-
«Smile», terrorífica recomanació cinèfila per al cap de setmana
Cedida
Com cada cap de setmana, els redactors de Reusdigital.cat volem compartir amb vosaltres una mica de cultura amb l'objectiu que en gaudiu i la feu córrer. De vegades són sèries; altres, pel·lícules, discos o llibres. Sigui com sigui, el que desitgem és que les nostres propostes us acompanyin en els vostres dies de temps lliure.
Estrenada el passat 30 de setembre a les sales del territori, Smile és la tercera pel·lícula del cineasta Parker Finn. Determinada crítica s'ha afanyat a assenyalar-la com la millor producció de terror de l'any. Certament és una obra notable, però sobta la facilitat d'alguns per enlairar (o defenestrar) films i directors a cada setmana que passa.
Per idea d'origen, Smile evoca de manera directa a l'excel·lent It follows (David Robert Mitchell, 2014), perquè planteja igualment el contagi com a element terrorífic. Si en aquella ocasió la metàfora era sexual, ara Finn se centra en la malaltia mental com a vehicle per exposar un conte fosc sobre les pors, els traumes, la culpa i el dol.
No és pas casual que Smile aposti per una mena de mal que corre com si d'un virus es tractés, en un context social com l'actual. Sense descobrir la sopa d'all, el cert és que l'habilitat de Finn en clau narrativa, visual i sonora (especialment aquest última) per barrejar els elements idonis fan d'Smile, en efecte, un molt bon film de terror. No decep i possiblement no entusiasme, però és eficaç perquè tot és allà on toca, i perquè Sosie Bacon brilla com a protagonista.
Fa una setmana us parlava del carrer Portobello Road de Londres, on es va inspirar Caetano Veloso per compondre la seva cançó Nine Out of Ten. Aquesta setmana, la cançó que us recomano torna a incidir en els carrers de la capital anglesa (en més d'un, de fet): es titula Streets of London i és del cantautor Terry St. Clair (Burslem, Anglaterra, 1951). La cançó parla de les virtuts dels carrers londinencs per esvair la tristesa i la solitud.
Vaig coincidir amb Terry St. Clair fa anys mentre passejava per l'animat barri de Covent Garden de Londres (crec que encara hi actua); em vaig aturar a escoltar-lo i vaig comprar el CD que oferia, Black White (1997). Normalment, contribueixo quan l'artista atrau la meva atenció. Es tracta d'un cantautor amb gran vocació d'actuar al carrer rodejat de gent, que interpreta cançons amb una guitarra acústica i que canta a les emocions, a un món diferent i millor i a la ciutat que l'acull. Tot plegat, molt folk.
També és cert que Terry St. Clair no s'allunya del tot del que ell anomena "escenaris naturals", ja que sovint actua en clubs, festivals i, fins i tot, en programes cèlebres de televisió. Tot i aquesta imatge bohèmia que ofereix, el cantautor té una trajectòria consolidada i una excel·lent reputació en el món de la música folk anglesa. I, a més, sembla que es guanya bé la vida; de fet, l'Ajuntament de Londres exigeix una certa qualitat artística per poder actuar a la via pública, i crec que de qualitat no n'hi falta, a Terry St. Clair. Prova d'això són els sis àlbums discogràfics publicats (a Londres, qui destaca als carrers té gairebé assegurat el contracte discogràfic) i que algunes de les seves cançons s'han utilitzat en pel·lícules, com per exemple The Upside of Anger (2006), de Mike Binder, protagonitzada per Kevin Costner.
Us convido a passejar pels carrers del barri de Covent Garden de Londres. Espero que accepteu la proposta.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=C61S3g-ekPo[/youtube]
Un dels directors de cinema contemporanis més aclamats, tant pel públic com per la crítica, és Quentin Tarantino i moltes de les seves pel·lícules són considerades de culte. Una de les joies d’aquest director és Inglourious Basterds que, sense ser de les seves obres més característiques, és sempre un encert veure.
Estrenada el 2009, Inglourious Basterds (o Malditos Bastardos, en castellà), és una ficció situada a la segona guerra mundial. Amb dues històries paral·leles, la pel·lícula segueix un grup de soldats que tenen l’objectiu de matar nazis i una noia jueva que vol venjar-se de l’assassinat de la seva família.
Amb actuacions estel·lars de Christoph Waltz, Brad Pitt, Daniel Brühl i Mélanie Laurent, Malditos Bastardos va ser nominada a millor pel·lícula als Òscar i als Globus d’Or. Cal tenir en compte que tant la trama com un dels personatges principals, l’oficial nazi Hans Landa interpretat per Waltz, tenen un fort component sàdic, de manera que el drama, l’humor negre i una mica de sang i fetge hi són ben presents.
Aquesta recomanació és ideal per a veure el cap de setmana, ja sigui a la nit o a la tarda, amb un bon bol de crispetes. Amb una durada de 153 minuts, és una pel·lícula que es podria considerar llarga, tot i que la intensitat de la història i la gran quantitat d’acció que hi ha atrapen tant que de ben segur se us farà curta.
Marc Busquets recomana "Smile"
Estrenada el passat 30 de setembre a les sales del territori, Smile és la tercera pel·lícula del cineasta Parker Finn. Determinada crítica s'ha afanyat a assenyalar-la com la millor producció de terror de l'any. Certament és una obra notable, però sobta la facilitat d'alguns per enlairar (o defenestrar) films i directors a cada setmana que passa.
Per idea d'origen, Smile evoca de manera directa a l'excel·lent It follows (David Robert Mitchell, 2014), perquè planteja igualment el contagi com a element terrorífic. Si en aquella ocasió la metàfora era sexual, ara Finn se centra en la malaltia mental com a vehicle per exposar un conte fosc sobre les pors, els traumes, la culpa i el dol.
No és pas casual que Smile aposti per una mena de mal que corre com si d'un virus es tractés, en un context social com l'actual. Sense descobrir la sopa d'all, el cert és que l'habilitat de Finn en clau narrativa, visual i sonora (especialment aquest última) per barrejar els elements idonis fan d'Smile, en efecte, un molt bon film de terror. No decep i possiblement no entusiasme, però és eficaç perquè tot és allà on toca, i perquè Sosie Bacon brilla com a protagonista.
Marià Arbonès us recomana la música del cantautor anglès Terry St. Clair
Fa una setmana us parlava del carrer Portobello Road de Londres, on es va inspirar Caetano Veloso per compondre la seva cançó Nine Out of Ten. Aquesta setmana, la cançó que us recomano torna a incidir en els carrers de la capital anglesa (en més d'un, de fet): es titula Streets of London i és del cantautor Terry St. Clair (Burslem, Anglaterra, 1951). La cançó parla de les virtuts dels carrers londinencs per esvair la tristesa i la solitud.
Vaig coincidir amb Terry St. Clair fa anys mentre passejava per l'animat barri de Covent Garden de Londres (crec que encara hi actua); em vaig aturar a escoltar-lo i vaig comprar el CD que oferia, Black White (1997). Normalment, contribueixo quan l'artista atrau la meva atenció. Es tracta d'un cantautor amb gran vocació d'actuar al carrer rodejat de gent, que interpreta cançons amb una guitarra acústica i que canta a les emocions, a un món diferent i millor i a la ciutat que l'acull. Tot plegat, molt folk.
També és cert que Terry St. Clair no s'allunya del tot del que ell anomena "escenaris naturals", ja que sovint actua en clubs, festivals i, fins i tot, en programes cèlebres de televisió. Tot i aquesta imatge bohèmia que ofereix, el cantautor té una trajectòria consolidada i una excel·lent reputació en el món de la música folk anglesa. I, a més, sembla que es guanya bé la vida; de fet, l'Ajuntament de Londres exigeix una certa qualitat artística per poder actuar a la via pública, i crec que de qualitat no n'hi falta, a Terry St. Clair. Prova d'això són els sis àlbums discogràfics publicats (a Londres, qui destaca als carrers té gairebé assegurat el contracte discogràfic) i que algunes de les seves cançons s'han utilitzat en pel·lícules, com per exemple The Upside of Anger (2006), de Mike Binder, protagonitzada per Kevin Costner.
Us convido a passejar pels carrers del barri de Covent Garden de Londres. Espero que accepteu la proposta.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=C61S3g-ekPo[/youtube]
Estel Romeu recomana "Inglourious Basterds"
Un dels directors de cinema contemporanis més aclamats, tant pel públic com per la crítica, és Quentin Tarantino i moltes de les seves pel·lícules són considerades de culte. Una de les joies d’aquest director és Inglourious Basterds que, sense ser de les seves obres més característiques, és sempre un encert veure.
Estrenada el 2009, Inglourious Basterds (o Malditos Bastardos, en castellà), és una ficció situada a la segona guerra mundial. Amb dues històries paral·leles, la pel·lícula segueix un grup de soldats que tenen l’objectiu de matar nazis i una noia jueva que vol venjar-se de l’assassinat de la seva família.
Amb actuacions estel·lars de Christoph Waltz, Brad Pitt, Daniel Brühl i Mélanie Laurent, Malditos Bastardos va ser nominada a millor pel·lícula als Òscar i als Globus d’Or. Cal tenir en compte que tant la trama com un dels personatges principals, l’oficial nazi Hans Landa interpretat per Waltz, tenen un fort component sàdic, de manera que el drama, l’humor negre i una mica de sang i fetge hi són ben presents.
Aquesta recomanació és ideal per a veure el cap de setmana, ja sigui a la nit o a la tarda, amb un bon bol de crispetes. Amb una durada de 153 minuts, és una pel·lícula que es podria considerar llarga, tot i que la intensitat de la història i la gran quantitat d’acció que hi ha atrapen tant que de ben segur se us farà curta.
