrane va fer una cosa que no havia fet mai i que no tornaria a fer mai: va entrar als estudis Van Gelder a Nova Jersey per gravar un àlbum amb un vocalista. Johnny Hartman va ser el seu soci en aquest projecte, un home a qui coneixia per haver tocat en la banda de Dizzy Gillespie en la dècada de 1940. L'esperit lliure i innovador de Coltrane s'havia d'adequar a l'estil romàntic de Hartman, un intèrpret amb veu de baríton i vocació de baladista. El resultat, però, fou espectacular: els dos perfils van encaixar perfectament i el disc John Coltrane and Johnny Hartman es va convertir en una obra mestra.
Tots dos havien decidit incloure deu cançons en l'àlbum, però finalment en van ser sis, una de les quals afegida per casualitat. De camí cap a l'estudi van sentir Nat King Cole a la ràdio interpretant Lush Life, i Hartman va decidir immediatament que aquella cançó s'havia d'incloure en l'àlbum. La compilació de les cançons es va fer aquell mateix dia. Cada cançó es va fer en una sola presa, excepte You Are Too Beautiful. L'àlbum s'ha convertit en un clàssic del jazz, i les versions de Lush Life, My One and Only Love i They Say It's Wonderful ja es consideren definitives. Segons sembla, va ser el mateix Coltrane qui va insistir a gravar l'àlbum, i Hartman, que aquells dies estava de gira pel Japó, ho va acceptar només després d'assegurar-se que el saxofonista no es lliuraria a experiments amb el hard bop i se cenyiria a un repertori basat exclusivament en balades, el terreny favorit de Hartman.
Al llarg de l'àlbum, Hartman, Coltrane i el seu trio rítmic incomparable, el pianista McCoy Tyner, el baixista Jimmy Garrison i el bateria Elvin Jones, fan una música tan pròxima i profunda que evoca, en escoltar-la, una sensació d'intimitat compartida. Recomano no escoltar aquest disc fins ben entrada la nit.
Etiquetes:
